L'estelada, bandera del moviment independentista.Vista de la manifestació del 10 de juliol de 2010 al Passeig de Gràcia de Barcelona convertida en una multitud independentista que va aplegar un milió i mig de persones (segons els organitzadors) rebutjant la sentència que el TC havia fet sobre l'Estatut i a favor del dret a decidir. L'aglomeració de manifestants que ocupaven el pas per davant de la capçalera va fer que aquesta s'hagués de dissoldre uns metres més avall.
L'independentisme català basa les seves tesis sobre el principi que Catalunya és una nació,[2] al·ludint a una diversitat d'arguments, que, sense entrar en els matisos de cada grup ideològic, tenen una base comuna en el dret a l'autogovern ple, l'autogestió financera, la capacitat de decidir sobre el model socioeconòmic, la defensa de la cultura i la llengua catalanes, la preservació del dret civil català, alhora que també la poden motivar sentiments de pertinença o motius històrics. Aquests motius diversos es desgranen en un seguit d'anàlisis segons els diferents corrents ideològics, i mostren els avantatges que Catalunya esdevingui un estat independent.
La bandera independentista catalana és principalment l'estelada, encara que també es fa servir la bandera de Catalunya.
Història
Inicis
Els primers antecedents històrics de l'independentisme polític català, són incerts, des de l'abolició de les Constitucions catalanes, amb els Decrets de Nova Planta, després de la Guerra de Successió, hi hagué diversos moviments populars que reivindicaren, de forma més o menys explícita, una república catalana en els diversos alçaments que sacsejarien Catalunya al llarg del segle xix.
La primera entitat catalana que incloïa específicament com a objectiu la lluita per la independència fou el Grop Nacionalista Radical, fundat a Santiago de Cuba el 10 d'octubre de 1908.[3] L'independentisme o separatisme català nasqué com a moviment polític modern clarament al final de la primera dècada del segle xx, inspirat pel republicanisme irlandès, que captava l'atenció internacional des de l'alçament de Pasqua de 1916 i la seva lluita contra l'imperi britànic.[4] En aquest clima havien aparegut les primeres publicacions independentistes catalanes, l'any 1918. I els primers partits polítics independentistes.[5] Des del principi del segle s'havien anat formant, a redós de la Unió Catalanista els primers moviments de tendències separatistes que confluirien en la creació de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i d'on sorgiria el que seria el primer grup que es declararia separatista: Estat Català, dirigit per Francesc Macià, un grup que en el primer temps emprengué activitats armades. La FDN tindria una vida efímera i, molt aviat, Estat Català esdevindria una organització política (1922) que comptarà amb una branca militar, la suborganització Bandera Negra (1926). La dictadura de Primo de Rivera, amb una ferotge repressió alhora contra les organitzacions catalanistes, inclòs l'incipient independentisme; i contra el moviment obrer, contribuïren a acostar-los. Dirigents obrers com Salvador Seguí ja s'havien mostrat favorables a la independència de Catalunya.
