PROFILPELAJAR.COM

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)
Viquiespècies	Viquiespècies

Os del Tibet
Ursus thibetanus
	;
Dades
Període de gestació	7 mesos
Font de	bilis d'ós
Longevitat màxima	39,2 anys
Hàbitat	bosc
Període
	Pliocè inferior - recent
Estat de conservació
	Vulnerable
UICN	22824
Taxonomia
Super-regne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Mammalia
Ordre	Carnivora
Família	Ursidae
Gènere	Ursus
Espècie	Ursus thibetanus ; Cuvier, 1823
Nomenclatura
Sinònims	Selenarctos thibetanus;
Distribució

L'os del Tibet (Ursus thibetanus) és un os de mida mitjana, amb urpes esmolades i de pelatge negre amb una marca de color crema en forma de ve baixa al pit. És parent proper de l'os negre americà amb el qual comparteix un ancestre comú d'origen europeu.^[2]

Descripció

Creix fins a assolir entre 130 i 190 cm de llargària.
Els mascles pesen entre 100 i 218 kg i les femelles entre 50 i 125 kg.^[3]
La cua fa uns 12 cm.^[4]

Hàbitat i distribució geogràfica

L'os tibetà té una àmplia zona de distribució des de l'est a l'oest del continent asiàtic. Se'l pot trobar en els boscos de les zones muntanyenques i de turons de l'est i el sud d'Àsia que comprenen Corea del Sud, Corea del Nord, Afganistan, el Pakistan, Bangladesh, el nord de l'Índia, el Nepal, Sikkim (un estat de l'Índia), Bhutan, Myanmar, Vietnam, el sud de Sibèria a Rússia, el nord-est de la Xina, Taiwan i Japó. Habita zones amb elevacions de fins als 4.700 m d'altitud, però el més freqüent és que habiti zones de menor alçada. En algunes zones comparteix el seu hàbitat amb l'os bru, més gran i fort. Malgrat ser més petit, l'os tibetà disposa d'un avantatge sobre el seu competidor: les seves habilitats com a escalador li permeten obtenir fruits i nous dels arbres. A la Xina, comparteix hàbitat amb l'os panda a la Reserva Natural de Woolong, on s'alimenta ocasionalment, entre altres aliments, de bambú, que és el menjar favorit del seu parent.

Dieta

L'os tibetà és un omnívor que consumeix gran varietat d'aliments depenent de les oportunitats que se li presenten i de l'estació de l'any. A la tardor, s'engreixa menjant glans, castanyes, nous i altres fonts riques en greix. S'enfilen als arbres per obtenir aquests aliments, durant la recol·lecció de la primavera, quan el nou creixement de les plantes ofereix una recompensa pels ossos, que busquen bambú, gerds, hortènsies i altres plantes. També fan incursions als dipòsits de glans dels rosegadors o recullen els que han quedat en el sòl del bosc des de l'estiu, i molt rarament, poden menjar-se els rosegadors que capturen. Altres plantes que ofereixen menjar a l'estiu, inclouen els gerds, les cireres o l'herba. L'alimentació a base d'insectes, especialment les formigues, suposa un complement de la dieta d'estiu. L'os tibetà menja carronya i, a vegades, ataca al bestiar. També, quan li és possible, s'alimenta de vertebrats, principalment petits, com peixos, ocells, rosegadors i altres mamífers.^[3] Es creu que l'os tibetà és, en certa manera, més carnívor que el seu cosí americà. No obstant això, la carn només constitueix una petita part de la seva dieta.

Depredadors

És depredat pel tigre.^[5]

Comportament

Se sap que aquest os és bastant agressiu amb els éssers humans (més del que ho és l'os negre americà); hi ha nombrosos registres d'atacs i morts de persones a mans d'os tibetà. Això és probablement degut principalment al fet que l'os tibetà és més probable que entri en contacte amb persones, i en cas que s'espanti sovint reacciona atacant. A causa de la seva mida i distribució, els ossos adults tenen pocs enemics naturals, encara que poden arribar a representar fins al 7% de les preses dels tigres siberians, en les zones on comparteixen hàbitat.^[6] L'os tibetà no es converteix en presa dels tigres amb tanta freqüència com l'os bru, a causa de la seva habilitat per escapar del perill escalant ràpidament els arbres.^[7]

Estat de conservació

Està catalogat com vulnerable dins la Llista Vermella de la UICN de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura. Es veu amenaçat principalment per la desforestació i pèrdua d'hàbitat. Els ossos són morts pels grangers a causa de l'amenaça que suposen pel bestiar, i també són impopulars, pel seu hàbit d'extreure l'escorça d'arbres de fusta valuosa.

