A la darreria de 1917 Nicolau publicà Literatura Catalana. Perspectiva General, la primera història de la nostra literatura escrita íntegrament en català.[3] Durant el curs 1933 i 1934 s'incorporà a la Universitat de Barcelona, on impartí classes de llengua i literatura llatina medieval.[4]
El 1923 Nicolau ingressà a la Unió Acadèmica Internacional. Entre els anys 1926 i 1931, apartat de la política per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera i exiliat el 1930, es dedicà intensament a l'estudi i la publicació. Aquells anys veurien la llum L'Expansió de Catalunya en la Mediterrània oriental, El pont de la mar blava (Premi Concepció Rabell el 1929), Resum de literatura catalana, Paisatges de la nostra història i La lliçó de la dictadura.[3]
Diputat electe a les corts espanyoles els anys 1931 i 1936, va destacar per la seva defensa de l'Estatut d'Autonomia. El 1933 presidí l'Ateneu Barcelonès i Manuel Azaña el nomenà per a presidir la delegació espanyola a la Conferència Econòmica i Monetària Mundial de Londres. El 1935 participà, com a cap de la representació catalana, en la Comissió Mixta de Traspassos Govern - Generalitat.[3]
A les eleccions de febrer del 1936, Nicolau obtenia el major nombre de vots d'un diputat a Barcelona, i revalidava així el seu escó de diputat a Corts. Poques setmanes després era nomenat governador del Banc d'Espanya.[3] Des d'aquest càrrec va haver d'avalar mesures que no compartia, com el trasllat de l'or espanyol a França i la Unió Soviètica, i la requisa de les reserves del Banc d'Espanya per atendre les despeses d'armament i material de guerra.[8]
A començaments de 1939 abandonà Catalunya, camí de l'exili,[9] i s'establí a París, on es va ocupar de l'ajut als refugiats des de la presidència de la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE).[3] Les pressions del general Franco feren que el govern del mariscal Petain l'empresonés al penal de Cusset. Malgrat tot, fou alliberat el 1943 i retornà a París el mateix any. Pocs mesos després era novament detingut per la Gestapo, que l'envià a la presó de Fresnes. Alliberat contra tot pronòstic gràcies a l'amistat d'un zelador alsacià, l'octubre del 1945 marxà cap a Mèxic. Al cap d'uns mesos fou nomenat ambaixador de la República Espanyola a aquell país, i també va ocupar el càrrec de ministre sense cartera al govern a l'exili que va constituir José Giral entre l'agost de 1945 i el gener de 1947.[10] El 1946, es casava amb Palma Guillén, diplomàtica mexicana que l'havia ajudat a fugir de França.[11]
Malgrat que la seva producció literària fou més aviat escassa, sobretot si es compara amb la seva ingent activitat política, Nicolau d'Olwer és considerat un escriptor de finíssima expressió, de delicada sensibilitat i amb un enorme coneixement de la tradició hel·lènica, llatina i medieval catalana i mediterrània. Fruit d'aquest bagatge intel·lectual, mereixen ser destacades les següents obres literàries:
Literatura Catalana. Perspectiva General (1917)
L'expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental (1926)
El pont de la mar blava (1928).[12] (Publicat per Adesiara editorial, Martorell, 2017).
↑ «esquela de Joaquim Nicolau y Bujons». La Veu de Catalunya : diari catalá d'avisos, noticias y anuncis: Any 20, Núm. 4186 Ed. Vespre, 30-12-1910, pàg. 1.