La càtedra episcopal, a la catedral de Santa Reparata a Niça.L'ex catedral de Vence.L'ex catedral de Grasse.L'antiga abadia de Sant Ponç de Niça, avui seu d'un hotel.
El territori s'estén sobre 4.299 km². A inicis del segle xxi la diòcesi tenia 128 parròquies. Després de la reorganització del territori diocesà, el nombre de parròquies va quedar reduït a 47, agrupades en 20 vicariat:. Niça centre, Niça est, Niça oest, Niça nord, Paillon - Pays de Nice, Menton - Villefranche, bacino de Antibes (Bassin Antibois), Cagnes - Vence, bacino de Canes (Bassin Cannois), Pays de Grasse, plana del Varo (Plaine du Var), Vallées du Haut-Pays Niçois.[1]
Història
Els orígens del cristianisme i de la diòcesi a Niça són incerts. La tradició hagiogràfica, acreditada pels historiadors locals, atribueix la fundació de la comunitat cristiana a sant Basso, qui seria el primer bisbe de Niça i que va patir el martiri en època de l'emperador Deci (meitat del segle iii).[2] Va ser succeït per un altre màrtir, Ponç de Cimiez, que va morir el 261. Tots dos sants estan exclosos de la Cronologia de Gallia christiana.
Des del punt de vista històric, una comunitat cristiana a Niça està testificada per primera vegada en el primer Concili d'Arle de 314, en la qual va estar representat per un diaca anomenat Innocenci i per l'exorcita Agapista. No obstant això, no se sap si aquests dos personatges representaven al seu bisbe, que estava absent del concili, o únicament als responsables de la comunitat nicenca, que des del punt de vista eclesiàstic depenia encara en els començaments del segle iv de Marsella; en les actes d'aquest concili, de fet Innocenci i Agapista signen com a delegats ex portu Nicaensi i no ex civita Nicaensi. Segons Duchesne, aquesta expressió és una indicació que Niça, no tenint l'estatus de civitas no podria ser la seu d'un episcopus.[3]
Amanzio és el primer bisbe confirmat de Niça, que va participar, juntament amb Proculus de Marsella, al concili d'Aquileia el 381.[4]
A pocs quilòmetres de Niça hi havia la ciutat de Cimiez, l'antic Cemenelum, primitiva capital de la província romana dels Alps Marítims, on hi havia un bisbe. Al voltant del 451, el papa Lleó el Gran va decretar la unió de les seus de Cimiez i Niça a benefici de la primera seu; no obstant això, el 462 el Papa Hilari separà les dues seus de nou, però la separació va durar poc, perquè, a petició d'Ingenuo de Embrun, les dues diòcesis van ser de nou van ser unides (aproximadament 465/466), aquesta vegada a benefici de Niça.[5] Aquesta decisió va ser motivada per la decadència de Cimiez,[6] per l'elevació d'Embrun al doble rang de capital i metropolitana de la província, i la creixent importància de Niça, que va entrar en l'òrbita l'arquebisbat d'Embrun com a la seva sufragània. No obstant això, fins i tot al segle vi, en el Concili d'Orléans de 549, va prendre part el bisbe Magne, que va signar com episcopus Cemelensis et Nicaensis, mentre que en el següent Concili d'Arles de 554, el mateix es presentà només com episcopus Cemelensis. És l'últim esment d'un bisbe de Cimiez, la seu de la qual va desaparèixer, finalment annexada per Niça.[7] No obstant això, fins al segle xi els bisbes de Niça també portaven el títol de Cimiez z.[8]
Poc se sap de la diòcesi de Niça en els segles que van des del VI al X remès a les invasions dels pobles germànics i la consegüent devastació feta pels sarraïns que es trobaven al segle desè del seu pied-à-terre prop de Saint-Tropez. L'únic període de relativa calma a la regió va ser l'època carolíngia, durant el qual Cimiez es va fundar un important monestir dedicat a Sant Ponç (abbaye de Saint-Pons).
Cap a la meitat del segle xi va ser consagrada la catedral medieval, en substitució de la primitiva catedral del segle v. Una segona catedral va ser erigida el 1590, però aviat va ser abandonada i en la segona meitat del segle XVII es va construir l'actual.
