PROFILPELAJAR.COM

5è Secretari General de l'OTAN
	1r octubre 1971 – 25 juny 1984 ; ← Manlio Brosio – Peter Alexander Rupert Carington →
Membre de la Cambra de Representants dels Països Baixos
	11 maig 1971 – 1r octubre 1971
Ministre d'Afers Exteriors dels Països Baixos
	13 octubre 1956 – 6 juliol 1971

Joseph Luns
	(1979)
Biografia
Naixement	(nl) Joseph Marie Antoine Hubert Luns ; 28 agost 1911 ; Rotterdam (Països Baixos)
Mort	17 juliol 2002 (90 anys); Brussel·les (Bèlgica)
Sepultura	The Hague Roman Catholic Cemetery (en)
Ministre d'Afers Estrangers
	13 d'octubre de 1956 – 6 de juliol de 1971
	← Jan Willem Beyen Norbert Schmelzer →
5è Secretari General de l'OTAN
	1 d'octubre de 1971 – 25 de juny de 1984
	← Manlio Brosio Peter Carington →
Dades personals
Religió	Església Catòlica
Formació	Universitat de Leiden ; Universitat d'Amsterdam ; London School of Economics ; Ignatius Gymnasium
Activitat
Ocupació	polític, diplomàtic
Partit	Nationaal-Socialistische Beweging in Nederland (NSB) i Partit Catòlic del Poble (KVP)
Família
Pare	Huib Luns
Germans	Theo Luns
Premis
	(1984) Medalla Presidencial de la Llibertat; (1982) Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc; (4 maig 1967) Premi Internacional Carlemany; Gran Creu de la Legió d'Honor; oficial de l'Orde Militar de Crist; Company d'Honor; Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica ;
	Signatura
5è Secretari General de l'OTAN
	1r octubre 1971 – 25 juny 1984 ; ← Manlio Brosio – Peter Alexander Rupert Carington →
Membre de la Cambra de Representants dels Països Baixos
	11 maig 1971 – 1r octubre 1971
Ministre d'Afers Exteriors dels Països Baixos
	13 octubre 1956 – 6 juliol 1971

Joseph Antoine Marie Hubert Luns (Rotterdam, Països Baixos, 1911 - Brussel·les, Bèlgica 2002), fou un polític neerlandès, ministre d'Afers Estrangers al seu país i Secretari General de l'OTAN entre 1971 i 1984.^[1]

Biografia

Va néixer el 28 d'agost de 1911 a la ciutat de Rotterdam. Va estudiar jurisprudència a la Universitat d'Amsterdam i Leiden, i posteriorment augmentà els seus estudis a la London School of Economics i la Universitat de Berlín.

El 1938 aconseguí una plaça de funcionari al Ministeri d'Afers Estrangers, però durant la Segona Guerra Mundial va treballar en el govern neerlandès exiliat a Londres, així com a diplomàtic pels aliats a Suïssa, Portugal i el Regne Unit.

Morí el 18 de juliol de 2002 a la ciutat belga de Brussel·les.

Activitat política

Entre 1933 i 1936 fou membre del Partit Nacionalsocialista dels Països Baixos (Nationaal-Socialistische Beweging in Nederland, NSB), un partit de tendència nazi però que encara no parlava obertament del seu posterior antisemitisme.^[2]

Entre 1949 i 1952 fou el representant del seu país a l'Organització de les Nacions Unides amb seu a Nova York.

Posteriorment fou membre del Partit Catòlic del Poble (Katholieke Volkspartij, KVP) i l'any 1956 fou nomenat Ministre d'Afers Estrangers, càrrec que ocupà fins al 1971, sota els governs successius de Willem Drees, Louis Beel, Jan de Quay, Victor Marijnen, Jo Cals, Jelle Zijlstra i Piet de Jong. Durant els seus mandats refusà lliurar la Nova Guinea Occidental, la part occidental de l'illa de Nova Guinea sota mandat neerlandès, a les autoritats d'Indonèsia fins que va ser forçat a realitzar aquesta cessió per l'administració del president nord-americà John F. Kennedy.^[3]^[4] L'any 1967 li fou concedit el Premi Internacional Carlemany, concedit per la ciutat d'Aquisgrà, pels seus esforços en favor de la unitat europea.^[5]

Signatari per part neerlandesa del tractat de Roma que marcà la fundació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE), bloquejà posteriorment diverses temptatives de Charles de Gaulle i Konrad Adenauer de crear una unió política per por de crear un "condomini franco-alemany europeu".

Secretari General de l'OTAN

L'octubre de 1971 fou nomenat el cinquè Secretari General de l'OTAN en substitució de l'italià Manlio Brosio.^[6] Durant la seva etapa al capdavant de la Secretaria General de l'OTAN va advocar per un rearmament a gran escala europeu mitjançant la instal·lació de míssils de creuer per fer front al bloc comunista.

El seu suport explícit a la política colonial del portugués Antonio de Oliveira Salazar en les colònies de Moçambic i Angola li feu valer les crítiques de molts països africans, però alhora rebé el suport dels Estats Units d'Amèrica.

Referències

↑ «Joseph Luns». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 26 febrer 2023].
↑ Vat, Dan van der «Joseph Luns» (en anglès). The Guardian, 18-07-2002. ISSN: 0261-3077.
↑ González Niño, Andrés «La Provincia de Filipinas en la misión de Nueva Guinea: 1962-1968». Archivo Agustiniano, 100, 218, 2016, pàg. 77–261. ISSN: 0211-2035.
↑ Csevár, Szilvia; Tremblay, Christine. «Violencia sexual y acaparamiento: un conflicto olvidado y víctimas ignoradas en Papúa Occidental» p. 1-10. Women, Peace and Security, 27-12-2019. [Consulta: 26 febrer 2023].
↑ Paxton, John. Dictionary of the European Economic Community (en anglès). Springer, 1978-06-17, p. 150. ISBN 978-1-349-04389-7.
↑ «Joseph Luns NATO Secretary General:1971 – 1984» (en anglès). nato.int. [Consulta: 26 febrer 2023].

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joseph Luns

(neerlandès) Biografia a la pàgina del Parlament neerlandès
(anglès) Premi Internacional Carlemany

Càrrecs públics
Precedit per: Jan Willem Beyen	Ministre d'Afers Estrangers 1956-1971	Succeït per: Norbert Schmelzer
Precedit per: Manlio Brosio	Secretari General de l'OTAN 1971-1984	Succeït per: Peter Carington