Lluís Celis i Pujol (Barcelona, 26 de desembre de 1887 - 25 de desembre de 1941) fou un metge i acadèmic català.
Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1909 i es doctorà a Madrid el 1916. Des de 1911 fou professor d'histologia normal i patològica de l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, el 1914 fou professor d'anatomia patològica i patologia general a la Facultat de Medicina de Barcelona, i el 1923 fou nomenat catedràtic d'histologia i anatomia patològica de la Universitat de Barcelona, alhora que col·laborava en la clínica del ginecòleg Adolf Pujol i Brull i a l'Hospital del Sagrat Cor de Barcelona.[1]
Va presidir l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques el 1920-1922, on també fou conservador del Museu i tresorer. Fou militant de la Lliga Regionalista i del Sindicat de Metges de Catalunya, i durant la dictadura de Primo de Rivera fou expedientat i depurat
Durant la Segona República Espanyola fou professor agregat de Patologia General o Propedèutica Clínica (1934) i professor extraordinari des del 1936. El 1937, com a representant de la CNT, fou membre de la Comissió Depuradora del Personal de la Universitat de Barcelona, creat pel conseller Antoni Maria Sbert.[2]
Després de la guerra civil espanyola fou destituït dels seus càrrecs i se li obrí un expedient de depuració, tot i que no li imposaren cap pena. El 1941 ell mateix es va diagnosticar la malaltia que li va provocar la mort.
Referències
