El Patriarcat de Venècia (llatí: Patriarcha Venetiarum; italià: Patriarca di Venezia) és una seu metropolitana de l'Església Catòlica, que presideix la Regió eclesiàstica Triveneto. L'arquebisbe de Venècia és un dels pocs Patriarques de l'Església Catòlica (actualment només hi ha 5 seus que ostentin el títol de Patriarcal: les de Roma, Lisboa, les Índies Orientals i Jerusalem). Actualment, l'únic avantatge és purament formal, pel lloc d'honor del bisbe en les processons papals. En el cas de Venècia existeix un altre privilegi segons el qual, tot i no ser cardenal, pot fer servir el color vermell en les vestidures no litúrgiques. El birret vermell, però, està coronat per un plomall, com és costum amb els altres bisbes ordinaris.
La diòcesi de Venècia va ser creada al 774 com a sufragània del Patriarcat de Grado. No va ser fins al 1451[1] que, en consideració a la influència política de la ciutat, els bisbes van rebre el títol de Patriarca del Papa.
Tradicionalment, el Patriarca de Venècia és creat cardenal en el consistori posterior al seu nomenament, tot i que el Papa no està legalment obligat a fer-ho. Diversos prelats que han ostentat aquest càrrec han estat elegits Papa, tres dels quals durant el segle xx: Pius X (1903), Joan XXIII (1958) i Joan Pau I (1978).
Entre 1818 i 1968 existí una "forania de Torcello", que comprenia els territoris de la suprimida Diòcesi de Torcello, és a dir, les parròquies de Torcello, Sant Magne Tres Palade, San Miguel del Quarto, Sant Joan Baptista de Jesolo, Santa Maria de Jesolo, Santa Maria Elisabetta de Cavallino, Santíssima Trinitat Cavallino, San Martino di Burano, Santa Caterina de Mazzorbo, Santa Maria i Donato de Murano i de Sant Pere de Murano[2] Va ser reemplaçat pel Vicariat dell'Estuario, amb seu a Burano, al seu torn integrat al vicariat de la rectoria de Cannaregio-Estuario.[3]
La província eclesiàstica
La Seu de Sant Pere, el tron episcopal més antic del Patriarcat, conservat a la basílica de Sant Pere de Castello. Es tracta probablement d'una antiga làpida funerària islàmica transportada des d'Antioquia pels mercaders venecians.
Les illes venecianes inicialment pertanyien a la diòcesi d'Altino o a la de Pàdua, sota la jurisdicció del Patriarcat d'Aquileia, que es creia successor de Sant Marc. Durant la invasió dels llombards (568-572), diversos bisbes de les zones envaïdes fugiren sota la protecció de la flota romana d'Orient als aiguamolls orientals. El mateix arquebisbe es refugià a Grado, on se'l proclamà Patriarca durant el cisma dels Tres Capítols. En finalitzar la invasió, diverses de les antigues diòcesis continentals van ser restaurades pels llombards, mentre que els exiliats omplien les noves seus. En aquestes circumstàncies emergiren dos Patriarques: el Patriarcat d'Antiga Aquileia al continent i el Patriarcat de Grado.
Les illes de Venècia originàriament havien estat subjectes al bisbat de Pàdua.
