Las fòrmas ancianas son : eccl. Magniacus en 817, pagus Magnacensis au segle X o XI, Geraldus Rufus de Maniac vers 1080, Magnaco en 1269, Laval Magnac sens data. La prononciacion es [ma’ɲa] [1].
Los autors constatan la preséncia dau sufixe -acum, mas las diferéncias pòrtan sus lo nom latin de mestre Magnius o eventualament Mannius segon Dauzat e Rostaing [2], Magnius per Negre e Ives Lavalada, que precisa que Laval es lo nom d'una familha nòbla [3],[1], çò que justifica la grafia Manhac Lavau; Marcel Villoutreix se contenta de Magnus[4],[1], per un mesme resultat fonetic.
Segon Xavier Delamarre, lo tipe derivat de *magn(i)ācon es frequent en Gàllia. I a agut probablament confusion entre lo latin Magnius e un gallic *Magn(i)os. Lo prumier significa Grand e lo segond Ròcha, Laròcha. En latin, òm comprenia « la proprietat de Grand (Legrand) » e en celtic « la propietat de Ròcha, Laròcha (Ròca, Laròca) » [5].
.JPG)
.svg){kind=small}