El president i restaurador de la Generalitat, Francesc Macià
L'any 1926 tindrien lloc els Fets de Prats de Molló, en què Francesc Macià encapçalà un intent fallit d'impulsar una insurrecció armada independentista,[6] per la qual arribà a una aliança amb el sindicalisme de la CNT i les forces obreres per a convocar una vaga general. El fracàs militar però, es convertí en un èxit de propaganda, i el judici a Macià aconseguí donar un gran ressò a la reivindicació d'independència tant a dins del país com a escala internacional, i convertí Macià en una icona popular. Un cop a l'exili, Macià fundaria a Cuba el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, inspirat en el Partit Revolucionari Cubà de José Martí i Máximo Gómez Báez. Un fet clau fou la proclamació de la Constitució de l'Havana, l'any 1928, que posava les bases de la Constitució provisional de la República Catalana. El text de la Constitució de l'Havana tingué una important difusió.[7]
Ja a la dècada dels anys 30 aparegueren altres partits independentistes com Nosaltres Sols! (1931), el Partit Nacionalista Català (1932), o el Partit Català Proletari (1932). L'any 1936 el darrer s'integraria al Partit Socialista Unificat de Catalunya i els dos primers s'integrarien novament a Estat Català. En aquests anys l'independentisme en la pràctica, només actuava en l'àmbit del Principat de Catalunya. El Partit Català Proletari, liderat per Jaume Compte seria el primer precedent, d'independentisme socialista. Amb la caiguda de la Restauració monàrquica (Alfons XIII) i Primo de Rivera, i l'adveniment de la República espanyola (1931), el republicanisme català s'unirà i formarà Esquerra Republicana de Catalunya. També s'hi unirà gran part del "separatisme" liderat per Francesc Macià tot i mantenir certa estructura pròpia (les JEREC). Macià esdevindrà el cap de tot aquest moviment i, després de la proclamació de la República Catalana,[8] s'aconseguirà que Madrid concedeixi autogovern de Catalunya. Macià i, després, Lluís Companys arribaran a presidents de la Generalitat republicana, amb gran suport del poble, però havien hagut de renunciar de fet a un estat independent.
Després de la Guerra Civil espanyola, el Front Nacional de Catalunya[9] n'esdevé la principal referència. El FNC emprendria una intensa activitat agitativa i de resistència, arribant a col·laborar amb les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial amb l'esperança d'obtenir rèdits per a la causa catalana amb la victòria aliada contra el feixisme. La fi de la guerra i el suport de les potències occidentals a Franco en el nou context de guerra freda frustrà aquesta estratègia, però el Front prosseguí les seves activitats al llarg dels següents anys. Fou vers la fi de la dècada de 1960 que, a partir dels sectors univeritaris del Front, i després d'un intens però respectuós debat ideològic al si del FNC, aparegué el Partit Socialista d'Alliberament Nacional, fundat l'any 1968, d'orientació marxista.[10] Amb aquest darrer, s'inicia el naixement de l'independentisme modern que reivindica els Països Catalans, amb un component ideològic d'esquerra: l'Esquerra Independentista.
A partir de la dècada de 1970, l'independentisme s'organitzà en diferents faccions, mentre naixien altres grups, incloses organitzacions armades clandestines com EPOCA[11] o Terra Lliure.[12]
Transició
El final del franquisme, amb la mort de Franco, a banda de les llibertats de democràcia formal assolides, els canvis que vingueren després en relació a l'estructura de l'estat, que el discurs oficial ha qualificat de «Transició democràtica», suposaren un procés de reforma pactat entre les direccions dels partits majoritaris, enfront de la Ruptura democràtica que reclamaven inicialment les instàncies antifranquistes com l'Assemblea de Catalunya, que incloïa entre els seus punts el dret a l'autodeterminació. Així, des del punt de vista de l'independentisme en realitat el procés reforçà el pilar fonamental de la unitat indissoluble de la «nación española», i posava l'exèrcit espanyol com a garant d'aquesta unitat, principis consagrats en els primers articles de la constitució espanyola de 1978. En aquest marc, per a l'independentisme les autonomies catalanes quedaren com a entitats subalternes sense poder polític propi efectiu. L'esquerra independentista denuncià aleshores el que això significava, quedant-se sola en la denúncia del règim autonòmic. Durant 16 anys, de 1979 a 1995, desenvolupà una estratègia de propaganda armada que permeté l'aparició d'un incipient moviment social i polític que aconseguí estendre socialment, per primera vegada en la història de forma massiva, les posicions explícitament independentistes.
