Prevere de l'església romana, nomenat diaca, va ser un dels llegats de Lleó I al concili d'Efes (449), on apareix esmentat a les actes protestant contra la condemna i deposició del patriarca Flavià de Constantinoble. Flavià va morir durant el transcurs del concili a causa del tracte violent allà rebut, Hilari va témer per si mateix i va fugir d'Efes recorrent vies secundàries fins a Itàlia, tal com ho explicà en una carta a l'emperadriu Pulquèria.[2]
Pontificat
Quan ocupava el càrrec d'ardiaca va ser triat per succeir a Lleó I, després d'una vacant de nou dies, i consagrat bisbe de Roma probablement el 19 de novembre de 461,[3] o bé dos dies abans, segons els bol·landistes.[2] El seu pontificat és recordat per l'afirmació d'autoritat de la seu romana sobre les províncies de la Gàl·lia i d'Hispània, seguint la política del seu predecessor, que havia aconseguir de Valentinià III una escrit (445) que confirmava la supremacia sobre terres gal·les.[2]
Va establir que per a ser sacerdots era necessària una profunda cultura i que pontífexs i bisbes no podien designar els seus successors.
.jpg)
