Els Abruços (en català antic (A)Bruç, en italià, Abruzzo) és una regió situada en el sud d'Itàlia. Té 1,3 milions d'habitants i la seva capital és l'Aquila. Limita al nord amb Les Marques, a l'oest amb el Laci, al sud amb Molise i a l'est amb la Mar Adriàtica. Els tres Parcs Nacionals, el Parc Regional, les vint àrees protegides que es troben sobretot en el territori regional, representen el 33% de superfície total protegida que és el percentatge més alt d'Europa.
Història
Abruzzo apareix, sota la forma Abrutium, en texts del segle vi com a nom del territori de la rodalia de Teramo, que esdevingué un dels gastaldats longobards del ducat de Spoleto.
El 1272, durant el regnat de Carles d'Anjou, fou dividit, prenent com a límit el riu Pescara, en Abruzzo citra flumen i Abruzzo ultra flumen. Aquesta divisió evolucionà fins a l'establiment per Josep Bonaparte, el 1807, de les províncies: Abruzzo Citerior, capital Chieti; Abruzzo Ulterior I, capital l'Aquila; i Abruzzo Ulterior II, capital Teramo. L'evolució administrativa explica el pas de la forma més genuïna del topònim, Abruzzo, a la forma pluralitzada, Abruzzi, que és ara l'oficial. Des del 1963 la regió comprèn les següents províncies: Chieti, L'Aquila, Pescara i Teramo.
Geografia
La regió està situada al sud d'Itàlia, des dels Apenins fins a l'Adriàtic, i inclou regions de muntanya i terres salvatges. L'interior muntanyenc és ocupat per un extens altiplà que inclou el Gran Sasso, amb 2.912 msnm, la més alta muntanya dels Apenins, i lo Mont Majella, amb 2.793 msnm.
El litoral de l'Adriàtic es caracteritza per extenses platges de sorra al nord i platges de còdol al sud. Els Abruços són coneguts pels seus paisatges i belleses naturals, parcs i reserves, per pujols coberts de vinya i oliveres, i per la més alta densitat de platges de bandera blava.[2]
Orografia
El país interior, que forma part dels Apenins Centrals, és un formidable muntanyam calcari, afaiçonat pels fenòmens càrstics, i migpartit per fosses tectòniques i depressions sinclinals (vall de l'Aterno, conca de Sulmona) dominades a l'E pel Gran Sasso d'Itàlia (2 914 m) i la Maiella i, a l'W, pel mont Velino (2 487 m). La conca del Fucino, abans endorreica, desguassa per un emissari subterrani cap a la Tirrena.
Economia
Aquestes depressions són claps agrícoles de poblament excepcionalment disseminat a l'entorn de ciutats: L'Aquila, la capital regional; Sulmana, encreuament de camins; Avezzano. A muntanya, els prats d'altura són lloc d'estiuatge de bestiar oví transhumant que hiverna al Tavoliere o a la Campagna romana; les fagedes i els boscs de pi negre i la fauna autòctona (os bru, isard) són preservats al parc nacional dels Abruços, creat el 1923. El turisme ha introduït els esports d'hivern (Campo Imperatore, Roccaraso). A l'Abruç adriàtic, en terrenys gresosos, argilosos i sorrencs, els conreus mediterranis (vinya, olivera) i l'alzinar són coronats per una faixa de castanyers estesa dels 700 als 1.000 m d'altitud.
Població
El poblament rural tendeix a la disseminació, i pobles i viles s'aturonen. El turisme d'estiu ha poblat o vitalitzat les platges i els portets de la marina adriàtica, baixa i rectilínia, vorejada pel ferrocarril i per la carretera. Les indústries (construccions, mecàniques, adobs, ciment), l'explotació del metà, són localitzades especialment a Pescara i als centres prelitorals, com a Chieti o a Lanciano.