Suport electoral dels partits nacionalistes a Espanya
El fracàs de la Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 que impulsà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall respecte els seus objectius, que pretenia obrir una pagina nova, positiva i constructiva, tant de la historia de Catalunya como de la historia d'Espanya,[15] obrí la porta al creixement del sobiranisme català i el Procés independentista català.[16] La manifestació independentista del 7 de març de 2009 a Brussel·les, promoguda per la plataforma Deu Mil a Brussel·les per l'Autodeterminació i amb el lema We want a Catalan State, va suposar un punt d'inflexió de l'independentisme català i va permetre la visualització de les reclamacions independentistes catalanes a escala internacional.[17][18][19][20][21]
El 13 de setembre del 2009 es va fer una consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt. El sí que es va imposar amb un 96,2% sobre un 41% de la participació. Basant-se en aquest èxit es va iniciar un procés semblant, havent organitzat a hores d'ara moltes més consultes sobre la independència. Aquest ha estat un moviment cívic que ha recollit al voltant de 600.000 vots favorables a la independència, havent permès votar a la meitat de la població catalana. Tot aquest moviment social es veu reflectit en les diferents enquestes que s'elaboren, on s'assenyala una tendència creixent dels partidaris de la independència, enfront dels defensors de la dependència. Aquest gràfic que es mostra prové dels resultats de les enquestes que realitza periòdicament el Centre d'Estudis d'Opinió, organisme dependent de la Generalitat.
El 16 de gener de 2014 es va aprovar al Parlament amb 84 vots a favor, 3 abstencions i 43 vots en contra una petició dirigida al Congrés dels Diputats d'Espanya perquè la Generalitat de Catalunya pogués celebrar el referèndum sobre la independència. Tres mesos després, aquesta proposició de llei orgànica que demanava convocar un referèndum consultiu sobre el futur polític i col·lectiu de Catalunya, aprovada pel Parlament, va arribar al Congrés, on va ser àmpliament rebutjada per 229 vots en contra (PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias), 47 vots a favor (CiU, IU, ICV-EUiA, CHA, PNB, Amaiur, ERC, BNG, Nueva Canarias, Compromís i Geroa Bai) i una abstenció (Coalició Canària).
Malgrat la rotunda negativa per part del govern d'Espanya, el President de la GeneralitatArtur Mas va assegurar que el procés continuaria endavant d'acord amb la voluntat del poble de Catalunya i amb el treball sobre la llei de consultes populars no referendàries i participació ciutadana, emparada per l'article 122 de l'Estatut d'Autonomia.
La llei de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana va ésser aprovada pel Parlament el 19 de setembre amb els vots a favor de CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP que sumen el 79% del Parlament de Catalunya i els vots en contra de PP i C's. El dia 27 de setembre, el president Mas signà el decret de convocatòria de la consulta.[50]
Tanmateix, el 29 de setembre el Govern d'Espanya aprovà, en un consell extraordinari, i presentà els recursos d'inconstitucionalitat en relació a alguns articles de la llei de consultes i contra el decret de convocatòria de la consulta. Els dictàmens d'aquests recursos foren elaborats i aprovats per unanimitat pel Consell d'Estat d'Espanya, òrgan presidit per José Manuel Romay Beccaría. El Tribunal Constitucional d'Espanya es reuní de forma extraordinària (per primera vegada en la història) el mateix 29 de setembre, després de la convocatòria feta pel seu president Francisco Pérez de los Cobos, i admeté a tràmit els recursos presentats pel Govern, cosa que implicava que tant els preceptes recorreguts de la llei com el decret quedessin automàticament suspesos de forma cautelar durant cinc mesos.[51]
Davant d'aquest fet, i després de diverses reunions amb els partits que donaven suport a la consulta popular, el president Mas decidí, el 14 d'octubre, substituir aquesta consulta popular no referendària per un procés de participació ciutadana organitzat per la Generalitat de Catalunya, que incloïa una consulta amb la mateixa pregunta i que es duria a terme el mateix dia. La consulta va acabar sent suspesa el 4 de novembre pel Tribunal Constitucional a instàncies del Govern espanyol. Tanmateix, el Govern de Catalunya en va mantenir la convocatòria.