L'os tibetà també es veu amenaçat per la caça, especialment per obtenir la bilis de la seva vesícula biliar, l'anomenada bilis d'os, que s'utilitza en la medicina tradicional xinesa. Des que la Xina va prohibir la caça furtiva d'ossos autòctons en el decenni dels 80, la bilis d'os s'ha subministrat als consumidors xinesos a través de granges especials, on els ossos es mantenen constantment en gàbies i subjectes, mentre els catèters inserits en les seves vesícules biliars permeten recollir per degoteig la bilis en un contenidor. Els partidaris d'aquesta pràctica sostenen que, sense aquestes explotacions, la demanda de bilis d'os seria un gran incentiu per a la caça furtiva i posaria a l'espècie ja en perill d'extinció, fins i tot en major risc. Els crítics però, afirmen que la pràctica és evidentment un acte cruel i inhumà, i que la bilis d'os sintètic, l'àcid ursodesoxicòlic, és tan eficaç com la natural i molt més barata.

Subespècies

Os negre de Formosa, Ursus thibetanus formosanus (Robert Swinhoe, 1864): Taiwan
Os del Balutxistan, Ursus thibetanus gedrosianus (William Thomas Blanford, 1877): l'Iran i el Pakistan
Os negre japonès,Ursus thibetanus japonicus (Hermann Schlegel, 1857): el Japó
Ursus thibetanus laniger (Reginald Innes Pocock, 1932): l'Afganistan, el sud-est de l'Iran i el sud de la Xina
Ursus thibetanus mupinensis (Pierre Marie Heude, 1901).^[8] Sichuan (Xina)^[9]
Ursus thibetanus thibetanus (Cuvier, 1823).^[8] Himàlaia i Indoxina^[10]
Ursus thibetanus ussuricus (Heude, 1901): el sud de Sibèria, el nord-est de la Xina i la Península de Corea^[11]^[12]

Longevitat

Té una esperança de vida de, si fa no fa, 25 anys.

Referències

↑ Entrada «Ursus thibetanus» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 10 juliol 2023].
↑ Macdonald, David. The Encyclopedia of Mammals: 1, 1984, p. 446. ISBN 0-04-500028-X.
↑ ^3,0 ^3,1 Smithsonian Institution Arxivat 2009-04-27 a Wayback Machine. (anglès)
↑ Brown, Gary. Great Bear Almanac, 1996, p. 340. ISBN 1558214747.
↑ Animal Diversity Web (anglès)
↑ islav Mazak: Der Tiger. Nachdruck der 3. Auflage von 1983. Westarp Wissenschaften Hohenwarsleben, 2004 ISBN 3 894327596
↑ V.G Heptner & A.A. Sludskii. Mammals of the Soviet Union, Volume II, Part 2. ISBN 9004088768.
↑ ^8,0 ^8,1 NCBI (anglès)
↑ www.nic.funet.fi (anglès)
↑ CITES (anglès)
↑ «Ursus thibetanus». Catalogue of Life. (anglès)
↑ The Taxonomicon (anglès)

