L'arquebisbat de Narbona va ser una antiga demarcació de l'església catòlica que tenia com a cap la ciutat de Narbona. Va sorgir al segle v, quan Narbona fou erigida en metròpoli de les regions de la Gàl·lia sotmeses als visigots, i va incloure també Tolosa de Llenguadoc fins després de la batalla de Vouillé (507).
Estava estava dividit en sis arxiprestats : Razès, Termenois, Roquefort, Montbrun, Minervois i Narbonnais.
Història
Segons una antiga tradició, ja testificada a l'època de Gregori de Tours (finals del segle vi), l'església de Narbona es va fundar a mitjans del segle iii per sant Pau de Narbona, evangelitzador de la regió. Només més tard, al voltant del segle ix, es va qualificar com a deixeble dels apòstols i es va identificar amb el procònsol Sergi Pau del que es parla al llibre dels Fets dels Apòstols[1][2]
El primer bisbe històricament documentat és Hilari, esmentat en algunes cartes papals entre el 417 i el 422. Una gran figura episcopal dels primers segles va ser sant Rústic, que va governar l'església de Narbona durant més de trenta anys; a ell li devem la reconstrucció de la catedral, destruïda per un incendi l'any 441, en la què va ser enterrat.
Al segle vi l'arxidiòcesi va donar porcions de terra a favor de l'erecció de les diòcesis d'Elna i Carcassona.
Narbona va ser la seu metropolitana de la Gàl·lia Narbonesa i una província eclesiàstica testificada des del segle vi. No obstant això, a causa dels esdeveniments polítics i militars que van convulsionar el Llenguadoc a la caiguda de l'Imperi Romà, en teoria la província eclesiàstica coincidia amb el Narbonesa I. Quan el francs van arrencar la Septimània als sarraïns (759), van restaurar l'original seu metropolitana, constituïda pels bisbats d'Elna, Carcassona, Besiers, Lodeva, Agde, Maguelona, Nimes, Tolosa i Usès. Després de les conquestes de Carlemany i Lluís el Piadós, algunes diòcesis ibèriques van entrar a la província eclesiàstica de Narbona, que va aconseguir el seu punt màxim així amb l'addició de les diòcesis d'Urgell, Girona, Barcelona i Vic. Aquesta situació va durar fins a la primera meitat del segle xii, quan la província eclesiàstica va tornar a la situació anterior, després de la conquesta de Tarragona.
La catedral carolíngia, dedicada a dos sants d'origen hispànic, sants Just i Pastor, va ser reconstruïda pel bisbe sant Teodard a la segona meitat del segle ix i totalment reconstruïda a partir del segle xiii.
Entre els segles xiii i xiv la província eclesiàstica va ssubir importants canvis. El 1295 es va erigir la diòcesi de Pàmies, que va ser sufragània de Narbona fins al 1317. Aquell any s'erigí la diòcesi de Limós, amb territori pres de la de Narbona, però va ser molt efímera i ja va ser abolida al febrer de 1318. També en 1317, per combatre millor l'heretgia càtara, Tolosa va ser elevada al rang d'arxidiòcesimetropolitana i del seu territori es van elaborar tants com 6 diòcesis sufragànies. Per compensar la pèrdua de Tolosa i Pàmies, el 1318 Narbona va donar porcions de territori a favor de l'erecció de les diòcesis d'Alet i Sant Ponç deTomeres, que esdevingueren les seves sufragànies. Finalment, en 1694 també la nova diòcesi d'Alès va entrar a la província eclesiàstica de Narbona, que, en el moment de l'esclat de la Revolució Francesa, comprenia 11 sufragànies: Elna, Carcassona, Besiers, Lodeva, Agde, Montpeller (l'antiga Magalona), Nimes, Alet, Alès, Sant Ponç de Tomeres i Usès.
Seguint el concordat, amb la butllaQui Christi Domini del Papa Pius VII del 29 de novembre de 1801 es va suprimir l'arxidiòcesi, juntament amb 6 de les seves sufragànies; la major part del seu territori es va incorporar al de la diòcesi de Carcassona, mentre que una part més petita es va convertir en part de la diòcesi de Montpeller.
Al juny de 1817 es va signar un nou concordat entre la Santa Seu i el govern francès, seguit el 27 de juliol per la butlla Commissa divinitus, amb la qual el Papa va restaurar la seu metropolitana de Narbona. No obstant això, atès que l'acord no va entrar en vigor, ja que no va ser ratificat pel Parlament de París, aquesta erecció no va tenir efecte. L'arxidiòcesi mai no va ser restaurada. A partir de 1822, els arquebisbes de Tolosa van tenir el privilegi d'afegir al seu títol als arquebisbes de Narbona.
Pere Amiel † (inicis de març de 1226 - 20 de maig de 1245 mort)
Guillem de la Broue† (28 de maig de 1245 - 25 de juliol de 1257 mort)
Jaume † (inicis de d'agost de 1258 - octubre de 1259, mort)
Guiu Folc (Sant Gèli, 23 de novembre de 119? - Viterbo, 29 de novembre de 1268) (1259-1261, cardenal el 1261 i després papa amb el nom de Climent IV (1265-1268)
Maurin † (24 d'abril de 1263 - 24 de juliol de 1272, mort)
Pere de Montbrun † (octubre de 1272 - 3 de juny de 1286, mort)
Gèli Aicelin de Montagut (25 de novembre de 1290 - 5 de maig de 1311, nomenat arquebisbe de Rouen)
Llista d'arquebisbes de Narbona fins a la Revolució Francesa
Bernard de Fargis † (5 de maig de 1311 - juliol de 1341 mort)
Gausbert du Val † (1 d'octubre de 1341 - 1 de gener de 1347 mort) (Cambrer dels papes Joan XXII, Benet XII i Climent VI, abans bisbe de Marsella i bisbe d'Arle.)
