És a la Dreta de l'Eixample, tot i que en una posició molt central, i connecta la plaça de Catalunya, a la banda de mar, amb el carrer Gran de Gràcia, a la banda de muntanya. Fa 1.6 km de llarg i travessa tot l'Eixample; a més, el Passeig de Gràcia és, de lluny, el carrer més ample de la ciutat, amb 42 metres d'amplitud.
Té les estacions de metro de Plaça Catalunya (línies 1, 3, 6 i 7), Passeig de Gràcia (línies 2, 3 i 4) i Diagonal (línies 3, 5, 6 i 7). També es troba proper a les parades del Metro del Vallès de FGC Plaça Catalunya i Provença. A la cantonada amb la plaça de Catalunya hi ha una estació de Rodalies de Catalunya. A la confluència amb el carrer d'Aragó hi ha una altra estació de Rodalies de Catalunya i d'ADIF (Passeig de Gràcia). Té diverses parades d'autobús: urbans diürns i nocturns, metropolitans diürns i nocturns, i regionals; així com estacions del Bicing i parades de taxi.
Durant la República dugué el nom de Francesc Pi i Margall, primer com a carrer (1931-1937) i després com a passeig (1937-1939).
Història
Cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de la Diputació, amb l'edifici de La Unión y el Fénix i un dels bancs de trencadís blanc amb fanal
L'antic camí de Jesús, de tipus quasi rural, flanquejat per horts i cases rurals, era la via principal per anar de la vila de Gràcia (municipi independent fins al 1897) fins a Barcelona, per on s'entrava a través del portal de l'Àngel. El primer projecte d'urbanització, ideat per l'Ajuntament liberal de la ciutat, data de 1821 i fou obra de Ramon Plana, que va haver de parar les obres al cap de poc a causa d'una sèrie d'epidèmies que assolaven Barcelona en aquella època. Amb la caiguda del govern liberal arran de la tornada de l'absolutisme el 1824, el projecte fou reprès pel capità general de Catalunya Francisco Bernaldo de Quirós, marquès de Campo Sagrado. Es volia fer un camí espaiós amb una calçada ampla i plana que permetés una millor circulació de carruatges i cavalls. El nou passeig, inaugurat el 1827, feia 42 metres d'ample i va esdevenir el lloc favorit on l'aristocràcia va exhibir les seves habilitats en l'art de muntar a cavall i els seus cotxes luxosos al llarg del segle xix. En aquesta època el passeig va esdevenir un dels llocs d'esbarjo més coneguts de la ciutat, amb cafès, restaurants, sales de ball, atraccions i teatres d'estiu, com el Jardí de les Delícies, els Camps Elisis i el seu teatre, el Teatre Tívoli, el Jardí d'Euterpe, el Prado Catalán, el Teatre de la Sarsuela, el Teatre de Varietats, el Jardí Espanyol, el Teatre Novedades, els jardins i el Teatre del Bon Retir, etc.[1]
Fins i tot va disposar d'enllumenament de gas a partir de 1853.[2]
Aquesta avinguda havia de ser un eix determinant en el procés d'instauració del projecte d'Eixample de Cerdà i, entre els anys 1860-1890, entorn del passeig es va definir un nucli residencial de baixa densitat constituït en gran part per edificis unifamiliars. A la dècada dels noranta, de mica en mica tot aquest sector de la ciutat va anar adquirint un protagonisme comercial que va anar atraient la burgesia i que va fer que s'anessin substituint les cases aïllades amb jardí per edificis de pisos.
Placa commemorativa de la presència de la seu del Govern Basc a la casa Olano, al número 60 del passeig de Gràcia
El 1906 l'arquitecte Pere Falqués i Urpí va dissenyar els famosos bancs-fanals de trencadís distribuïts al llarg del passeig, i el 1909 va afegir sis fanals més a la cruïlla amb la Diagonal (aquests sis fanals es van retirar el febrer de 1957 perquè obstruïen el trànsit i ara són a l'avinguda de Gaudí).
Al número 60 hi va tenir la seu el Govern Basc durant la Guerra Civil, i al 132, a la Casa Fuster, hi va viure el poeta Salvador Espriu, que ha donat nom als jardins que hi ha a la part alta del passeig per damunt de la Diagonal, coneguts també com els Jardinets de Gràcia.
El 1974 es va construir un aparcament subterrani tot al llarg del passeig i se'n va modificar la urbanització, fent les voreres més amples a costa de reduir els passejos, que van quedar convertits en lloc per aparcar, amb què els bancs-fanals van quedar aïllats del pas. A la vegada, es van construir a les cantonades uns bancs-jardinera circulars de trencadís, imitant els bancs-fanals, i es van pavimentar les voreres amb lloses hexagonals inspirades en les que havia fet Gaudí per a les cuines de la Pedrera. Aquestes lloses s'han estat substituint recentment per unes altres de més petites que reprodueixen més fidelment el disseny de les originals. Aquests panots van ser dissenyats per Gaudí, i produïts per l'empresa Escofet. És un paviment hidràulic dissenyat pel terra de la Casa Batlló, i que finalment van posar-se al terra de les cuines dels apartaments de la Pedrera. Són hexagonals, monocroms i de temàtica marina.[3] En un conjunt de sis s'hi poden observar un pop, un cargol marí i una estrella de mar.
Palau Robert (inclou també la Torre Muñoz i els Jardins)
BCIL
Monumentalista; classicista de postguerra Henry Grandpierre; Joan Martorell i Montells; Raimon Duran Reynals; Carles Solsona i Piña 1898; 1949; 1982-1984; 1987; 1994
,_consolat_de_Turquia.jpg)
