Nelson Mandela èra membre del Congrès Nacional African (Africa National Congress, ANC) dempuèi 1944, per tal de luchar contra la dominacion politica de la minoritat blanca e la segregacion raciala qu'impulsava. Venguèt avocat e participèt a la lucha non-violenta contra las leis de l'apartheid, qu'èran estadas establidas pel govèrn del Partit NacionalAfrikaner, arribat al poder a las eleccions del 1948. L'ANC foguèt proïbit en 1960 sens que la lucha pacifica done de resultats tangibles. Mandela fondèt e dirigiguèt la branca militara de l'ANC, Umkhonto We Sizwe, en 1961, que menèt una campanha de sabotatges contra d'objectius militars. Emprisonat per òrdre del govèrn sud-african amb lo supòrt de la CIA,[1] foguèt condemnat a la preson a perpetuïtat e als trabalhs forçats. Venguèt una celebritat en beneficiant d'un fòrt supòrt internacional, apareissent coma un simbòl de la lucha per l'egalitat raciala, especialament après lo chaple de Soweto, de junh de 1976.
Après vint-e-set ans de preson, Mandela foguèt desliurat lo 11 de febrièr de 1990, e sostenguèt la reconciliacion e la negociacion amb lo govèrn del president Frederik de Klerk. En 1993, recebèt conjuntament amb aqueste lo Prèmi Nobel de la Patz per les seunas accions en favor de la fin de l'apartheid e l'establiment d'una democracia non raciala al país.
Elegit primièr president negre de Sud-Africa en 1994, contunhèt amb capitada la politica de reconciliacion nacionala en Sud-Africa. Après un unic mandat, se retirèt de la vida politica activa.