La prononciacion es [u'larges]. Las fòrmas ancianas son : Adalberti Olargensis en 1084, castellum de Olarge en 1122, de Olarge en 1129-1186, Pontius de Olargue en 1152, Poncii de Olargue en 1159, las maisos que avem ad Olargue en 1166, Guillelmus de Olargio degas, Bernardus de Olarg en 1174, Pontii de Olergio, Pontii de Olargio, Pontius de Olargio en 1202, Poncium de Olargio en 1210, ecclesiae Beati Laurentii de Olargio, ecclesiae S. Juliani de Olargio en 1308, de Olargio en 1344, 1351, Olargue en 1518, d'Olargues en 1585, Olarguas en 1613, Oulargue en 1643, Olargues en 1740-60, 1770-72 (mapa de Cassini)[3].
Olargues vendriá d'un nom latin d'òme, Ollus, e del sufixe -anicum, diminutiu de -anum[4],[5]. Olargues seriá doncas probablament una anciana granda proprietat antica qu'aviá per mèstre Ollus. Dins -anicum, l'accent tonic es sus la primièira sillaba e doncas *Ollànicum seriá un proparoxiton, qu'auriá conegut aprèp una apocòpa.
Contràriament a l'opinion precedenta e a las aparéncias, Olargues es pas un nom en -anicis > -argues, çò que Colson aviá constatat al sègle XIX (Académie de Nîmes, Bulletin des Séances 1850-51 , p. 357 , n. 1). En 874 la mencion D'Oolargus [doncas a una data tròp anciana per l'apocòpa dels proparoxitons] mòstra que se cal virar cap a un nom germanic d'òme Olaricus (M.T. Morlet). Frank R. Hamlin escriu tanben que probablament lo nom actual s'es substituït a un mai ancian[3] (lo site èra ocupat pendent l'Antiquitat).
Las fòrmas seguentas son tiradas del (marrit) diccionari topografic d'Eugène Thomas (1865) : Olargium en 1060; Sainct Jullian de Ol en 1518; Ollanum en 1162; De Oleriis en 1213; Olla larga en 1215; Castellum de Olarge en 1126; Olargue en 1157; Olargues en 1187[6].
Istòria
Aquesta seccion es voida, pas pro detalhada o incompleta. Vòstra ajuda es benvenguda !
↑ 3,0 et 3,1Frank R. Hamlin, Toponymie de l'Hérault, Dictionnaire Topographique et Étymologique, Éditions du Beffroi e Études Héraultaises, 2000, p. 273
↑Albert Dauzat, Charles Rostaing, Dictionnaire étymologique des Noms de Lieux en France, Librairie Guénégaud, reedicion 1984, p. 506
↑Bénédicte Boyrie-Fénié, Jean-Jacques Fénié, Toponymie des Pays Occitans, edicions Sud-Ouest, 2007, p. 125