Al bisbe Enrico Provana, a finals del segle xvii, es va deure la construcció del seminari diocesà.
El 1860, després de la cessió de Niça a França, les fronteres diocesanes van ser parcialment revisades. L'any següent, Niça va tornar a ser sufragània de l'arxidiòcesi d'Aix.
El 30 d'abril de 1868 la diòcesi de Niça va cedir el territori del Principat de Mònaco a favor de la construcció de l'abadia territorial dels Sants Nicolau i Benet, que va ser elevat al rang de diòcesi el 15 de març de 1886, per ser elevada encara més al rang d'arxidiòcesi en 1981.
El 1947 canvià la frontera estatal entre Itàlia i França, amb la venda a aquesta última de la part alta de la vall de la Roja, que suposà una transferència a la diòcesi de Niça de les parròquies de Tenda, La Briga, Piena i Libri, anteriorment a la diòcesi de Ventimiglia, i de la parròquia de Molières, que prèviament pertanyia a la diòcesi de Cuneo.
L'1 de setembre de 2001, en base en un acord amb l'arxidiòcesi de Mònaco, la parroquia de l'Esperit Sant de Beausoleil, incloent els municipis de Beausoleil, Cap-d'Ail, La Turbie i Peille, veïnes al principat de Mònaco, que es trobaven confiades a la cura pastoral de l'arxidiòcesi de Mònaco, romanent sota la jurisdicció de la diòcesi de Niça.
El 8 de desembre de 2002, amb la reorganització dels districtes diocesans francesos, Niça va passar a formar part de la província eclesiàstica de Marsella.
Cronologia episcopal
Bisbes de Cimiez
San Valeriano † (abans de 439 - després de 455 vers)[9]
↑È una questione tuttora dibattuta quella della storicità de san Basso e della sua appartenenza alla Chiesa de Nizza. La critica storica ritiene che Basso sia stato un martire de Nicaea de Bitinia, città che, a partire dal XVI secolo con Cesare Baronio, fu confusa con Nicaea ad Varum, nome latino de Nizza. Cfr. Histoire des diocèses de France, p. 12.
↑Duchesne, p. 296. Histoire des diocèses de France, p. 15.
↑Tutte le fonti, ad eccezione de Cappelletti, riconoscono in Amanzio il primo bisbe de Nizza.
↑Il redattore degli atti del falso concilio de Narbonne, che si suppone si sia celebrato nel 788, menziona ancora un Giovanni, bisbe de Cimiez. Cfr. Histoire des diocèses de France, p. 21.
↑Dopo Valeriano, Gallia christiana mette, con il beneficio del dubbio, un san Duterio, che sarebbe stato ucciso dai Vandali nel 483 o 493. Secondo Duchesne le prove a sostegno de questa tesi sono molto deboli; l'Histoire des diocèses de France lo ignora.
↑Secondo gli autori dell'Histoire des diocèses de France (p. 20), in occasione della prima unione de Cimiez con Nizza, erano vescovi delle due sedi rispettivamente Valeriano e Valerio, che successivamente furono confusi in un'unica persona.
↑Questo bisbe venne consacrato da Ingenuo de Embrun prima de recarsi a Roma per perorare presso il papa i suoi diritti metropolitici.
↑Questo bisbe è ignoto a Gallia christiana, che al suo posto inserisce il successivo san Siagrio, il cui nome è fornito, secondo Duchesne, «par un document des plus suspects» (p. 298). Secondo l'Histoire des diocèses de France dopo Abramo non sono più noti vescovi de Nizza fino a Bernard all'inizio dell'XI secolo.
↑Menzionato negli atti del falso concilio de Narbonne con il titolo de Cimelanensis episcopus.
↑L'Histoire des diocèses de France ignora il bisbe Goeffroi, per cui Pons I e Pons II costituiscono un unico bisbe. Per i successivi vescovi, l'Histoire riporta una cronologia diversa da quella accettata da Gams (cfr. pp. 36 e seguenti e p. 365).
