PROFILPELAJAR.COM

Nino Manfredi
	;
Biografia
Naixement	(it) Saturnino Manfredi ; 22 març 1921 ; Castro dei Volsci (Itàlia)
Mort	4 juny 2004 (83 anys); Roma
Causa de mort	accident vascular cerebral
Sepultura	Cementiri Monumental Verano
Ambaixador de bona voluntat d'UNICEF
Dades personals
Religió	Ateisme
Formació	Universitat de Roma La Sapienza ; Acadèmia Nacional d'Art Dramàtic Silvio D'Amico
Activitat
Camp de treball	Interpretació i cant
Ocupació	comediant, actor de televisió, presentador de televisió, actor de teatre, actor, locutor de ràdio, realitzador, escriptor, actor de cinema, autor, director de cinema, actor de doblatge, guionista, cantant, dramaturg, actor de veu
Activitat	1949 -
Ocupador	Fons de les Nacions Unides per a la Infància
Instrument	Veu
Obra
Obres destacables	Obres destacables (1970) Per grazia ricevuta; (1981) Nudo di donna (en) ;
Família
Cònjuge	Erminia Ferrari (1955–2004)
Fills	Roberta Manfredi, Luca Manfredi
Premis
	(1969) David di Donatello; Nastro d'Argento al millor actor, per l'obra Questa volta parliamo di uomini (en) , Nell'anno del Signore, In the Name of the Pope King (en) , Café Express (en) ; Nastro d'Argento al millor guió, per l'obra Per grazia ricevuta; Cavaller de la Gran Creu de l'Orde al Mèrit de la República Italiana; Giffoni Film Festival 1985 (it) ; David especial; Premi Flaiano; David di Donatello al millor argument, per l'obra Attenti al buffone (en) ; David di Donatello al millor actor protagonista, per l'obra Vedo nudo, Nell'anno del Signore, Pane e cioccolata, In the Name of the Pope King (en) ;

Saturnino "Nino" Manfredi (Castro dei Volsci, Frosinone, Laci, 22 de març del 1921 − Roma, 4 de juny del 2004) va ser un actor, director teatral, director de cinema, guionista i cantant italià.^[1] Al costat d'Ugo Tognazzi, Vittorio Gassman, Alberto Sordi i Marcello Mastroianni, va constituir un dels pilars de la comèdia a la italiana.

Biografia

Inicis com a actor dramàtic

Després de llicenciar-se en Dret, gràcies a l'exigència dels seus pares, es va decidir per seguir la seva vocació artística, inscrivint-se en l'Acadèmia Nacional d'Art Dramàtic Silvio D'Amico de Roma. Va donar els seus primers passos en el teatre en la temporada 1947-1948, en el Piccolo Teatre di Roma, sota la direcció del seu mestre Orazio Costa, en la companyia de Vittorio Gassman i Evi Maltagliati amb Buazzelli, actuant amb textos dramàtics, com Liliom de Ferenc Mòlnar, L'aquila a due testi de Jean Cocteau, Casa Monestier de Denis Amiel, i Tots eren els meus fills d'Arthur Miller.

Teatre de revista i comèdia musical

Al costat de Paolo Ferrari i Gianni Bonagura, va formar un trio que va actuar amb èxit en les varietats, i en el teatre de revista, a partir sobretot de la temporada 1953-1954, amb obres com Tre per tre... Nava de Marcello Marchesi. En aquests anys, va treballar també amb Corrado Mantoni. Els seus dos grans triomfs en els escenaris, els va obtenir amb les comèdies musicals Un trapezio per Lisistrata el 1958, de Pietro Garinei i Sandro Giovannini, al costat de Delia Scala, i sobretot en Rugantino del 1963, obra de Pasquale Festa Campanile i Massimo Franciosa, al costat d'Aldo Fabrizi i Bice Valori, amb la qual va actuar fins i tot als Estats Units.

Inicis cinematogràfics

Va debutar en la pantalla gran l'any 1949 i durant deu anys va realitzar papers de petita importància en pel·lícules modestes, com Totò, Peppino i la... malafemmina, del 1956, dirigida per Camillo Mastrocinque. Es va anar cimentant també la seva feina com a doblador, prestant la seva veu a actors de la talla de Robert Mitchum, Earl Holliman, Gérard Philipe i fins i tot protagonistes italians com Franco Fabrizi, Sergio Raimondi, Antonio Cifariello i Renato Salvatori.

Protagonista de la commedia all'italiana

A partir del 1960, després del paper protagonista en la pel·lícula L'empleat, es va convertir en un dels pilars principals de la comèdia a la italiana. Convencia no sols en papers còmics, sinó també en personatges més dramàtics. Els papers que interpreta són homes fonamentalment optimistes, en possessió d'una dignitat pròpia, destinats inevitablement a la derrota, però mai humiliats. Gràcies als seus dots d'amarga ironia, els seus personatges aconsegueixen de vegades sobresortir sobre l'hipotètic vencedor.

Director cinematogràfic i teatral

El 1962, va debutar darrere de la càmera amb el curtmetratge L'aventura d'un soldat, episodi de la pel·lícula L'amor difícil, extret de la novel·la del mateix títol d'Italo Calvino, delicada i interessant història sobre els amors entre un soldat i una vídua en el compartiment d'un tren, basat en el silenci i en la mímica. Amb la seva segona pel·lícula, Per gràcia rebuda (1971), va obtenir la Palma d'or com a millor opera prima en el Festival de Cannes.^[2]

Cantant d'èxit

També ha triomfat com a cantant, sobretot en espectacles radiofònics. El 1970, la seva versió del clàssic d'Ettore Petrolini Tant pe' canta' (original del 1932) va aconseguir la primera posició en les llistes d'èxits. També van ser èxits peces com Tarzan el fa (1978), La frittata (1982) i Canzone pulita (1983).

Últim paper

El seu últim paper va ser el de Galapago en la pel·lícula que es va estrenar de manera pòstuma, La llum prodigiosa, dirigida per Miguel Hermoso. Manfredi va interpretar un personatge privat de memòria, i que és salvat de la mort per un pastor durant la Guerra Civil espanyola, i ingressat durant quaranta anys en un manicomi; finalment es descobriria que aquesta persona era el poeta Federico García Lorca. Es tracta d'una interpretació molt llorejada per la crítica, elaborada gairebé sense paraules, feta només de mirades fixes.

Al setembre del 2003, va sofrir una afecció cardíaca. Ingressat en un hospital, no es va recuperar completament. Va morir als 83 anys, el 4 de juny del 2004, un any i quatre mesos després de la defunció d'Alberto Sordi. Estava casat des del 1955 amb Erminia Ferrari, i va tenir amb ella tres fills, la productora Roberta, el director Lucca i Giovanna. La quarta filla, Tonina, va néixer d'una relació amb la jove búlgara Svetlana Bogdanova.