El seu pare era militar i estava destinat a aquella encara aleshores colònia espanyola per motius professionals, i la seva mare era indígena filipina.
El 1899, després de la independència de l'illa de la metròpoli, vingueren a instal·lar-se a Barcelona, on el jove Paulí començà a jugar al futbol i entrà al Barça. Posteriorment, tornaren durant uns anys a viure a les Filipines i retornaren a Catalunya per quedar-s'hi definitivament i on Paulí estudià la carrera de Medicina i es llicencià com a metge.
Carrera esportiva
Alcántara era un davanter de físic desairós i amb un clàssic mocador blanc que li penjava de la cinta dels pantalons. Encara avui ostenta el podi com a segon màxim golejador de la història del FC Barcelona amb un total de 369 gols marcats en 357 partits entre els anys 1912 i 1927, 142 en partits oficials i 227 en amistosos.[1] El 25 de febrer de 1912, amb 15 anys i 141 dies, es converteix en el jugador més jove en debutar i marcar en partit de competició oficial per al FC Barcelona, un 0 a 9 contra el Català SC, aconseguint a més un hat-trick.[1] L'any 1916 retornà a les Filipines per treballar com a metge. Tres setmanes abans de marxar va marcar tres gols al Reial Madrid, essent el primer jugador blau-grana en fer un hat trick al club blanc. Entre 1916 i 1918 jugà al Bohemians de Manila i aquest any retornà a Catalunya.[1] En el primer partit després del seu retorn tornà a fer un hat trick, aquest cop a l'Athletic de Sabadell.[1]
En el seu palmarès s'hi compten cinc Copes d'Espanya i deu campionats de Catalunya.[1] Com a internacional, va defensar cinc vegades la samarreta de la selecció espanyola i també jugar amb la selecció filipina i amb la selecció de futbol de Catalunya amb la qual entre 1915 i 1924 disputà un mínim de 6 partits i marcant 4 gols. Renuncià a disputar els Jocs Olímpics d'Estiu de 1920 a Anvers, on Espanya fou segona, perquè tenia exàmens de Medicina.[1] Posteriorment, en un partit amistós davant França a Bordeus el 1922 (0-4), va rebre el sobrenom del trencaxarxes, després d'un gol marcat al porter francès.[1]
L'any 1951, ja retirat i juntament amb Félix Quesada i Luís Iceta, va actuar com a seleccionador espanyol durant tres partits. Des de la seva retirada va seguir exercint la Medicina en l'especialitat d'Urologia fins a la seva mort a Barcelona el 1964. Fou enterrat al Cementiri de les Corts.
La FIFA el nomenà el 2007 Millor futbolista asiàtic de tots els temps.[1]
Va ser membre de la Falange Espanyola de José Antonio Primo de Rivera, la variant feixista espanyola, i quan va esclatar la Guerra Civil espanyola va fugir a França, després del fracàs del cop d'estat franquista a Barcelona el 18 de juliol del 1936. El mes d'octubre d'aquell any va passar a l'Espanya nacionalista per Navarra i oferí els seus serveis a la Junta Carlina de Navarra, sent destinat com a alferes mèdic a un hospital dels requetès a Saragossa.[2]
Durant la Guerra Civil, el 1937, Alcántara ja va participar en nombroses operacions militars de l'exèrcit franquista amb el Primer Batalló del Segon Regiment de Carros de Combat a les províncies d'Osca i Teruel.[2]
Durant la resta de la guerra, Alcántara formà part del Primer Batalló de la Brigada Mixta Legionària italofeixista “Fletxes Negres”, Frecce Nere, amb tropes mixtes hispanoitalianes.[2]
El Primer Batalló de la Brigada Mixta Legionària Fletxes Negres en el qual va estar Paulino Alcántara, fins i tot un cop finalitzada la Guerra Civil espanyola, era una unitat del Cos d'Unitats Voluntàries (Corpo Truppe Volontarie), enviat i dirigit directament per Benito Mussolini en auxili del bàndol franquista.[2]
Amb els Fletxes Negres feixistes, Alcántara va ascendir al grau de tinent i va servir en els fronts de Guadalajara, Aragó i Catalunya. Va entrar a Barcelona el 26 de gener de 1939, amb la Brigada Mixta Legionària feixista dels Fletxes Negres, al costat del General Yagüe.[2]
Ja conclosa la Guerra Civil espanyola, fins al 2 de març de 1940, Paulino Alcántara va romandre a Barcelona adscrit a la Brigada Mixta Legionària dels feixistes italians “Fletxes Negres” com a tinent.[2]