Els otàrids (Otariidae) són una família de mamífers marins de la superfamília dels pinnípedes. Agrupen setze espècies en nou gèneres que tenen els noms comuns de lleons marins o ossos marins,[2][3] diferents de les foques autèntiques (Phocidae) i les morses (Odobenidae). Estan adaptats a un estil de vida semiaquàtic, alimentant-se i migrant dins l'aigua però aparellant-se i reposant a terra o sobre el gel. Viuen en aigües subpolars, temperades i equatorials de l'oceà Pacífic i Antàrtic, així com el sud de l'oceà Índic i l'Atlàntic. Són notablement absents de l'Atlàntic nord.
Cladograma mostrant relacions entre els otàrids, combinant diverses anàlisis filogenètiques. L'arbre de la foca no està completament resolt.[4]
L'evidència morfològica i molecular recolza un origen monofilètic dels pinnípedes, que comparteixen un avantpassat comú amb els musteloïdeus,[5][6] encara que una hipòtesi anterior suggeria que els otàrids descendien d'un avantpassat comú més estretament relacionat amb l'ós modern.[7] Es manté el debat sobre si els fòcids van divergir dels otarids abans o després de les morses.
Els otàrids van sorgir al Miocè (fa 15-17 milions d'anys) al Pacífic Nord, diversificant-se ràpidament a l'hemisferi sud, on ara viuen la majoria de les espècies. L'otàrid fòssil més antic conegut és l'Eotaria crypta del sud de Califòrnia,[8] mentre que el gènere Callorhinus (os marí septentrional) té el registre fòssil més antic de qualsevol otàrid viu, que s'estén fins al Pliocè mitjà. Probablement va sorgir del gènere extint de foques Thalassoleon.
Tradicionalment, els otàrids s'havien subdividit en les subfamílies d'ossos marins (Arctocephalinae) i lleons marins (Otariinae), amb la principal distinció entre ells la presència d'una gruixuda capa de sotapell a la primera. Amb aquesta categorització, els ossos marins comprenien dos gèneres: Callorhinus al Pacífic nord amb un únic representant, la foca de pell del nord (C. ursinus) i vuit espècies a l'hemisferi sud sota el gènere 'Arctocephalus; mentre que els lleons marins comprenien cinc espècies de menys de cinc gèneres.[9] Anàlisis recents de filogènia molecular suggereixen que Callorhinus ursinus està de fet més estretament relacionat amb diverses espècies de lleons marins.[10] A més, molts dels otàrids semblen ser més filogenèticament diferents del que es pensava anteriorment; per exemple, el lleó marí del Japó (Zalophus japonicus) ara es considera una espècie separada, més que una subespècie del lleó marí de Califòrnia (Zalophus californius).
A la llum d'aquesta evidència, la separació de la subfamília s'ha eliminat completament i la família dels otàrids s'ha organitzat en set gèneres amb 16 espècies i dues subespècies.[11][12]
No obstant això, a causa de les similituds morfològiques i de comportament entre els «ossos marins» i els «lleons marins», aquests segueixen sent categories útils quan es discuteixen les diferències entre grups d'espècies. En comparació amb els lleons marins, les foques de pell són generalment més petits, presenten un major dimorfisme sexual, mengen preses més petites i fan viatges més llargs per buscar aliment; i, per descomptat, hi ha el contrast entre el pèl gruixut de lleó marí curt i el pelatge de l'os marí.
Els otàrids tenen aletes frontals i músculs pectorals proporcionalment molt més grossos que els fòcids, i tenen la capacitat de girar les extremitats posteriors cap endavant i caminar de quatre potes, fent-los molt més maniobrables a terra. Generalment, es considera que estan menys adaptats a un estil de vida aquàtic, ja que es reprodueixen principalment a terra i treuen amb més freqüència que les foques reals. No obstant això, poden assolir ràfegues més altes de velocitat i tenir una major maniobrabilitat a l'aigua. El seu poder de natació deriva de l'ús de les aletes més que dels moviments sinuosos de tot el cos típics dels fòcids i les morses.
Els otàrids es distingeixen a més per un cap més semblant a un gos, canines afilades i ben desenvolupades i les pinnes externes visibles esmentades anteriorment. Les seves dents postcanines són generalment simples i de forma cònica. La fórmula dental per als segells d'orelles és: 3.1.4.1-3 2.1.4.1. Els lleons marins estan coberts de pèls de guàrdia gruixuts, mentre que les foques tenen un pelatge gruixut, que històricament els ha convertit en objectes d'explotació comercial.
Els otàrids masculins varien en grandària des dels 70 kg (150 lb) de la foca de les Galàpagos, el més petit de tots els otàrids, fins al lleó marí de Steller de més de 1.000 kg (2.200 lliures). Els otàrids mascles madurs pesen de dues a sis vegades més que les femelles, amb el cap, el coll i el pit proporcionalment més grans, cosa que els converteix en els mamífers més dimòrfics sexualment.[13]
Comportament
Tots els otàrids es reprodueixen a terra durant èpoques de reproducció ben definides. Excepte el lleó marí australià, que té un cicle de reproducció atípic de 17,5 mesos, formen agregacions estrictament anuals a les platges o substrats rocosos, sovint a les illes. Totes les espècies són polígines; és a dir, els mascles d'èxit es reprodueixen amb diverses femelles. En la majoria de les espècies, els mascles arriben primer als llocs de cria i estableixen i mantenen territoris mitjançant exhibicions vocals i visuals i baralles ocasionals. Les femelles solen arribar a la costa un dia més o menys abans de donar a llum. Encara que es consideren animals socials, no s'estableixen jerarquies o estatus permanents a les colònies. La mesura en què els mascles controlen les femelles o els territoris varia entre les espècies. Així, la foca de pell del nord i el lleó marí sud-americà tendeixen a criar femelles específiques associades a l'harem, ocasionant-les ferides, mentre que el lleó marí de Steller i el lleó marí de Nova Zelanda controlen els territoris espaials, però generalment no interfereixen amb el moviment de les femelles. Les femelles de lleons marins de Nova Zelanda són els únics otàrids que es desplacen fins a 2 km. als boscos per protegir els seus cadells durant l'època de reproducció.[14][15][16][17]
Els otariids són carnívors, s'alimenten de peixos, calamars i krill. Els lleons marins acostumen a alimentar-se més a prop de la costa a les zones de surgència, s'alimenten de peixos més grans, mentre que els ossos marins més petits tendeixen a fer viatges més llargs a la costa i poden subsistir amb un gran nombre de preses més petites. Algunes femelles poden fer immersions de fins a 400 m.[18]
↑Webber, M.A.. «Family Otariidae | Food an Feeding». A: Don E. Wilson, Russell A. Mittermeier (eds.). Handbook of the Mammals of the World. 4. Sea Mammals (en anglès). Barcelona: Lynx Edicions, 2014, p. 52–55. ISBN 978-84-96553-93-4.
.svg){kind=icon}
