El 18 de maig del 2011, l'arquebisbe Giuseppe Molinari erigí l'església de San Pietro della Jenca, citada pel papa Joan Pau II com a «lloc de contemplació de Déu en contacte amb la natura» em Santuari "Beat Joan Pau II". És el primer santuari europeu dedicat a Joan Pau II.[1]
El territori que actualment forma l'arquebisbat de L'Aquila, a finals del segle i estava ocupat per tres antigues diòcesis Amiterno (San Vittorino), Forcona o Forconio (Civita di Bagno) i Pitinum (Pettino).
Les llistes dels bisbes són incompletes:
de la seu d'Armiterno ens han arribat els noms de Vittorino, martiritzat en temps de Nerva; Castorio, citat pel Papa Gregori I, Ceteu, martiritzat pels longobards d'Ambó; i Leonzio, germà del Papa Esteve II
de Ptitum es coneix només el nom d'un únic bisbe, Romano; però la seu s'incorporà molt aviat a la d'Armiterno.
Els orígens del bisbat de Forconio són incerts. El primer bisbe conegut és Floro, que va participar en el sínode de Roma del 680. Després d'ell, els bisbes que ens han arribat són Ceso, que allotjà al Papa Joan XII i a l'emperador Otó I quan anà a la ciutat per honorar el cos de San Màxim; Pagano, que el 1178 rebé un Breu del papa Alexandre III amb el qual l'Església de Forconio quedava sota la protecció de la Santa Seu; Rainier, lloat per Alexandre II, i Berardo de Paula, bisbe el 1252 i que esdevingué el primer bisbe de L'Aquila.
La creació del bisbat de L'Aquila coincideix amb el trasllat del bisbat de Forconio: d'acord amb les instàncies de les autoritats civils de L'Aquila, mitjançant butlla del 22 de desembre de 1256, el Papa Alexandre IV concedí al centre recent fundat l'estatus de ciutat i la dignitat episcopal, i ordenà el trasllat de la seu de Forcona, amb tots els seus drets i els seus honors, a l'església catedral titulada de Sant Màxim i Jordi; amb el privilegi Purae fidei del 20 de febrer de 1257 el pontífex definí els llindars de la diòcesi i no repetí l'erecció. Els territoris que havien estat d'Amiterno, a l'època que depenien del bisbat de Rieti, van passar a formar part de la nova circumscripció eclesiàstica aquilana.
El 1818, el Papa Pius VII i el Rei de les Dues SicíliesFerran I van concloure un concordat, seguit del qual, mitjançant la butllaDe utiliori, el Papa decretà la supressió de la seu episcopal de Cittaducale pel dèficit de rendes, i annexionà el seu territori a la diòcesi de L'Aquila.
Per premiar la devoció a la persona del Pontífex per part de la població i la bondat del bisbe Luigi Filippi, mitjançant la carta apostòlica del 19 de gener de 1876, el Papa Pius IX eleva la seu de L'Aquila a la dignitat arquebisbal, tot i que seguí estant subjecta directament a la Santa Seu.
Mitjançant el decret Quo aptius del 27 de juny de 1976 de la Congregació per als Bisbes, per conformar els límits diocesans amb els de les províncies civils, l'arquebisbat de L'Aquila patí un darrer i definitiu reajustament territorial: les 25 parròquies que formaven l'antic bisbat de Cittaducale van ser incorporades al bisbat de Rieti, mentre que 21 noves parròquies van passar a formar part de la diòcesi de L'Aquila.
El 2006 la diòcesi de L'Aquila celebrà el 750è aniversari de la seva fundació.
La catedral, el palau arquebisbal i moltes esglésies de L'Aquila van patir greus desperfectes a causa del terratrèmol del 2009. El Papa Benet XVI visità l'arquebisbat el 28 d'abril de 2009, aturant-se a pregar sobre les despulles de Celestí V a la basílica de Santa Maria de Collemaggio, malmesa durant el sisme.
Paola Poli (a cura di), La Chiesa aquilana. 750 anni di vita (1256-2006). Appunti per una storia (atti del convegno, L'Aquila cattedra Bernardiniana 6-7-8 dicembre 2005), Roma, Nuova Argos, 2007ISBN 88-88693-06-8
