Pròpia de la regió és la llengua emília-romanyesa (emilià-romanyol), una llengua neollatina en greu perill extinció.
Orografia
Morfològicament el territori és constituït al sud pel vessant oriental dels Apenins toscans, al peu dels quals s'estenen vers el nord uns turons fins a la gran plana al·luvial del riu Po (de Piacenza a l'Adriàtica).
Els Apenins s'estenen en direcció NW-SE, i l'altitud més important correspon al mont Cimone (2.163 m). Els rius de la part occidental de la regió són cabalosos, i desguassen al Po; uns altres (Lamove, Renco) desguassen directament a la mar.
El clima n'és subcontinental (estius calorosos i secs i hiverns llargs i rigorosos). Les precipitacions es distribueixen en funció de l'altitud i de la distància de la costa (més de 2.000 mm a les muntanyes, i de 500 a 800 mm a la plana) i es produeixen especialment a la primavera i a la tardor. Entre l'octubre i el març sovintegen les boires a la plana, degudes a la inversió tèrmica.
Població
La població n'és de 4.405.486 habitants (2010), amb una densitat de 200 hab/km; just per sobre la de la mitjana italiana. El poblament està dispers, i s'acumula al llarg de l'antiga via Emília construïda pels romans, la qual continua sent-ne l'eix natural econòmic. No hi ha una metròpoli dominant, sinó un eix de ciutats de mida mitjana, on es concentra la majoria també de la producció industrial i el comerç. La costa està densament poblada gràcies a l'enorme boom del turisme a finals del segle xx. Als monts Apenins, al sud, i les planícies agrícoles al voltant de Ferrara i Piacenza, la població és menys densa.
L'Emília-Romanya és la tercera regió italiana per PIB per capita, situada entre les 40 millors d'Europa, i per sobre de Catalunya, entre altres.[1] Aquests resultats s'han aconseguit gràcies a una economia molt equilibrada, basada en el major sector agrícola d'Itàlia i en la seva tradicional indústria de l'automòbil i motor.[1]
L'agricultura, que suposa el 2,2% pel PIB regional,[1] ha experimentat un gran increment en la productivitat gràcies a la seva reorganització estructural i als seus productes d'alta qualitat. Els seus cultius més importants són els cereals, les patates, el blat de moro, els tomàquets i les cebes, juntament amb les fruites i el raïm per a la producció de vi.
La indústria de la regió presenta una variada estructura, i hi destaca la indústria alimentària i la de mecànica i de l'automòbil, amb empreses de vehicles com Ferrari, Ducati, Lamborghini o Maserati.
El turisme hi està incrementant la importància, especialment a la costa del mar Adriàtic.
Les principals exportacions provenen de l'enginyeria mecànica (53%), l'extracció de minerals no metàl·lics (13%) i la indústria tèxtil (10%).[1]
.svg)
