Les llengües dravídiques o grup dravídic formen una família lingüística que agrupa aproximadament 73 llengües parlades principalment al sud de l'Índia[1] i al nord-est de Sri Lanka, però també en algunes zones aïllades del Pakistan i l'Índia oriental i central, així com en parts de Malàisia i Singapur. Uns 250 milions de persones parlen alguna llengua dravídica.
Origen
Els orígens d'aquestes llengües no són del tot clars. Possiblement, provenen d'una llengua parlada a l'Índia pels volts del 1800 aC, abans de l'arribada de l'indoari. Hi destaca l'existència d'alguns fonemes característics, com les consonants retroflexes. Des del punt de vista morfològic, es tracta de llengües aglutinants.
La llengua dels brahuis, el brahui, és l'únic llenguatge dravídic septentrional. Hi ha qui el considera una resta de la llengua de l'antiga civilització de la vall de l'Indus.
Històricament, les llengües dravídiques inclouen quatre llengües literàries: el tàmil, el telugu, el kanarès i el malaiàlam. S'escriuen amb diferents alfabets derivats de l'antiga grafia brahmi.
Classificació de les llengües dravídiques
En negreta les llengües que són llengües oficials de l'Índia:
| Dravídic |
| Meridional |
|
|
| Central |
| Telugu-Kui |
| Telugu |
|
|
| Gondi-Kui |
| Gondi |
|
|
|
Konda
|
|
|
|
|
|
Koya
|
|
|
Manda
|
|
|
Pengo
|
|
|
|
|
|
| Kolami-Parji |
|
|
|
|
| Septentrional |
|
|
|
|
Vegeu també
Referències
- ↑ «Dravídic». GEC. [Consulta: 22 novembre 2020].
Enllaços externs
