121. Casa de Dn Anton Amat y Junyent, alias del Virrey del Perú. 122 Casa de Vicens Arnó.
A principis de setembre del 1766, va morir l'ardiaca de la Catedral de Tarragona Nicolau d'Ametller i Muntaner, propietari d'una casa amb cinc portals a la Rambla per haver-la heretat del seu germà Josep, oïdor de la Reial Audiència (ambdós fills de Francesc Ametller i Perer), i l'abril de l'any següent, els seus marmessors la vengueren per 20.000 lliures al cavaller de l'orde de Sant Joan de Jerusalem i coronel dels Reials Exèrcits Antoni d'Amat i de Junyent, que fou el millor postor.[3][4][5] L'octubre del mateix any, el seu germà Manuel, virrei del Perú, li va remetre per carta l'avantprojecte de la seva residència barcelonina,[6] i una mica després, els plànols complets.[7] El 1770, i per tal de donar-li més extensió, Antoni d'Amat va comprar per 5.500 lliures la casa que havia estat del doctor en dret Joan Fontanet als seus marmessors.[8] Tanmateix, entremig de les dues hi havia una caseta propietat de Maria Àngela Carbonell i de la que era usufructuari el seu marit, el ferrer Vicenç Arnó. Inicialment, el matrimoni es va negar a vendre-la, però finalment la hi van permutar per una de les que formaven la casa Ametller a la part nord,[9] la qual seria refeta.[10]
El projecte definitiu fou encarregat a l'arquitecte Josep Ausich i Mir,[11] autor de la capella de l'Ajuda al carrer de Sant Pere Més Baix i instal·lador del retaule de Sant Felip Neri.[1][12] Les obres s'iniciaren el 1772,[13][14] i a principis de febrer del 1773 ja eren enderrocats tots els edificis, excepte la casa Ametller (que fou el centre d'operacions de tot el procés constructiu), i fets els fonaments.[15] Aleshores, es va originar una disputa amb el carreter Manuel Camps, propietari de la casa veïna, sobre els guarniments de la façana, que hi sobresortien més de dos pams, que va motivar una concòrdia entre ambdues parts.[16][17] Un cop enderrocada la casa Ametller, va aparèixer un reclau a l'angle que formaven la casa nova del ferrer Arnó amb la dels carreters Josep Coll i Mas i el seu fill Pau Coll i Solà, el qual va ser adquirit el 1774 per 300 lliures.[18][19] El 1775 va sorgir una nova disputa amb la veïna procuradoria del monestir de Poblet sobre la col·locació d'unes «finestres lluminàries» a la paret que mirava cap a la seva finca, la qual es va resoldre amb una concòrdia.[20][21]
El setembre d'aquell any, la façana ja era acabada, incloent-hi les dues torratxes dels extrems.[22] S'hi va emprar la pedra de Montjuïc fins aproximadament un metre d'alçada, i la resta provenia de Mallorca.[23] Tot i això, encara restaven per acabar l'escala i el pati amb galeria coberta (a les escultures de la qual hi treballava Carles Grau), a més del tester, la pintura i la fusteria, però a finals del 1776 l'obra es podia donar per acabada.[22] El març del 1778 es va col·locar un mirador a l'últim balcó del primer pis, al costat de la nova casa de Vicenç Arnó,[24] al qual només li faltava la pintura i els vidres, i l'agost del mateix any, es van instal·lar dos rellotges de sol sobre la galeria coberta del pati, un a migdia i l'altre a ponent.[25] El 7 d'abril del 1779 hi va morir d'una caiguda el sastre Francesc Serras,[26][1] amic dels Amat i resident al palau, en cedir la barana d'un dels balconets del pati. Això va motivar un procés judicial on el procurador Domènec Mozes, representant d'Antoni d'Amat, va eximir Ausich de tota responsabilitat en l'accident.[27][28]
A la mort del virrei el 1782, el palau va ser habitat per la seva vídua, Francesca de Fivaller i de Bru, que li donà nom.[29][30][1] Aquesta morí el 1791, i el palau fou heretat per Antoni d'Amat i de Rocabertí, nebot de Manuel d'Amat, mort el 1824 sense fills.[31][29][32][33] Aleshores, hi va intervenir el jutjat de Guerra, que el 1826 va ordenar la formació de la causa pia a benefici de les donzelles nobles sense recursos establerta pel virrei en el seu testament, el patró de la qual seria Manuel Gaietà d'Amat i de Peguera, quart marquès de Castellbell.[34][32][35][36] Això va motivar una sèrie de litigis que s'allargarien fins al 1889.[32][37]