El 25 de novembre, el President Artur Mas va proposar la creació d'una llista combinada de partits polítics, societat civil i professionals (experts reconeguts) a favor del sí per les eleccions[52][53] que va reeixir, en bona part, amb l'anunci el 14 de gener de 2015 d'una entesa amb ERC i altres entitats sobiranistes per convocar eleccions pel 27 de setembre de 2015.[54]
Uns mesos després, al juliol del 2015, CDC, ERC i les entitats independentistes ANC i Òmnium es van posar d'acord per a fer una llista independentista per a pròximes eleccions al Parlament del setembre. Aquesta candidatura va incloure la majoria de partits, associacions i moviments a favor de la independència, i fou anomenada Junts pel Sí. El cap de llista va ser Raül Romeva, seguit de Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas i Oriol Junqueras, però malgrat no ser cap de llista, Mas seria el candidat a la Presidència, fet que va ser criticat diverses vegades per la resta de partits del Parlament. La Candidatura d'Unitat Popular no va voler entrar en aquesta llista, i van decidir presentar-se sols. Les forces partidàries de la independència van plantejar aquests comicis com a plebiscitaris, és a dir, substitutius del referèndum que no s'havia pogut celebrar. Malgrat que no van assolir la majoria de vots, sí van aconseguir la majoria parlamentària, amb la qual van aprovar al Parlament la Declaració d'inici del procés d'independència de Catalunya i es va formar un govern independentista.
A les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, tres formacions amb representació parlamentària amb vocació clarament independentista obtingueren la majoria de la representació, Junts per Catalunya (JxCat), coalició formada pel Partit Demòcrata Europeu Català i Convergència Democràtica de Catalunya i de tendència centrista, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb postulats social-demòcrates, i la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), d'ideologia socialista i partidària de la radicalitat democràtica. Junts pel Sí va obtenir 62 diputats al Parlament, 21 dels quals d'ERC, 29 del PDECAT i la resta independents, i la CUP, que amb el nom de CUP-Alternativa d'Esquerres es presentava el 2015 per segona vegada al Parlament de Catalunya, disposa de 10 diputats al Parlament de Catalunya. Per tant, sumant els 62 diputats de Junts pel Sí i els 10 de la CUP, l'independentisme obté per primera vegada des de la restauració de la democràcia la majoria absoluta en escons al Parlament.[55][56]Solidaritat Catalana per la Independència (SI), de caràcter transversal, va tenir-hi representació del 2010 al 2012.
27 d'octubre de 2017: El Parlament de Catalunya aprova, en votació secreta, la declaració d'independència de Catalunya, que constituïa la República Catalana "com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social", després que el president Carles Puigdemont donés l'encàrrec al Parlament per procedir en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució Espanyola
El suport a la independència de Catalunya ha variat durant el segle XXI. Des de la dècada de 1990 el suport a la independència es manté estable al voltant del 16% mentre que la població optava majoritàriament per mantenir l'estatus com a comunitat autònoma, fins que creix en 2009 i 2010 fins al 20% i des d'aquell moment va creixent fins al màxim el febrer de 2013, amb un 41,6% de la població.[65] i el suport dels favorables i els contraris a la independència es manté en percentatges semblants, superiors al 40% en els dos casos.[66]
Estudis sobre la independència
Diversos estudis acadèmics analitzen la independència de Catalunya. Entre aquests cal citar:
"Sense Espanya: balanç econòmic de la independència" de Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, professors de la Universitat de Pompeu Fabra.[67]
"Podem!: Les claus de la viabilitat econòmica de la Catalunya independent" d'Elisenda Paluzie, doctora de la Universitat de Barcelona.
