L'arxidiòcesi va ser erigida el 6 de juliol de 1751 mitjançant la butllaIniuncta nobis del PapaBenet XIV, amb la qual el pontífex va ratificar un conveni entre els governs d'Àustria i Venècia, que preveia l'abolició del Patriarcat d'Aquilea i la seva divisió en dues noves circumscripcions esclesials: l'arxidiocesi d'Udine, que va rebre jurisdicció sobre les terres sota el domini de la Sereníssima; i l'Arxidiòcesi de Gorízia, que va rebre les terres sota el domini dels Habsburg.
Amb la Iniuncta nobis el Papa va abolir el patriarcat i, al mateix temps, va erigir l'arxidiòcesi de Gorízia. Aquesta decisió va ser confirmada pel Papa en el butlla Sacrosanctae militantis ecclesiae, de 18 d'abril de 1752,[1] amb la qual el Papa definí totes les qüestions accessòries, incloent l'establiment del capítol de canonges i el nombre de les diòcesis sufragànies de la nova seu metropolitana, que ocupava tot l'antic Patriarcat llevat dels territoris de Venècia: Como, Trento, Ljubljana, Pedena i Trieste. El territori de l'arxidiòcesi era enorme i incloïa el comtat de Gorízia i parts d'Estíria, de Caríntia, de Carniola i la major part de l'actual Eslovènia, amb l'excepció de l'enclavament de Ljubljana.[2]
Karl Michael von Attems, ex vicari apostòlic de les terres imperials del Patriarcat d'Aquilea, va ser nomenat com a primer arquebisbe. Ell va celebrar un sínode provincial el 1768 a la qual van assistir no només les seves sufragànies, sinó també representants de la diòcesi de Venècia, que tenien porcions de terra a l'imperi dels Habsburg. Va ser succeït per José Rudolf von Edling, antic canonge d'Aquileia i degà del Capítol Metropolità de Gorízia; però a causa de la seva oposició a la política religiosa de l'emperador Josep II, en particular, contra l'Edicte de Tolerància, que es va veure obligat a dimitir el 1784 i confinat a Lodi, a Llombardia, on va morir.
Després de quatre anys de sede vacante, sota la pressió de l'emperador, l'arxidiòcesi va ser abolida pel Papa Pius VI amb en con la butlla In universa gregis del 8 de març de 1788;; el títol d'arquebisbe es va traslladar a Ljubljana, juntament amb gran part del territori de la seu metropolitana; i amb el que quedava del territori de Gorízia l'agost d'aquell any s'erigí la nova diòcesi de Gradisca, on es va traslladar el capítol, mentre que la cúria restà a Gorízia.
Mort l'emperador Josep II, el 12 de setembre 1791 amb la butlla Recti prudentisque el mateix Papa Pius VI va restaurar la ciutat de Gorízia com una seu episcopal amb el trasllat de la catedral de l'església dels Sants Pere i Pau de Gradisca a l'església de Sant Hilari de Gorizia; al mateix temps la diòcesi va passar a anomenar-se diòcesi de Gorízia i Gradisca, sufragánea de l'arxidiòcesi de Ljubljana.
El 1807 va esdevenir immediatament subjecta a la Santa Seu. En 1818 va ampliar el seu petit territori amb l'adquisició dels territoris de Monfalcone i de Grado, que formaven part del patriarcat de Venècia. Aquell mateix any es va tornar a obrir el seminari diocesà, tancat des de l'època de Josep II.
El 27 de juliol de 1830 va recuperar, a costa de Ljubljana, la dignitat arquebisbal i metropolitana, mitjançant la butlla Insuper eminenti del Papa Pius VIII, amb jurisdicció sobre les esglésies de la part central i del sud del regne d'Il·líria, és a dir, Ljubljana, Trieste, Koper, Porec i Pula i Veglia
Al final de la Primera Guerra Mundial, l'arxidiòcesi es va veure dividida per la nova frontera, amb el costat eslovè ara formant part del regne de Iugoslàvia, mentre que la major part de la zona es va incloure al regne d'Itàlia.
El 20 de febrer de 1932, mitjançant que la butlla Quo Christi fideles del Papa Pius XI, s'incorporaven els deganats de Idrija i Vipacco, que havien pertangut a la diòcesi de Ljubljana, sufragània de l'arxidiòcesi de Gorízia fins al final de la Primera Guerra Mundial i ara de nou diòcesis.
Al final de la Segona Guerra Mundial, la part italiana de la diòcesi, a causa del canvi de la frontera de l'estat, es va trobar reduït en gran manera en comparació amb la situació anterior. Després del tractat de pau del 10 de febrer de 1947, una gran part de la diòcesi es trobà en territori iugoslau, erigint-se per primera vegada a l'administració apostòlica (el primer administrador apostòlic va ser el sacerdot Franc Močnik) i després, el 17 d'octubre de 1977, agregada a la diòcesi de Koper. A més, la província eclesiàstica va perdre les diòcesis en el territori de Iugoslàvia i avui comprèn només la diòcesi de Trieste.
A finals del 2006, l'arxidiòcesi tenia 179.500 batejats sobre una població de 182.200 persones, equivalent al 98,5% del total.
any
població
sacerdots
diaques
religiosos
parroquies
batejats
total
%
total
clergat secular
clergat regular
batejats por sacerdot
homes
dones
1950
169.440
169.530
99,9
229
184
45
739
96
574
86
1970
174.000
175.000
99,4
237
173
64
734
87
663
102
1980
184.560
189.800
97,2
201
158
43
918
1
68
599
107
1990
182.000
183.700
99,1
172
138
34
1.058
52
493
91
1999
180.600
181.900
99,3
158
121
37
1.143
8
48
379
90
2000
179.300
180.400
99,4
161
123
38
1.113
8
48
398
90
2001
180.000
182.500
98,6
157
120
37
1.146
8
47
383
90
2002
180.000
181.600
99,1
151
114
37
1.192
9
47
388
90
2003
180.000
181.700
99,1
141
111
30
1.276
10
38
372
90
2004
180.000
182.600
98,6
141
109
32
1.276
41
330
90
2006
179.500
182.200
98,5
141
112
29
1.273
12
35
317
90
Notes
↑El text de la butlla a Cappelletti, op. cit., pp. 588-609.
↑L'elenco dei vicariati e degli arcidiaconati della sede metropolitana furono stabiliti nel sinodo provinciale del 1768 e si trovano elencati in Cappelletti, op. cit., pp. 616-619.