Durant el període en què va ser administrat com a part dels béns de la causa pia (1824-1835), el palau va patir una important transformació, ja que el 1825 es van vendre la majoria del mobiliari i utensilis en subhasta, i també s'obriren botigues a la planta baixa.[38][39][36] El 1833 es van fer unes reformes a la planta noble per a habilitar-la com a residència de l'administrador Josep Carreras i d'Argerich, en les que participaren l'escultor Nicolau Malagarriga i el pintor italià Francesco Lucini, que ja hi havien treballat el 1825.[40] El 1835, el marquès va establir en emfiteusi el palau, juntament amb la torre de Gràcia, a Josep Carreras, a cens de 1.600 lliures anuals i entrada de 2000.[41][42][32][36][13]
La desamortització de Mendizábal del 1836 va comportar l'enderrocament del veí convent dels carmelites descalços de Sant Josep, i el 1840, l'arquitecte municipal Josep Mas i Vila hi projectà una plaça porxada per a establir-hi definitivament el mercat de la Boqueria.[43][44] El 1858, Carreras (que hi tenia una esplèndida biblioteca) va cedir a l'Ajuntament de Barcelona el passatge a través de la planta baixa per a accedir a la peixateria panòptica del mercat, situada a l'actual plaça de Sant Galdric.[45][43][46][44] A la seva mort el 1863, el palau fou heretat pel seu fill Baldiri Carreras i Xuriach,[32][47] i d'aquest passà al seu germà Josep, que el llegà a la seva esposa Rosa Coronas i Espalter i als seus fills Josep i Eusebi Carreras i Coronas.[48]
De planta baixa i tres pisos, té dues façanes, la principal a la Rambla i la posterior a la plaça de Sant Galdric. La de la Rambla s'ordena al voltant d'un eix de simetria (el sector posterior del qual queda desplaçat cap a un costat) format pel vestíbul, el cos on hi ha les dues escales i els patis. Tot el conjunt, fet amb pedra de Montjuïc i de Santanyí, oscil·la entre la influència d'un classicisme francès (en els motius decoratius (capitells jònics, garlandes, panòplies d'armes romanes) i elements propis d'un fi barroquisme català, com ara la balustrada, que corona la façana, amb grans gerres).[1]
La façana principal està composta per un basament que correspon a la planta baixa, un cos principal que correspon a dos pisos, i un entaulament amb òculs i cartel·les. Remata el conjunt una balustrada amb dotze gerros. Verticalment, la façana està dividida en cinc seccions per mitjà de pilastres que arrenquen del sòcol i acaben en capitells de tipus jònic ornats de garlandes, que sostenen l'entaulament. Les baranes són de forja amb elements Lluís XV.[1]
El vestíbul d'entrada, cobert amb voltes, condueix cap a les escales bessones, a les quals es poden veure capitells penjants. El pati és d'angles arrodonits i arcs escarsers.[1]
Entre les sales, la major part de les quals conserven una decoració mural d'estil imperi, cal destacar el menjador, cobert amb volta i decorat fantasiosament amb uns requadres pintats que representen les al·legories dels dotze mesos, de caràcter rococó.[1]
Galeria d'imatges
Retrat de les nenes Coronas i Espalter (Joaquima, Mercè, Rosa i Gertrudis), obra de Joaquim Espalter i Rull
Vista del pati interior
Placa a la porta
Interior del Palau de la Virreina en una exposició
↑ 1,01,11,21,31,41,51,61,71,8«Palau de la Virreina». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
Alberch i Fugueras, Ramon; Bohigas i Guardiola, Oriol; Farré i Sanpera, M. Carme; Riera i Viader, Sebastià; Sendra i Salillas, Eloïsa. El Palau de la Virreina. Ajuntament de Barcelona, 1995. ISBN 84-7609-747-6.
«Palau de la Virreina». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