"12 arguments econòmics per a la independència" de Núria Bosch i Marta Espasa, investigadores i professores de la Universitat de Barcelona.[68]
"Catalunya Independent en el si de la Unió Europea" d'Antoni Abat, professor de la Universitat Stanford.[69]
"Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l'impacte econòmic de la independència" editat pel Col·legi d'Economistes de Catalunya.[70]
"L'ampliació interna de la Unió Europea" de Jordi Matas, Alfonso González, Jordi Jaria i Laura Román, professors de dret de la Universitat de Barcelona i la Universitat Rovira i Virgili.[71]
"The Battle for secession: Catalonia versus Spain" de Joan Barceló-Soler, investigador de la Universitat de Nova York.[72]
"Independence in Europe: Secession, Sovereignty, and the European Union" de Christopher K. Connolly, doctor en dret internacional i assistent del fiscal federal a Nova York.[73]
"The Political Economy of Secession in the European Union" de Roland Vaubel, professor d'economia a la Universitat de Manheim i membre del consell assessor del Ministeri d'Economia i Tecnologia alemany.[74]
"The Success of Small Countries", de Credit Suisse Research Institute.[75]
"Scenarios of Macro-economic Development for Catalonia on Horizon 2030", del Centre d'Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona.[76]
"Conseqüències econòmiques d'un estat propi a Catalunya", de la Cambra Comerç de Barcelona.[77]
Arguments
Els arguments que sostenen la creació d'un estat català independent són diversos i inclouen factors tant culturals i lingüístics, com de caràcter polític, com també factors econòmics i de benestar social.[78]
Cultura
Quant als primers, la independència permetria preservar la cultura catalana, històricament menystinguda pels estats espanyol i francès. Aquest desdeny ha cristal·litzat en una minorització de la llengua catalana i en l'aplicació d'un uniformisme lingüístic. L'estat català permetria preservar l'educació en català, estendre el seu ús en àmbits com ara l'administració judicial o l'etiquetatge, així com assolir el reconeixement com a llengua oficial de la Unió Europea, entre d'altres.
Política
L'argument polític considera que amb la creació d'un estat independent, la Generalitat de Catalunya tindria sobirania política per decidir les polítiques més adequades i en conseqüència aprovar les lleis més ajustades a les necessitats del poble català. Aquest argument sorgeix de les limitacions d'autogovern que té la Catalunya que actualment forma part del Regne d'Espanya. En aquest sentit, el cas més paradigmàtic és el de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006.
Economia
D'altra banda, l'argument econòmic es basa en el fet que una Catalunya independent disposaria de sobirania fiscal i per tant tindria la capacitat per administrar els seus imposts i decidir quines són les millors inversions en tots els àmbits. Al mateix temps, això permetria aturar el dèficit fiscal existent, que es calcula que representa pel cap baix entre el 5 i el 9% del PIB de Catalunya.[79]
Un estat català seria viable econòmicament i tindria superàvit a llarg termini.[80] L'estat català disposaria d'un marge d'actuació equivalent al superàvit estructural que el conjunt del sector públic obté actualment a Catalunya dins del Regne d'Espanya –minorat per les despeses associades al nou estat– que podria utilitzar per reduir impostos, augmentar les despeses o una combinació d'ambdues mesures.[81]
Benestar social
Una Catalunya independent seria capaç de fer front a les pensions i les prestacions d'atur. Si el país gaudís d'una Seguretat Social pròpia, entre 1995 i el 2010 hauria acumulat un excedent de 24.774 milions d'euros, si no fos perquè Catalunya aporta el 19,2% de les cotitzacions socials del Regne d'Espanya i només rep el 17,3% de les prestacions, segons càlculs del Departament d'Economia de la Generalitat.[82][83]
Finalment, una Catalunya independent permetria assegurar un major benestar social per a la seva ciutadania. Per exemple, una Catalunya lliure tindria un índex de desenvolupament humà (IDH) superior a França, Finlàndia, Espanya i Itàlia.[75]
Referèndums i consultes populars sobre la independència
Mapa del Principat de Catalunya mostrant el suport/rebuig a la independència, segons dades del CIS espanyol de l'any 2001.
