El Pavelló Mies van der Rohe, conegut internacionalment com el Pavelló Barcelona, fou construït com el pavelló alemany de l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929 per Mies van der Rohe i Lilly Reich. Aquest edifici és de formes simples, però elaborat amb materials luxosos com el marbretravertí. És un monument emblemàtic considerat com l'inici de l'arquitectura moderna del segle xx,[1] i ha estat estudiat i interpretat exhaustivament, alhora que ha inspirat l'obra de diverses generacions d'arquitectes.
L'edifici fou destruït a la cloenda de l'Exposició Internacional el 1929. Va ser reproduït el 1986 al mateix lloc utilitzant en la mesura del possible els mateixos materials i tècniques que l’original. El Pavelló és moblat amb la sèrie de la Cadira Barcelona, dissenyada pel mateix Mies, i un dels patis conté una reproducció en bronze de l'escultura Alba de Georg Kolbe.
Concepte
A l'estudi d'arquitectura de Mies van der Rohe i Lilly Reich se'ls va oferir la comissió d'aquest edifici el 1928, després de la seva reeixida gestió de l'exposició del Werkbund a Stuttgart de 1927. La República alemanya encarregà a Mies i Reich la direcció artística i muntatge no tan sols del Pavelló de Barcelona, sinó també dels edificis de totes les seccions d'Alemanya a l'Exposició Universal de 1929. No obstant això, Mies i Reich van tenir serioses limitacions de temps -van haver de dissenyar el Pavelló de Barcelona en menys d'un any- i també van fer front a condicions econòmiques incertes.
En el transcurs dels següents anys, a la Primera Guerra Mundial, Alemanya començà a canviar, l'economia es recuperava després del Pla Dawes de 1924. El pavelló per a l'Exposició Universal se suposava que representava la nova Alemanya de Weimar: democràtic, culturalment progressista, pròspera i pacifista, un autoretrat a través de l'arquitectura.[2] El promotor de l'obra, Georg von Schnitzler va dir que hauria de donar "veu a l'esperit d'una nova era".[3] Aquest concepte es va veure reflectit amb la realització de la "planta lliure" i la "sala flotant".[2]
Edifici
La resposta de Mies i Reich a la proposta de von Schnitzler fou radical. Després de rebutjar el lloc original, potser per evitar de trencar visualment la proposta historicista i eclèctica dels grans palaus oficials que es van construir per a l'Exposició, estigueren d'acord de situar-lo en un lloc tranquil, al costat estret d'un ample eix diagonal, on el pavelló ofereix punts de vista i una ruta que condueix a un dels principals atractius de l'exposició, el Poble espanyol.[4]
El pavelló havia de mostrar només l'estructura -i no exhibicions comercials-, una sola escultura i els mobles dissenyats a propòsit (la Cadira Barcelona feta de pell i perfil metàl·lic que, amb el temps, va esdevenir una icona del disseny modern. N'és una bona mostra el fet que el model de la cadira Barcelona encara es produeix i comercialitza actualment). Aquesta falta d'ús pràctic va permetre als arquitectes tractar el pavelló com un espai continu, confonent l'exterior i l'interior. "El disseny es basava en una distinció absoluta entre l'estructura i el recinte -una malla regular de columnes en creu d'acer intercalades amb plans separats lliurement".[3] Tanmateix, l'estructura era més d'un estil híbrid, ja que alguns d'aquests plans també van actuar com a suports.[3]
La planta és molt senzilla. Tot l'edifici descansa sobre un pedestal de marbre de travertí. Un recinte en forma d'U, també de marbre de travertí, ajuda a formar un servei annex i un estany d'aigua de grans dimensions. Les lloses del sòl del pavelló es projecten fora i sobre la piscina -una vegada més la connexió de l'exterior amb l'interior. Un altre mur en forma d'U en el costat oposat també forma un estany d'aigua més petit, aquí és on s'ubica l'estàtua de Georg Kolbe. Les plaques del sostre, relativament petites, estan recolzades per les columnes cruciformes cromades, tot això produeix l'efecte d'un sostre suspès.[2] Robin Evans va dir que les columnes de reflectors semblen estar lluitant per mantenir la "flotant" pla de la coberta cap avall, i no suportant el seu pes.[3]
Mies i Reich volien que aquest edifici es convertira en "una zona ideal de tranquil·litat" per al visitant cansat, que havien de ser convidats al pavelló en el camí cap a la següent atracció. Com que el pavelló no tenia un espai d'exposició en realitat, l'edifici es convertiria en l'exposició en si mateix. El pavelló va ser dissenyat per "bloquejar" qualsevol pas pel lloc, més aviat, hauria de passar a través l'edifici. Els visitants entrarien per pujar uns quants graons, a causa del lloc lleugerament inclinat i el deixaria a nivell del sòl ja en la direcció del "poble espanyol". Els visitants no estaven condicionats a ser conduïts en una línia recta a través de l'edifici, sinó a prendre canvis de continus de direcció. Les parets no només van crear l'espai, sinó que també dirigien els moviments del visitant. Això es va aconseguir mitjançant que les superfícies de les parets estiguessin desplaçades les unes respecte a les altres i a la creació d'un espai que va esdevenir més estret o més ampli.