Bibliografia

Aramilev, V. V., 2006. The conservation status of Asiatic black bears in the Russian Far East. Understanding Asian Bears to Secure Their Future, pàg. 86-89. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó
Bromlei, F. G., 1965. Bears of the South Far-eastern USSR. Indian National Scientific Documentation Center, Nova Delhi.
Carr, M. M., Yoshizaki, J., van Manen, F. T., Pelton, M. R., Huygens, O. C., Hayashi, H. i Maekawa, M., 2002. A multi-scale assessment of habitat use by asiatic black bears in central Japan. Ursus 13: 1-9.
Chang, H-C., Chang, H-J., Chao, T-Y. i Chan, S-Y., 1995. A survey of bear gallbladder commodities in the Taiwan market. Department of Health, Taipei, Taiwan.
Chape, S., Blyth, S., Fish, L., Fox, P. i Spalding, M., 2003. 2003 United Nations List of Protected Areas. IUCN - The World Conservation Union & UNEP World Conservation Monitoring Center.
Chauhan, N., 2003. Human casualties and livestock depredation by black and brown bears in the Indian Himalaya, 1989-1998. Ursus, 14(1): 84-87.
Czaplewski, N., T. Vaughan, J. Ryan. 2000. Mammalogy. Els Estats Units: Thomson Learning, Inc.
FAO. 2006. Global forest resources 2005. Progress towards sustainable forest management, Food and Agriculture Organization of the United Nations, Roma.
Galbreath, G. J., Hean, S. i Montgomery, S. M., 2000. A new color phase of Ursus thibetanus (Mammalia: Ursidae) from Southeast Asia. Natural History Bulletin of the Siam Society 49: 107-111.
Garshelis, D. L., 2002. Misconceptions, ironies, and uncertainties regarding trends in bear populations. Ursus 13: 321-334.
Gong, J. i Harris, R. B., 2006. The status of bears in China. Understanding Asian bears to secure their future, pàg. 50-56. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
Gutleb, B. i Ziaie, H., 1999. On the distribution and status of the Brown Bear, Ursus arctos, and the Asiatic Black Bear, Ursus thibetanus, in Iran. Zoology in the Middle East 18: 5-8.
Hashimoto, Y., Kaji, M., Sawada, H. i Takatsuki, S., 2003. Five-year study on the autumn food habits of the Asiatic black bear in relation to nut production. Ecological Research 18: 485-492.
Hayashi, S., Y. Yoshida, M. Horiuchi, T. Tsubota, T. Murase, T. Okano, M. Sato, K. Yamamoto, 2002. Analysis of causes of bark stripping by the Japanese black bear (Ursus thibetanus japonicus). Honyurui Kagaku, 42(1): 35-43.
Huygens, O. C. i Hayashi, H., 2001. Use of stone pine seeds and oak acorns by Asiatic black bears in central Japan. Ursus 12: 47-50.
Huygens, O. C., Miyashita, T., Dahle, B., Carr, M., Izumiyama, S., Sugawara, T. i Hayashi, H., 2003. Diet and feeding habits of Asiatic black bears in the Northern Japanese Alps. Ursus 14: 236-245.
Hwang, M.-H., 2003. Ecology of Asiatic black bears and people-bear interactions in Yushan National Park, Taiwan. Thesis, University of Minnesota.
Hwang, M.-H. i Garshelis, D. L., 2007. Activity patterns of Asiatic black bears (Ursus thibetanus) in the Central Mountains of Taiwan. Journal of Zoology (Londres) 271: 203-209.
Hwang, M. H., Garshelis, D. L. i Wang, Y., 2002. Diets of asiatic black bears in Taiwan, with methodological and geographical comparisons. Ursus 13: 111-125.
Izumiyama, S., T. Yoshida, H. Hayashi, O. Huygens. 2001. Denning Ecology of Two Populations of Asiatic Black Bears in Nagano Prefecture, Japan. Mammalia, 65: (4): 417-428.
Izumiyama, S. i Shiraishi, T., 2004. Seasonal changes in elevation and habitat use of the Asiatic black bear (Ursus thibetanus) in the Northern Japan Alps. Mammal Studies 29: 1-18.
Kang, S. i Phipps, M. J., 2003. A question of attitude: South Korea's Traditional Medicine practitioners and wildlife conservation. TRAFFIC East Asia, Hong Kong.
Lekagul, B., J. McNeely. 1988. Mammals of Thailand. Bangkok, Thailand: Darnsutha Press.
Mizukami, R. N., Goto, M., Izumiyama, S., Hayashi, H. i Yoh, M., 2005. Estimation of feeding history by measuring carbon and nitrogen stable isotope ratios in hair of Asiatic black bears. Ursus 16: 93-101.
Nguyen Xuan Dang. 2006. The current status and conservation of bears in Vietnam. Understanding Asian bears to secure their future., pàg. 61-65. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
