S'havia pensat que la població ibèrica provenia d'una introducció antiga, donat que és absent del registre fòssil europeu, però estudis moleculars i filogeogràfics recents més aviat donen suport a una colonització natural aprofitant les fluctuacions del nivell del mar al final del Plistocè.[3]
És la més gran de les mangostes africanes,[4] amb un cos d'una longitud que varia entre 48 i 60 centímetres, i una cua que varia entre 33 i 54 centímetres de llarg. Té un pes entre 1,7 i 4 quilos.[5]
La mangosta comuna té un cos prim, amb un musell puntegut i orelles petites. Té 35 o 40 dents, amb unes dents carnisseres molt desenvolupades, que utilitza per tallar la carn. El seu pèl llarg i aspre té una coloració que va del gris al marró vermellós i està marcat amb taques marrons o grogues. La cua té la punta de color negre. A les potes del darrere i una zona petita al voltant dels ulls, no té pèl.
Dieta
La seva dieta consisteix principalment en carn, que inclou rosegadors, peixos, ocells, rèptils, amfibis, i insectes. També s'alimenten sovint de fruita i ous, que llença contra una pedra o superfície dura per trencar-los.
Comportament
Els mascles i les femelles assoleixen la maduresa sexual als dos anys. L'aparellament es produeix als mesos de juliol o agost, i després d'un període de gestació d'onze setmanes, la femella dona a llum entre dues i quatre cries. Les mangostes comunes neixen cegues i sense pèl, però obren els ulls després d'una setmana.[4]
Es tracta d'un animal diürn que viu en petits grups entre 1 i 7 membres, que generalment estan formats per un mascle, diverses femelles, i les seves cries. Les cries mascles solen deixar el grup abans d'un any, mentre que les femelles s'hi queden més temps i, fins i tot, s'hi queden per sempre.[5]
La majoria de mangostes comunes salvatges viuen uns 12 anys, tot i que la mangosta comuna més longeva en captivitat va arribar a més de 20 anys.[2]
Com altres mangostes, la mangosta comuna ataca i s'alimenta de serps verinoses. Tenen com a mínim dos tipus de resistència al verí de les serps. Són fins a deu vegades més resistents del normal a les toxines que ataquen al sistema nerviós.[6] També són resistents a les toxines que ataquen el sistema circulatori.[7]
Conservació
La mangosta comuna és extremadament nombrosa. Mentre altres espècies de mangosta es troben en situació d'amenaça, la mangosta comuna no es troba en risc d'extinció.[2]
En algunes zones rurals d'Egipte, com l'alt Egipte, se les té com a mascotes.
Literatura
John Greenleaf Whittier, poeta americà, va escriure una elegia a una mangosta comuna, la qual havia estat portada a l'Academia Haverhill d'Haverhill, Nou Hampshire, el 1830. El poema, perdut molt de temps, fou publicat el 20 de novembre del 1902 a la revista The Independent.
Al Jubilate Agno, un poema de Christopher Smart, el poeta elogiava el seu gat Jeoffry en el vers 63: «For he killed the Ichneumon-rat very pernicious by land» (en català, Perquè ell va matar la rata d'Ichneumon, molt perniciosa per terra), per un suposat atac sobre una mangosta comuna.
↑(anglès) Ovadia, M. and Kochva. E. (1977) Neutralization of Viperide and Elapidae snake venoms by sera of different animals. Toxicon 15. 541-547.
↑(anglès) Orna Ashera, Monica Lupu-Meirib, Bo S. Jensena, Tamar Papernaa, Sara Fuchsa, Yoram Oronb. 1998. Functional characterization of mongoose nicotinic acetylcholine receptor K-subunit: resistance to K-bungarotoxin and high sensitivity to acetylcholine. FEBS Letters 431: 411 - 414.
.svg){kind=icon}