Una altra característica única d'aquest edifici és l'ús de materials exòtics que Mies decidí utilitzar. Plaques de materials petris d'alta qualitat com travertí romà, marbre verd dels Alps, marbre verd antic de Grècia i ònix daurat de l'Atlas, així com vidres tintats de color gris, verd, blanc, i vidre translúcid, que actuen exclusivament com divisors espacials. L'originalitat de Mies van der Rohe en l'ús dels materials, no rau en la seva novetat sinó en l'ideal de modernitat que expressaven a través del rigor de la seva geometria, de la precisió de les peces i de la claredat del muntatge. Entre els crítics catalans que més van entendre el plantejament de l'edifici es troba l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí, l'article del qual, publicat a Cahiers d'Art, continua essent un text de referència per a l'estudi del Pavelló.[5]
Un cop acabada la clausura de l'Exposició, el Pavelló va ser desmuntat el 1930. Amb el temps va esdevenir un referent clau, tant en la trajectòria de Mies van der Rohe com per al conjunt de l'arquitectura del segle xx. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció. El 1980, Oriol Bohigas va impulsar aquesta iniciativa des de la Delegació d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, i Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos van ser els arquitectes designats per a la investigació, el disseny i la direcció de la reconstrucció del Pavelló. Finalment l'edifici es va reconstruir de manera permanent en el seu emplaçament original entre 1983 i 1986.[2]
Escultura
El pavelló no només va ser un pioner de les noves formes de construcció, amb un nou concepte, de disciplina, d'entendre l'espai, sinó també per a la modelització de noves oportunitats per a una associació d'art lliure i l'arquitectura. Mies i Reich van col·locar l'escultura de Georg KolbeAlba ("Dawn") a l'estany petit, deixant el més gran encara més buit. L'escultura també es vincula amb els materials altament reflectants que van ser triats, situada en un lloc estratègic on els efectes òptics tenen major potència, així l'edifici ofereix múltiples punts de vista d'Alba, donant la sensació que es multiplica en l'espai i contrastant les seves línies corbes amb la puresa geomètrica de l'edifici. "A partir d'ara, en el sentit de la igualtat de la juxtaposició de la construcció i el treball visual, l'escultura ja no s'aplicarà de forma retroactiva a la construcció, si no més aviat serà part del disseny de l'espai, per ajudar a definir i interpretar-lo. Avui en dia, un dels exemples més notables és el Pavelló de Barcelona".[4]
La Fundació
La Fundació Mies van der Rohe és una entitat pública sense ànim de lucre que es va crear l'any 1983 amb la finalitat d'impulsar la reconstrucció del Pavelló. Des d'aleshores la Fundació, membre de la Confederació Internacional de Museus d'Arquitectura (ICAM) és l'encarregada de conservar i gestionar el Pavelló.
A més d’atendre la conservació i el coneixement del Pavelló Mies van der Rohe, la Fundació impulsa el debat, la difusió i la sensibilització sobre temes d’arquitectura i urbanisme contemporanis. També promou l’estudi de l’obra de Ludwig Mies van der Rohe, de Lilly Reich i del Moviment Modern. D’acord amb les seves finalitats, la Fundació duu a terme diferents activitats com ara premis, congressos, conferències, exposicions, tallers, instal·lacions o esdeveniments culturals al Pavelló.
En reconeixement al llegat arquitectònic de Lilly Reich, la Fundació Mies van der Rohe instaura la Beca Lilly Reich per a la igualtat en l’arquitectura. La beca promou l’estudi, divulgació i visibilització d’aportacions a l’arquitectura que han quedat indegudament relegades o oblidades, fetes per professionals que han patit discriminació a causa de les seves condicions personals. També cerca fomentar arreu l’accés en igualtat d’oportunitats a l’exercici de l’arquitectura.
«Pavelló alemany». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
«Pavelló alemany». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 10 desembre 2017].
