Segons la tradició la diòcesi de Teano va ser erigida durant el segle iv. No obstant això, després de tres bisbes del segle iv, la cronologia és incompleta fins a la segona meitat del segle ix. La catedral original va ser construïda a la font on Sant Paride hauria perseguit al drac i es remunta al segle iv.
Cap al començament del segle ix es construí una nova catedral a la tomba de Sant Paride, dedicada, però, a Sant Terenziano, del qui es van obtenir les relíquies vers el 1050. L'església, que ja havia estat danyat per les incursions dels sarraïns, va ser cremada pels normands el 1062.
Al segle xii es va construir una nova catedral després de la destrucció del 1062. Posteriorment dos més patiren destrucció: el 1520 per un incendi i durant la Segona Guerra Mundial. Es va dedicar de nou en 1957.
Després del Concili de Trento es va establir el seminari episcopal, que al principi de l'episcopat de Giovanni Paolo Marincola tenia 12 alumnes. El seminari, però va disminuir ràpidament durant l'episcopat del bisbe Serafino, a cavall dels segles xvi i xviii. Durant la primera meitat del segle xviii es va produir l'expansió del seminari de Teano amb el bisbe Giberti.
Alsegle XVIII el bisbe Dominico Antonio Cirillo es va ocupar de la història de la diòcesi i va fer compilar un volum que recollia documents d'arxiu; el treball seria cremada pels nazis en 1943.
Calvi
La diòcesi de Calvi també té un origen antic. Si s'accepta com el primer bisbe a Calepodio, que va consagrar en 307 un altar a Sant Cast, la diòcesi pot ser anterior al segle iv. La primitiva catedral de Sant Cast va ser construïda al segle IV a la necròpolispagana i probablement va ser ampliat al segle v.
Cap al final del segle ix, o potser al segle x s'erigí també a Calvi una nova catedral. Els terratrèmols i les incursions aviat la van malmetre i en 1452 va ser restaurada pel bisbe Angelo Mazziotta.
En 1583 l'informe de la visita pastoral realitzada pel bisbe de Calvi Fabio Maranta ens informa de les ruïnes de l'antiga catedral de Sant Cast: proveïda d'una porta la catedral servia com a refugi nocturn ocasional per als homes i els animals. No obstant això, es continuava per celebrant solemnement, cada any al 22 de maig, la festa de Sant Cast. L'església, de la qual avui només queden les seves ruïnes, es va oficiar fins a 1680, segons el bisbe escriu Filippo Positano en el seu informe de 1727. L'informe de 1583 també denuncia del trastorn de la nova catedral: sostre trencat, tombes descobertes, ossos apilats a granel a la cripta, la molsa a les parets. El cementiri va ser construït al voltant de l'església i no tenia cap porta, de manera que podien entrar-hi els animals. El Bisbe Maranta augmentà el nombre de canonges de dos a nou, va fer recitar l'ofici sencer i portà a terme els treballs de restauració necessaris, començant la construcció de la torre del campanar. En 1647 la insurrecció de Masaniello va devastar Calvi en represàlia contra la família del bisbe: el palau del bisbe va ser destruït i la catedral danyada. El bisbe es va veure obligat a abandonar Calvi i residir a Pignataro. En els últims anys la pesta assotà i despoblà tant Calvi com Teano. En 1686 el palau del bisbe de Calvi encara consistia en una senzilla estança.
El final del segle xvii, coincidint amb l'episcopat del'dominic Vincenzo Maria de la Silva, per la diòcesi de Calvi va ser un període de recuperació, durant el qual es buscà una solució al problema del seminari: va projectar-se un seminari amb dotze llocs amb un mestre de cant, un de gramàtica i un rector; la intenció del bisbe del seminari era posar fi a una dolorosa ignorància del clergat i dels candidats al sacerdoci.
La primera meitat del segle xviii va veure l'establiment del seminari de Calvi per impuls del bisbe Filippo Positano. El nou seminari va ser beneït personalment per PapaBenet XIII el 16 de maig de 1727. El bisbe també va fundar el Monte frumentario, un institut de crèdit agrícola, que oferia als agricultors una alternativa a la usura.
A mitjans del segle xix la diòcesi a través d'un període de declivi, principalment a causa de la propagació de l'anticlericalisme, que va causar un descens de les vocacions sacerdotals. De 1860 a 1866 al bisbe Bartolomeo d'Avanzo se li va impedir entrar a la diòcesi, perquè no tenia el placet del govern. Des Sorrento, on va viure a l'exili, liderà una batalla contra la maçoneria i després d'entrar a la diòcesi va insistir en la reobertura dels seminaris. Pels seus mèrits i per la defensa de la infal·libilitat papal al Concili Vaticà I va ser fet cardenal pel Papa Pius IX.
Va ser succeït pel bisbe Alfons Maria Giordano, qui havia estat el seu coadjutor, del qual es recorda la generositat durant l'epidèmia de còlera de 1884. V tornar a obrir seminaris Teano i Visciano.
Albino Pella va governar la diòcesi des 1908 al 1915, tractant de difondre un model de vida cristiana més madura. Volia reemplaçar la devoció popular per una pràctica cristiana regular, il·luminada per la llum de la catequesi. Les seves obres socials, la "Casa Rural Catòlica" contra la usura i la Società di mutuo soccorso entre els treballadors, eren també intents de racionalitzar i orientar l'acció pastoral.
El bisbe Calogero Licata en 1921 va aconseguir unir els dos seminaris, suprimint el de Visciano per reduir els costos. Va morir després de caure d'una bastida del seminari de Teano en 1924.
Durant la Segona Guerra Mundial les diòcesis van ser regides pel bisbe Tamburini. El 5 d'octubre de 1943 els alemanys van prendre el bisbe ja malalt per portar-lo a un convent. El 6 d'octubre Teano va ser bombardejada i es destruí la catedral. El bisbe va morir el gener de l'any següent, jutjat per les desgràcies de la guerra.
El 12 de maig de 1952, amb el breuVitae huius iactati, el Papa Pius XII va proclamar a la Verge de Lattani patrona de la diòcesi de Calvi i Teano amb el títol de Regina Mundi.
El 30 de setembre de 1986, en virtut del decret Instantibus votis de la Congregació per als Bisbes, la unió entre les dues diòcesis esdevingué plena i la diòcesi resultant va prendre el seu nom actual.
