Lleó XIII (en llatí: Leo XIII, en italià: Leone XIII) és el nom que va adoptar el cardenal Vincenzo Gioacchino Pecci (Carpineto Romano, 2 de març de 1810 - Palau Vaticà, 20 de juliol de 1903)[1] quan va esdevenir Papa.
Va néixer en una família noble del Laci i va estudiar en una escola de jesuïtes. El 1832 va graduar-se en diplomàcia vaticana i el 1836 en teologia, i fou ordenat sacerdot el 1837.[2]
El 1843 va ser nomenat bisbe titular de Damiata per Gregori XVI i després nunci a Brussel·les, on va restar fins al 1846, quan se li atorgà el bisbat de Perusa. El 1856 va ser creat cardenal del títol de S. Crisogono per Pius IX.
La unificació d'Itàlia entre el 1859 i el 1870 va suposar la desaparició dels Estats Pontificis. Pius IX va negar-se a reconèixer el nou estat italià i va excomunicar el rei Víctor Manuel II.
Les tensions entre Itàlia i la Santa Seu no es resoldrien fins a la firma dels Pactes del Laterà el 1929. La postura moderada que va mantenir el cardenal Pecci en aquest període van fer que els cardenals el consideressin el candidat idoni per suavitzar la situació d'enfrontament amb el nou govern italià i per reduir la crisi de relacions entre l'Església i els estats liberals. Així, Gioacchino Pecci va ser elegit papa el 20 de febrer de 1878.
Lleó XIII va aprofundir en temàtica social, condemnant tant el socialisme com el capitalisme liberal, proposant una harmonia entre ambdós i creant la base de la política social que l'Església ha mantingut durant tot el segle xx, i va condemnar la francmaçoneria amb la publicació de l'encíclica Humanum Genus l'any 1884.[4] La síntesi de les seves idees socials està recollida a la seva encíclica més famosa, Rerum Novarum, escrita el 1891.
En el pla internacional, va aconseguir que l'imperi alemany abandonés la seva hostilitat contra els catòlics, tema que va culminar amb la visita a Roma de l'emperador Guillem II el 1888. També va aconseguir que l'església francesa es reconciliés amb el nou govern, reconeixent la III República Francesa.
Fragment d'un fotograma de Sua Santitá papa Leone XIII (1896), el primer cop que va aparèixer un Papa en una pel·lícula.
Lleó XIII, però, no va buscar mai una reconciliació amb Itàlia i sempre es va mostrar distant amb el seu govern, ja el dia de la seva elecció va trencar la tradició de beneir el poble des del balcó de la basílica de Sant Pere del Vaticà i va demanar als italians el boicot a la vida política del país.
Amb la pèrdua dels Estats Pontificis, va buscar noves maneres de donar a l'Església un protagonisme a escala mundial i va fomentar l'acostament amb les esglésies ortodoxa i anglicana, i va estrènyer llaços amb els catòlics americans.