Al 774, el Papa Adrià I i Joan IV, Patriarca de Grado, autoritzaren l'establiment d'una seu episcopal a l'illa d'Olivolo.[4] La diòcesi d'Olivolo va ser establerta al 774-75 pel Duc de Malamocco, que la posà sota la seva protecció. La seva catedral va ser dedicada a Sant Pere.[5] El bisbe d'Olivolo estava subordinat a Grado i tenia jurisdicció sobre les illes de Gemini, Rialto, Luprio i Dorsoduro, les principals illes de la ciutat de Venècia.[4] El bisbat, pres del bisbat de Malamocco (Methamancus) formà un nou estat, el nucli de l'estat de Venècia.[6]
El 828, el cos de Sant Marc Evangelista va ser tret de contraban d'Alexandria, Egipte, i portat a Venècia.[7] Quan el vaixell arribà a l'illa d'Olivolo, el sant va fer senyals que mostrava que no volia ser deixat en custòdia del bisbe. En canvi, va ser portat a la capella del Dux, i es planejà crear un nou temple magnífic, la basílica de Sant Marc, digna d'una relíquia de tal importància.[8]
El 1074, el bisbe d'Olivolo començà a ser anomenat bisbe de Castello. Enric Contarini va ser el primer a lluir aquest títol.[4] El 1084 l'emperador Aleix I Comnè va reconèixer la independència de Venècia, alliberant-la de tributs, restriccions de comerç i aranzels; començant amb el DuxEnric Dandolo (1192-1205) l'època daurada de la República de Venècia. Sota el seu regnat l'exèrcit croat francès va ser emprat per portar Trieste i Zara sota el jou venecià, obtenint gran part de l'Imperi Llatí a la costa de l'Adriàtic, així com gran part del Peloponès i bases a la mar de Màrmara, la mar Negre i l'Egeu.[6]
Les relacions entre el bisbe, el patriarca i el Dux eren complexes: els bisbes d'Olivolo, i posteriorment de Castello, eren tècnicament sufraganis del Patriarca de Grado; tot i que a la pràctica eren independents. A partir de mitjan segle xi els patriarques s'instal·laren la major part del temps a San Silvestro, mentre que el bisbe estava a San Pietro di Castello a l'est de la ciutat. Un paper important era el del primicerio de la basílica de Sant Marc, que representava al Dux i al govern de la ciutat. El primicerio era qui investia els bisbes, abats i patriarques.[9]
El 1180, després d'una llarga disputa amb el patriarca d'Aquileia, el patriarca de Grado renuncià definitivament a tots els drets jurisdiccionals sobre la seu episcopal d'Istria i de Venèzia Giulia.
Quan, en el transcurs de l'edat mitjana, les nombroses viles de les illes de la Laguna acabaren per aglomerar-se gradualment donant una fisonomia més unitària a Venècia, resultà que, al mateix temps, hi havia quatre càrrecs eclesiàstics amb rang episcopal:
En el transcurs del segle xv van tenir lloc una sèrie de fets que reformarien profundament l'organització territorial de l'Església a la regió. El 1440 el Papa Eugeni IV, d'origen venecià, fusionaria el Patriarcat de Grado amb el bisbat d'Eraclea.
Història del patriarcat
El 1451, després de la mort de Domenico Michel, Patriarca de Grado, el Papa Nicolau V suprimí el Patriarcat de Grado i el bisbat de Castello, incorporant-les al nou Patriarcat de Venècia mitjançant la butlla papal Regis aeterni,[10] nomenant-se el darrer bisbe de Castello, Lorenzo Giustiniani. Així, Venècia succeïa tota la jurisdicció metropolitana de la província eclesiàstica de Grado, incloent-hi les seus a Dalmàcia. La seu patriarcal seguia sent la basílica de San Pietro di Castello.
El 1465 el bisbat de Cittanova, que el 1448 havia estat donat in commendam al Patriarcat, tornà a tenir un bisbe propi. El 1466 el territori del Patriarcat augmentà en afegir-s'hi la suprimida diòcesi d'Equilio (actualment Jesolo.)
L'elecció del Patriarca estava en mans del Senat de Venècia, la qual cosa comportava diferències entre la República i la Santa Seu. D'igual manera, els fidels de les parròquies escollien els seus titulars, mitjançant el dret de patronatge. Gerolamo Querini, O.P. (1519-54) va tenir diverses disputes amb el clergat, el govern i la Santa Seu. Per evitar aquestes disputes, el Senat decretà que, en el futur, només es podrien elegir futurs senadors. Entre els elegits després d'aquest decret sovint hi havia laics. Giovanni Trevisan, O.S.B. (1560) introduí les reformes tridentines, fundant el seminari, presidint sínodes i recollint les regulacions fetes pels seus predecessors (les Constitutiones et privilegia patriarchatus et cleri Venetiarum). El 1581 la visita apostòlica va ser enviada a Venècia; es publicà un libel exhortatori, en la qual la visita lloava molt el clergat venecià.
El 10 de gener de 1604, el Senat de Venècia prohibí la fundació d'hospitals gestionats per eclesiàstics, monestirs, esglésies o d'altres llocs de culte sense l'autorització prèvia de la Senyoria; el 26 de març de 1605 una nova llei prohibia la donació de béns immobles dels laics als eclesiàstics, que tot i ser només un 1% de la població, tenien gairebé la meitat dels béns immobles de la República; i limitava les competències del fur eclesiàstic, preveient que els tribunals civils jutgessin els eclesiàstics responsables de fets de gravetat particular. El 17 d'abril de 1606 el Papa Pau V, mitjançant la butlla Superioribus mensibus, excomunicava el Senat i va llançar l'interdicte a la República de Venècia, mesura que no es va retirar fins al 21 abril de 1607. Aquests esdeveniments van endarrerir la confirmació del patriarca romà Francesco Vendramin, que havia estat nomenat el 1608, tres anys després del nomenament pel Senat de Venècia, i no va poder prendre possessió del seu càrrec fins a gener de 1609.
