Les llengües d'Europa són els idiomes parlats diàriament per les diferents comunitats establertes de manera permanent en el continent cultural i geogràfic europeu.[1] L'estudi d'aquestes, el seu desenvolupament històric, els seus condicionants sociolingüístics i altres aspectes constitueixen en si mateix un camp de coneixement anomenat eurolingüística.2019[cal citació]
La gran majoria de les llengües europees es troben emparentades filogenèticament entre si, formant part de la família de llengües indoeuropees.[2]
És la regió continental habitada on menys llengües hi ha del món. Açò és a causa de les normalitzacions de les llengües amb establiments antics de les gramàtiques i les minoritzacions de llengües planificades pels estats.[3]
Convé assenyalar que en l'Europa preromana es conjectura que hi havia altres llengües no indoeuropees. Aquestes, però, estan poc documentades i la seva classificació és dubtosa a causa d'aquesta escassetat de dades. La taula següent mostra les principals famílies de llengües.
En la següent taula es detallen les llengües i els llocs en els quals es parlen. Amb el teclat de l'encapçalament es pot modificar el seu ordre, organitzant-lo per famílies o per nombre de parlants nadius. Es detallen els estats europeus, encara que no en tots els casos s'aconsegueix determinar el nombre de parlants a Europa. Quan la referència indicava un ventall ampli de parlants s'ha pres una xifra intermèdia per poder establir les comparacions pertinents. Es consideren els idiomes diferents (amb excepció del serbocroat, en què es diferencien els glotònims jurídics), no els dialectes, encara que en alguns casos tinguin una arrel comuna i per tant mantinguin el nom comú (com per exemple el sòrab i l'alemany, que es diferencien en alts i baixos).
La llengua materna pot referir-se a diverses situacions i per tant cada individu pot tenir-ne diverses, com ocorre fonamentalment amb les llengües minoritzades (és a dir, les llengües la transmissió de les quals ha estat dificultada pels poders públics i per la cultura dominant, fent, en nombrosos casos, que hagin esdevingut llengües minoritàries[4]). Per tant, el concepte de llengua materna, com va descriure Louise Dabène, professora de la Universitat Stendhal de Grenoble, fa referència a:[5]
La llengua de la mare.
La primera adquirida.
La llengua que es coneix millor. Aquesta associada a la valoració subjectiva de l'individu pel que fa a les llengües que coneix.
La llengua adquirida de manera natural, és a dir, mitjançant la interacció amb l'entorn immediat, sense intervenció pedagògica i amb una activitat mínima, o sense, de reflexió lingüística conscient.
Els idiomes estan qualificats amb 9 categories segon el seu nombre de parlants la categoria 9 corres pont en aquells idiomes que tenen poc parlats i que necessiten més protecció mentre que la categoria 1 són els idiomes que tenen més parlants i necessita menys protecció. La categoria 1 són aquells idiomes que tenen més de 25.000.000 parlants mentre que la categoria 2 són aquells idiomes que tenen des del 10.000.000 fins als 25.000.000 parlants pel que fa a la categoria 3 són aquells idiomes que tenen des del 5.000.000 fins als 10.000.000 parlats la categoria 4 són aquells idiomes que tenen des de l'1.000.000 fins als 5.000.000 parlants la categoria 5 són aquells idiomes que tenen des de 200.000 fins als 1.000.000 parlants la categoria 6 són aquells idiomes que tenen de 75.000 fins a 200.000 parlants la caragira 7 són aquells idiomes que tenen entre 10.000 i 75.000 parlants la categoria 8 són aquells idiomes que tenen entre 1.000 i 10.000 parlats i a categoria 9 són aquells idiomes que tenen menys de 10.000 parlats.
Categories de les llengües
Posició
Idioma
Estimació de llengua materna a Europa
Territoris on es parla, si és oficial o equivalent, en cursiva
Llengües majoritàries (No fa falta cap protecció ni control de la seva evolució)
Llengües mitjanes (No fa falta cap protecció, però si un control de la seva evolució)
Llengües minoritàries (Falta un mínim de protecció i el control de la seva evolució)
Llengües minoritzades (Falta mesures urgents per la seva protecció i un control de la seva evolució)
Llengües europees minoritàries
Les llengües europees minoritàries són aquelles llengües que es parlen en algun territori europeu i que tenen menys de 25.000.000 parlant en tot el món. La gran majoria d'aquestes llengües se solen parlar dins d'un territori europeu, però n'hi algunes que també es poden parlar forra del territori europeu.
A trenta-dos estats europeus es realitza una declaració lingüística a les seves constitucions.
En cap dels casos es defineix que és oficial, estatal, nacional o de la república, que serien termes equiparables:
Llengua estatal o d'estat: descrita d'aquesta forma en sis constitucions: Armènia (art. 12), Azerbaidjan (art. 21), Geòrgia (art. 8), Lituània (art. 14), Rússia (art. 68) i Ucraïna (art. 10).
Llengua nacional: aquesta fórmula, l'empren sis constitucions: Finlàndia (art.17), Moldàvia (art. 13), República d'Irlanda (art. 8), Liechtenstein (art. 6), República de Malta (art. 5) i Suïssa (art.4). Aquests quatre últims països la utilitzen en afegiment de la fórmula de llengua oficial. Aquest terme també l'utilitza Luxemburg en la seva Llei sobre llengües de 1984. Igualment, apareix en l'article 138 de la constitució d'Ucraïna en referir-se a les competències de la República autònoma de Crimea.