Nowak, R., 1991. Walker's Mammals of the World. Cinquena edició. Baltimore i Londres: Johns Hopkins University Press.
Oi, T. i Yamazaki, K., 2006. The status of Asiatic black bears in Japan. Understanding Asian bears to secure their future, pàg. 122-133. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
Reid, D., Jiang, M., Teng, Q., Qin, Z. i Hu, J., 1991. Ecology of the Asiatic black bear (Ursus thibetanus) in Sichuan, China. Mammalia 55: 221-237.
Saitoh, T., Y. Ishibashi, H. Kanamori, E. Kitahara. 2001. Genetic status of fragmented populations of the Asian black bear Ursus thibetanus in western Japan. Population Ecology, 43(3): 221-227.
Sathyakumar, S., 2006. The status of Asiatic black bears in India. Understanding Asian bears to secure their future, pàg. 12-19. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
Sato, M., T. Tsubota, T. Komatsu, G. Wantanabe, K. Taya, T. Murase, I. Kita, T. Kudo. 2001. Changes in sex steroids, gonadotropins, prolactin, and inhibin in pregnant and nonpregnant Japanese black bears (Ursus thibetanus japonicus). Biology of Reproduction, 65(4): 1006-1013.
Saw Htun. 2006. The status and conservation of bears in Myanmar. Understanding Asian bears to secure their future, pàg. 45-49. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
Schaller, G. B., Teng, Q., Johnson, K. G., Wang, X., Shen, H. i Hu, J., 1989. The feeding ecology of giant pandas and Asiatic black bears in the Tangjiahe Reserve, China. A: J. L. Gittleman (ed.), Carnivore behavior, ecology, and evolution, pàg. 212-240. Cornell University Press, Ithaca, estat de Nova York
Servheen, C., Herrero, S. i Peyton, B., 1999. Bears. Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN/SSC Bear and Polar Bear Specialist Groups, Gland, Suïssa.
Seryodkin, I. V., Goodrich, J. M., Kostyria, A. V., Schleyer, B. O., Smirnov, E. N., Kerley, L. L. i Miquelle, D. G., 2005. Relationship between tigers, brown bears, and Himalayan black bears. A: D. G. Miquelle, E. N. Smirnov i J. M. Goodrich (eds), Tigers of Sikhote-Alin Zapovednik: ecology and conservation, pàg. 156-163. PSP, Vladivostok, Rússia.
Seryodkin, I. V., Kostyria, A. V., Goodrich, J. M., Miquelle, D. G., Smirnov, E. N., Kerley, L. L., Quigley, H. B. i Hornocker, M. G., 2003. Denning ecology of brown bears and Asiatic black bears in the Russian Far East. Ursus 14: 153-161.
Sheikh, K. M., 2006. The status and conservation of bears in Pakistan. Understanding Asian bears to secure their future, pàg. 1-6. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
Than, U., S. Simcharoen, B. Kanchanasakha. 1998. Carnivores of Mainland South East Asia. Bangkok: Siam Tong Kit Printing Co., Ltd.
Tsai, C.-L., Chou, Y.-C., Shih, C.-C., Cheng, H.-C., Yang, C.-C., Kao, H.-W., 2009: Zootaxa, 1971: 50-58. The complete mitochondrial genome of the Formosan black bear (Ursus thibetanus formosanus)..
Uni, S., Y. Suzuki, M. Harada, I. Kimata, M. Iseki. 1995. Prevalence of nematodes in the Asiatic Black Bear, Ursus thibetanus, in Central Honshu, Japan, with an amended description of Cercopithifilaria japonica (syn. Dipetalonema (Chenofilaria) japonica). Japanese Journal of Parasitology, 44(5): 371-376.
Uni, S., M. Mastsubayashi, E. Ikeda, Y. Suzuki. 2003. Characteristics of a hepatozoonosis in lungs of Japanese black bears. Journal of Veterinary Medical Science, 65(3): 385-388.
Vinitpornsawan, S., Steinmetz, R. and Kanchanasakha, B., 2006. The status of bears in Thailand. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
Yamamoto, K., T. Tsubota, I. Kita. 1998. Observation of sexual behavior of captive Japanese black bears, Ursus tibetanus japonicus. Journal of Reproduction & Development, 44(5): 13-18.
Yamazaki, K., 2003. Effects of pruning and brush clearing on debarking within damaged conifer stands by Japanese black bears. Ursus 14: 94-98.
Yokohata, Y., O. Fujita, M. Kamiya, T. Fujita, K. Kaneko, M. Ohbayashi. 1990. Parasites from the Asiatic Black Bear (Ursus thibetanus) on Kyushu Island, Japan. Journal of Wildlife Diseases, 26(1): 137-138.