↑ 3,03,1Absent de la lliste de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981.
↑Absent de la llista de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Devic i Vaisette l'inclouen a la seva llista però precisen: Gavidius va subscriure les actes del concili de Rimini (any 359), però el seu nom no està seguit de cap indicació que permeti saber la seu. Sulpici Sever, qui residia a Primulac, l'anomena "episcopus noster, del que s'ha deduït que la seu era Narbona.
↑vers 441-445 es creu que va fer construir la catedral de la vila, destruïda per un incendi.
↑Absent de la llista de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Devic i Vaisette l'inclouen a la seva llista però precisen: Aquilí es suposat metropolità de Narbona vers la meitat del segle VI però el seu nom no apareix en lloc excepte en la vida de Sant Victorià, abat a Hispània, on es designat com un deixeble del sant que va morir el 560
↑Una lettera di un papa Stefano indirizzata a Aribertus archiepiscopus Narbonae è pubblicata dal Migne tra le epistole di papa Stefano VI (896-897). Ma all'epoca di questo papa era arcivescovo Arnusto; lo stesso discorso vale per i papi Stefano V e Stefano IV. Per cui il vescovo Ariberto è stato anticipato all'epoca di papa Stefano III, final de 7 d'agost de 768, giorno in cui il papa venne consacrato, e inicis de 12 d'abril de 769, giorno in cui la storia documenta il successivo arcivescovo Daniele. Duchesne lo esclude dalla sua cronotassi, come pure Jacques Michaud e André Cabanis nella recente Histoire de Narbonne (1981).
↑Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981, p. 109.
↑Absent de la llista de Devic i Vaisette i de la de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Els dos primers assenyalen: Agi va haver de lluitar contra Gerard, nomenat indegudament per Rostany d'Arle, arquebisbe d'Arle i Ameli, bisbe d'Uzès, tots dos vassalls de Lluís III el Cec rei de Provença; però Agi va obtenir el pali i acabà sent reconegut com únic bisbe.
↑In competizione con Gerardo, ottenne dal papa il pallio nel 914, facendosi riconoscere come unico arcivescovo.
↑Vescovo di Rodez, occupò in modo illegittimo la sede e per questo fu scomunicato da papa Gregorio VII nel 1080; solo nel 1086 rinunciò alla sede per ritornare a Rodez.
↑La prima data è menzionata dall'Histoire générale de Languedoc; la seconda da Gams.
↑Nomenat pel capítol de la catedral, es va trobar en competència amb François Hallé, nomenat pel rei i confirmat per la Santa Seu. Només el 1484 va acceptar el trasllat a Montauban. És conegut com el cardenal d'Amboise.
↑Secondo Eubel, Georges d'Amboise è nomenat a Narbona il 2 de desembre de 1491, ma questa data è incompatibile con quella di morte di François Hallé; forse si tratta di un refuso per 1492. Secondo l'Histoire générale de Languedoc (p. 256), d'Amboise ha fatto il suo ingresso solenne il 30 de desembre de 1492.
↑Només assenyalat a la llista de Jacques Michaud i André Cabanis, Histoire de Narbonne, 1981. Devic i Vaisette precisen: En 1550, el 27 de juny, Hipolit d'Este va succeir a Joan de Lorena com arquebisbe però al cap de poc va renunicar en favor de François, cardenal de Tournon, que al seu torn va cedir el lloc abans de prendre possessió a François IV Pisani; aquest fou nomenat per Juli II amb la reserva del terç net dels ingressos a favor del cardenal de Tournon; aquest darrer, arquebisbe de Lió, va encarregar a Zerbinatis de conferir en nom seu els beneficis de la metropoli de Narbona.
↑Es creu que els arquebisbes de Narbona no van adoptar la corona ducal fins a Pierre de Bonzi, potser després de la publicació del llibre de Guillaume Besse, Histoire des Ducs, Marquis et Comtes de Narbonne, autrement appelés Prince des Gots, Ducs de Septimanie et Marquis de Gothie el 1660 en el que l'autor, en la dedicatòria a François Fouquet, li dona el títol de duc de Narbona (Histoire générale de Languedoc, llibre IV). Una corona comtal apareix en l'escut de Claude de Rebé esculpit a la porta de la sala d'audiències del palau dels arquebisbes i també a les de François Fouquet en un gravat de Grégoire Huret, però François Fouquet fou enviat a l'exili el 1661, poc després de la publicació de l'Histoire des Ducs, Marquis et Comtes de Narbonne. Els dissenys dels escuts apareixen a la Histoire générale de Languedoc, de Dom Claude Devic, dom Joseph Vaissète, al volum
↑al moment de la mort del titular : Charles Antoine de La Roche-Aymon porte el del cardenal i arquebisbe duc de Reims, par de França.
↑Contravvenendo alle disposizioni di papa Pio VII contenute nella bolla Qui Christi Domini, monsignor de Dillon non diede le dimissioni dalla sede di Narbonne e morì in esilio a Londra nel 1806.
Guillaume Besse, Histoire des Ducs, Marquis et Comtes de Narbonne, autrement appelés Prince des Gots, Ducs de Septimanie et Marquis de Gothie, A. de Sommaville, París, 1660.
