El seu pare Francesc Robert i Batlle, era fill de Campeche (Mèxic) –descendent de sitgetans– i la mare Teodora Yarzábal i Ricardo era de Pasaia (Guipúscoa) i tots dos havien anat a viure al país americà.
El 1863 es llicencià en Medicina a Barcelona. El 1869 fou metge titular de l'Hospital de la Santa Creu i el 1875 guanyà la càtedra de Patologia Interna a la Facultat de Barcelona. Presidí l'Acadèmia i el Laboratori de Ciències Mèdiques i intervingué en el trasllat de la Facultat de Medicina i de l'Hospital de Sant Pau. Va fer de Camprodon un centre d'estiueig de qualitat en recomanar-lo a molts dels seus pacients de la burgesia barcelonina pel seu clima agradable, passejades i fonts.
El 14 de març de 1899 és designat pel govern,[2] oficialment en nom del rei, batlle de la ciutat de Barcelona, càrrec amb què depurà el cens electoral, contra les pràctiques del caciquisme, i encapçalà el Tancament de Caixes,[3] nom amb què es conegué la protesta dels botiguers contra la llei del Gabinet de Silvela i del seu ministre d'Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde.
El 1899 va pronunciar una polèmica conferència a l'Ateneu Barcelonès anomenada «La raça catalana», en la qual presentava algunes teories racistes sobre la capacitat cranial i l'índex cefàlic dels catalans i, juntament amb altres factors, com ara el clima, l'idioma i l'educació, explicava les diferències amb altres pobles de la península ibèrica. Les seves paraules van ser tretes de context interessadament per part d'alguns parlamentaris de Madrid que van atacar el que en aquell moment era alcalde de Barcelona. Robert es va veure obligat a manifestar públicament que de la seva dissertació no se’n desprenia res d'ofensiu per a les altres regions espanyoles.[4] Les seves teories sobre els dolicocèfals catalans i els braquicèfals i mesocèfals de la resta de la península van generar una gran polèmica a tot Espanya.[5]
Va estar casat amb la sitgetana Rosa Roig i Bofill, que va morir amb 55 anys el 18 de juny de 1896.[7] Van tenir sis fills, dels quals només en van viure tres (Dolors, Manuela i Roger) en morir la mare.[8] Bartomeu Robert va morir d'hemorràgia cerebral, segons el registre de defunció, el dia 10 d'abril de 1902.[9]
↑Álvarez Chillida, Gonzalo. El antisemitismo en España: la imagen del judío, 1812-2002. Marcial Pons Ediciones de Historia, 2002, p. 243. ISBN 84-95379-44-9.
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