El 1751 el Papa abolí el Patriarcat d'Aquileia en crear dos nous arquebisbes a Udine i Gorizia. Així, el Patriarca de Venècia esdevingué l'únic hereu al tron de Sant Marc al nord-est d'Itàlia.
Després de 1797 i de la caiguda de la República de Venècia, sota el mandat de Napoleó, el mandat del bisbat del Ducat i de les relíquies de Sant Marc es perdé. El 1807, per ordre del virrei d'Itàlia, el napolità Nicola Grambroni va ser promogut al patriarcat i, sota la seva autoritat, traslladà la seu episcopal a la Basílica de Sant Marc, unint els dos capítols, deixant inútil el càrrec de Primicer de la basílica de Sant Marc. També reduí les parròquies existents de 70 a 30. La tasca d'augmentar el cor de la basílica portà a la llum les relíquies de Sant Marc el 1808. El 1811, Napoleó imposà a la seu a Stefano Bonsignore, bisbe de Faenza, però el 1814 el prelat tornà a la seva seu.
L'1 de maig de 1818 va tenir lloc la primera ampliació important dels llindars del patriarcat mitjançant la butlla De salute dominici gregis de Pius VII: els bisbats de Torcello i de Caorle van ser fusionats al Patriarcat de Venècia, mentre que les diòcesis del territori venecià van ser posades sota la seva jurisdicció metropolitana (Udine, Pàdua, Vicenza, Verona, Treviso, Ceneda, Concordia, Feltre i Belluno, Adria i, de manera provisional, Cittanova, Capodistria, Parenzo i Pola[11]). Per contra, Grado i Latisana passaven a Udine, mentre que el Compardo anava a parar a mans de Ceneda.
Una altra variació important va tenir lloc el 1919, quan el territori de l'illa de Lido, que formava part del bisbat de Chioggia, passà a dependre del Patriarcat. 1l 1927, el bisbat de Treviso cedí gran part de la part exterior de Martellago, amb les parròquies de Chirignago, Mestre, Dese, Favaro, Trivignano, Zelarino, Campalto i Carpenedo, així com de les parròquies d'Oriago, Borbiago i Mira.
El cardenal Giuseppe Sarto, que esdevindria Papa sota el nom de Pius X, no va ser reconegut pel govern italià, que exigia el dret de nominació anteriorment emprat per l'emperador d'Àustria i antigament per la República Veneciana, però després d'onze mesos s'abandonà aquesta pretensió.
Tradicionalment el Patriarcat de Venècia ha estat seu cardenalícia: entre 1827 i 2011 tots els patriarques han estat fets cardenals. El Patriarca de Venècia històricament ha rebut el títol de primat de Dalmàcia.
El ritu litúrgic seguit al Patriarcat de Venècia és el romà-gregorià. El 1596, amb la uniformització decretada pel Concili de Trento, la metròpoli de Venècia seguia un ritu particular, anomenat patriarquial, de tradició aquileïesa i heretat del patriarcat de Grado. Aquest ritu particular romangué parcialment en ús a la basílica de Sant Marc fins al 1807 i incorporar-se al patriarcat i ser elevada a església catedral. Les característiques patriarcals del ritu patriarcal era una distribució diferent de les festes litúrgiques i un tipus particular de cant polifònic, anomenat cant patriarquí o aquileiens.
Als patriarques venecians que no són cardenals se'ls concedeix l'ús extraordinari de la porpra romana des de temps antics, fen una atenció particular al birret porpra que porta el plomall com els altres bisbes, de manera que no es confongui amb la imposada pel Pontífex durant el consistori en crear nous cardenals. Una altra diferència és el tipus de colors: el vermell dels cardenals té aigües, mentre que el d'un patriarca no cardenal és uniforme.
Estadístiques
A finals del 2012, la diòcesi tenia 348.922 batejats sobre una població de 376.399 persones, equivalent 92,7% del total.
↑D'aquestes, es van suprimir les parròquies de Trepalade i Torcello; San Michele del Quartó és l'actual parròquia de Quarto d'Altino, mentre que Santa Maria di Jesolo està situada en el que avui és Eraclea.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
