Va néixer en West Hampstead (Londres), d'ascendència neerlandesa i escocesa. El seu pare, Ulric van den Bogaerde (nascut a Perry Barr, Birmingham), era l'editor artístic de The Times i la seva mare, Margaret Niven, era actriu.[1] Es va unir a l'exèrcit i va participar en la segona guerra mundial, assolint el rang de capità. Va participar en batalles a Europa i el Pacífic, principalment com a oficial d'intel·ligència. L'abril del 1945 va ser un dels primers oficials aliats a arribar al camp de concentració de Bergen-Belsen a Alemanya, una experiència que el va marcar bastant i de la que no en va poder parlar durant diverses dècades. El seu horror i repulsió cap a la crueltat que va veure s Belsen van ajudar a crear una espècie d'hostilitat cap a Alemanya.[2] En els anys 90 va escriure que baixaria d'un ascensor abans que estar en un al costat d'un alemany.[3] Irònicament, tres dels seus papers més importants serien interpretant a un alemany (un d'ells, un oficial de les SS).
Carrera
Després de la guerra, l'elegància de Bogarde li va permetre començar una carrera com actor, sent contractat per la Rank Organisation.
Bogarde es va convertir ràpidament en un ídol de matiné i es va convertir en el britànic més popular de Hollywood durant els anys cinquanta.[4]
La principal característica de les actuacions de Bogarde era la seva natural desimboltura enfront de les càmeres, no costant-li assumir complicats perfils dels seus personatges, de fet va ser un dels primers actors a interpretar a un bisexual en la pantalla anglesa.
Després de 1960, Bogarde va adoptar treballs més difícils, com el seu personatge en La víctima (1961);[5] Hugo Barrett en The Servant (1963) (dirigida per Joseph Losey); el reporter de televisió Robert Gold en Darling (1965); Stephen, un professor de la Universitat d'Oxford, en Accident (1967); l'empresari alemany Frederick Bruckman en la pel·lícula de Luchino ViscontiLa caduta degli dei (1969); l'exnazi Max, en la controvertida Il portiere di notte (1974), dirigida por Liliana Cavani, i Gustav von Aschenbach, potser el més conegut dels seus personatges, en Morte a Venezia (1971), també dirigida per Luchino Visconti. Aquestes pel·lícules constitueixen l'"edat d'or" de Bogarde.
Mentre estava en l'Organització Rank, Bogarde va ser considerat per a la versió cinematogràfica de Lawrence d'Aràbia, que seria dirigida per Anthony Asquith. El rol de Lawrence finalment va ser lliurat a Peter O'Toole, en una pel·lícula distribuïda per Columbia Pictures en 1962 i dirigida per David Lean. El no poder interpretar a Lawrence d'Aràbia va ser una de les grans decepcions de Bogarde en la indústria del cinema.[6] Bogarde també va ser considerat per al rol en la pel·lícula de MGM Doctor Jivago (1965).[7] Mentre treballava en Darling amb Julie Christie, va rebre la notícia que interpretaria a Lara en Zhivago, però Bogarde no. Alguns anys abans, havia rebutjat el rol de Gaston en Gigi (1958) de MGM. Qualsevol d'aquests tres papers li haurien donat reconeixement internacional, però no va anar així. No obstant això, Bogarde va deixar el seu llegat en un estil diferent de personatges, més controvertits.
Bogarde va ser nominat sis vegades com a millor actor per la Acadèmia Britànica de les Arts Cinematogràfiques i de la Televisió (BAFTA), guanyant dues vegades per The Servant en 1963 i Darling en 1965. A més va rebre el premi a la trajectòria del Cercle de Crítics Cinematogràfics de Londres en 1991.
Entre 1939 i 1991 va fer 63 pel·lícules.
Anys posteriors i vida privada
En 1977 Bogarde es va dedicar a la seva segona carrera, com a escriptor. Començant amb el seu primer volum A Postillion Struck by Lightning, va escriure una sèrie d'autobiografies, novel·les i crítiques de llibres. Com a escriptor Bogarde va demostrar ser un autor d'estil elegant.
Bogarde mai va contreure matrimoni, i durant la seva vida, es va dir que era homosexual. Durant diversos anys va compartir la seva llar amb el seu representant Anthony "Tony" Forwood (espòs de l'actriu Glynis Johns i pare de l'actor Gareth Forwood), però va negar diverses vegades que la seva relació fos res més que amistat.
Encara que Bogarde ha estat criticat per alguns ja que mai va fer conèixer la seva situació, va protagonitzar la pel·lícula de 1961 Victim on interpretava a un bisexual a Londres que mantenia una relació sentimental amb un jove. Victim és considerada la primera pel·lícula britànica a tractar seriosament el tema de l'homosexualitat. La pel·lícula va ajudar a canviar les lleis que afectaven els homosexuals al Regne Unit, gràcies a les labors de Harold Wilson en 1967.
La relació més seriosa de Bogarde amb una dona va ser amb l'actriu francesa Capucine, amb qui volia casar-se.
En 1984 Bogarde va ser president del jurat del Festival de Cinema de Canes. Això va significar un gran honor per Bogarde, ja que va ser el primer britànic a ocupar aquest lloc.
Els papers de Bogarde el van convertir en un artista de culte. El cantant Morrissey era un dels seus admiradors, i, segons Charlotte Rampling,[8] Bogarde va rebre una oferta el 1990 de Madonna per aparèixer al seu vídeo Justify My Love, citant The Night Porter com a inspiració. Bogarde va rebutjar la seva oferta.
Dirk Bogarde va rebre el títol de cavaller en 1992 a causa dels seus serveis mitjançant l'actuació, i va rebre altres honors de les universitats St. Andrews i Sussex. A causa del seu hàbit de fumar, Bogarde va sofrir un petit infart al novembre de 1987, mentre Tony Forwood estava morint a causa del seu càncer i malaltia de Parkinson.
El setembre del 1996 es va sotmetre a una operació a causa de complicacions arterials, i va sofrir un sever accident cerebrovascular després de la cirurgia. Durant els últims tres anys de la seva vida Bogarde va tenir un costat del seu cos paralitzat, cosa que a més li va afectar la veu.[9]
Tanmateix va aconseguir completar un últim volum autobiogràfic. Abans de morir va passar els seus últims dies al costat de la seva amiga Lauren Bacall. Va morir a Chelsea d'un atac cardíac el 8 de maig de 1999, a l'edat de 78 anys. Les seves cendres van ser escampades a Le Haut Clermont prop de Grassa, a Occitània.[10]
↑Celinscak, Mark. Distance from the Belsen Heap: Allied Forces and the Liberation of a Concentration Camp. Toronto: University of Toronto Press, 2015. ISBN 9781442615700.
↑Bogarde, Dirk. "Out of the Shadows of Hell". For the Time Being. London: Penguin, 1988.
‡ Del 1965 al 1983 es va atorgar el premi a la millor actuació sense distingir sexe o nacionalitat. Aquí apareixen només els guanyadors masculins i no espanyols.
_revised.jpg)