Llengua de la república: és la fórmula emprada per França (art. 2).
Llengua principal: en les lleis que regulen les autonomies de les illes Fèroe i Groenlàndia pertanyents a Dinamarca, pel que fa a les seves llengües.
Llengua equiparada: aquí s'inclouen diferents formulacions per donar el mateix reconeixement a una altra llengua, donant, indirectament, un reconeixement oficial:
Belarús: (art. 17.2) de la seva constitució que equipara el règim jurídic del rus al de l'idioma oficial.
País de Gal·les: en la seva Llei de 1998 (art. 47) que equipara l'estatut jurídic del gal·lès amb el de la llengua anglesa.
Trentí-Tirol del Sud: en aquesta regió d'Itàlia en el seu Estatut especial (art. 99), que estableix que l'alemany serà "parificat" a l'italià a la província de Bozen.
Vall d'Aosta en el seu Estatut d'Autonomia (art 38.1), que dona paritat a la llengua francesa i la llengua italiana.
Llengua de relació interètnica: aquesta denominació la dona la constitució de la República autònoma de Crimea respecte a la llengua russa. Va ser utilitzada fins a 1996, en l'anterior constitució de Belarús també amb el rus. Es tracta d'una fórmula molt utilitzada en l'antiga Unió Soviètica que privilegiava la russa. Avui és un concepte pràcticament bandejat.
Llengua de la població autòctona: és utilitzat a Letònia en la Llei de Llengües pel que fa al gairebé extingit livonià. L'escassa existència de pobles indígenes a Europa fa que no s'emprin termes similars. La constitució de Finlàndia, que reconeix el poble indígena sami (art. 17.3), no l'utilitza.
Altres declaracions expresses indirectes: a Bèlgica la constitució reconeix l'existència de tres regions lingüístiques en el seu article 4, donant de manera indirecta oficialitat al francès, neerlandès i alemany en cada zona.[53]
Considerant que de manera indirecta la constitució belga les estableix, hi ha setze estats europeus en què llurs constitucions no fan referència a la seva llengua, aquests són Alemanya, Bòsnia i Hercegovina, Dinamarca, Grècia, Hongria, Itàlia, Luxemburg, Islàndia, Noruega, Vaticà, San Marino, República Txeca, Països Baixos i Regne Unit. Encara que algun d'aquests sí que inclouen disposicions de rellevància respecte de les llengües i en la majoria de facto resulta oficial en tot el territori d'alguns d'aquests: Alemanya (alemany), Dinamarca (danès), Grècia (grec), Hongria (hongarès), Itàlia (italià), Islàndia (islandès), Vaticà (italià), San Marino (italià), República Txeca (txec), Països Baixos (neerlandès), Regne Unit (anglès) i Suècia (suec).[54]
Un estudi de la Unió Europea les categoritza de les següents maneres:[55]
Llengua estatal: llengua amb estatus oficial a tot l'estat.
Llengua oficial: llengua oficial (ús administratiu i legal) a una part d'un estat.
Llengua regional/minoritària: Llengua utilitzada tradicionalment per una part d'un estat que no siga cap d'aquestes tres coses: llengua migrant, creada artificialment o simplement un dialecte.
Llengua no indígena: llengua utilitzada per comunitats immigrants.
Llengua oficial de la Unió Europea
Llengua estrangera: llengua utilitzada per un resident que no siga la seua llengua materna, fins i tot si és la llengua estatal del país on resideix.
Coneixement de llengües a Europa
Les llengües àmpliament més emprades com a primera i segona llengua a Europa són l'anglès i el francès (llengües cooficials del Consell d'Europa), l'alemany i el rus.[56] Els estats relativament petits (com Luxemburg, Països Baixos i Eslovènia) tenen lleugerament un millor coneixement de llengües estrangeres mentre que Regne Unit, Irlanda i Europa del Sud tenen un domini més moderat de les llengües estrangeres.[57]
L'espanyol té 64 milions d'usuaris si es consideren els parlants tant en primera llengua com en segona llengua. Anàlogament, el català ascendeix a 9.100.000 parlants i el gallec a 3.200.000 en incloure usuaris com a primera i segona llengua.
Producte de la migració també existeixen milions d'arabòfons distribuïts principalment als països euromediterranis i a les majors metròpolis europees.
La taula següent mostra alguns dels idiomes més parlats en la Unió Europea:
↑Salvat Editores. Historia universal. 1 Los orígenes. Madrid: Salvat, 2004, p. 408. ISBN 84-345-6230-8.
↑Marquilló Larruy, Martina. «Idees rebudes sobre les llengües i el plurilingüisme». A: Pluralitat de llengües : 18a. Universitat d'Estiu, del 27 al 31 d'agost de 2001. Andorra la Vella: Govern d'Andorra, Ministeri d'Educació, Joventut i Esports, Universitat d'Estiu, 2002, p. 32. ISBN 99920-0-296-4.
Ruíz Vieytez, Eduardo J. «Lenguas oficiales y lenguas minoritarias: cuestiones sobre su estatuto jurídico a través del derecho comparado». A: II Simposi Internacional Mercator: Europa, 2004.