Aquests són les consultes populars sobre la independència que s'han dut a terme a Catalunya:
13 de setembre del 2009: a Arenys de Munt té lloc la primera consulta popular democràtica sobre la independència de Catalunya. Hi vota el 41,0% dels majors de 16 anys residents a la població. El Sí guanya amb un 96,2% dels vots i el No obté un 2,3% dels vots, amb un 1,1% de vots en blanc.
13 de desembre del 2009: 169 municipis van fer de forma coordinada una consulta popular
28 de febrer de 2010: 80 municipis, i altres ciutats de fora de Catalunya, van fer una consulta popular
24 i 25 d'abril de 2010: 214 municipis, i altres ciutats de fora de Catalunya, van fer una consulta popular
Terra Lliure fou una organització armada independentista catalana, fundada el 1978 i que es va donar a conèixer oficialment al Camp Nou de Barcelona el 23 de juny de 1981, en el marc de la campanya «Som una Nació». La justícia i les forces de seguretat de l'Estat espanyol i l'Associació Catalana de Víctimes d'Organitzacions Terroristes consideraven el grup com un «banda terrorista» i que va arribar a assassinar una persona en un dels seus atemptats.[90] L'organització armada TLL (Terra Lliure) fou creada l'any 1979, tot i que no publicà la seva primera proclama fins al 24 de juny de 1981, en l'anomenada Crida de Terra Lliure, un document fet públic durant l'acte multitudinari que organitza la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes al Camp Nou (Estadi del FC Barcelona), i que es distribuí de manera massiva entre els assistents, tot i que ja al mes de maig un escamot havia actuat contra Federico Jiménez Losantos. En aquesta declaració de principis ja s'esmenta la defensa de la terra, de la llengua, de la sobirania nacional, dels interessos com a treballadors i contra l'espanyolització de la societat catalana. Aquestes bases de l'organització armada acaben essent subscrites amb els crits Independència o mort! Visca la lluita armada! Una sola nació, Països Catalans!.
Durant la seva desintegració, Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Àngel Colom, estava centrada en l'intent d'aglutinar tot el moviment independentista en un projecte únic i integrat dins la institucionalitat i la pràctica política convencional. Colom i el seu entorn, van provar de convèncer un dels líders històrics de l'organització, Pere Bascompte, d'abandonar la lluita armada i afegir-se a aquesta unió independentista que pretenia ser ERC. Bascompte, que encapçalava el sector Terra Lliure IV Assemblea va decidir acceptar.
El juny de 1991 es va publicar a la revista Alerta de la IV Assemblea un document titulat Davant el procés d'unitat europea, l'opció democràtica cap a la independència, elaborat pel sector de Pere Bascompte. Es proposava adequat a la nova realitat les estratègies per aconseguir uns objectius polítics als quals no renunciava a priori. Aquestes anàlisis produïdes a través de reflexions dins el sector IV Assemblea, més dues ràpides trobades amb la direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya, portarien a la conferència de premsa conjunta on s'anunciava la treva indefinida de Terra Lliure. Aquest anunci va provocar les acusacions per part del sector MDT-PIC i de part del sector MDT-Front Patriòtic de parlar en nom de tot Terra Lliure, sabent que aquesta estava dividida, i que un dels sectors era contrari a la integració a ERC.
Terra Lliure IV Assemblea va autodissoldre's el 1991, fet que Àngel Colom s'apuntaria com un èxit polític. La dissolució formal de Terra Lliure III Assemblea fou feta pública el dia 11 de setembre de 1995, la Diada Nacional de Catalunya.
Finalment, el govern espanyol, encapçalat per Felipe Gonzalez decideix donar l'amnistia a tots els presos de Terra Lliure que no estiguessin involucrats en fets de sang.
Estelada romboïdal: primera estelada creada l'any 1908, creada per la Unió Catalanista.
Estelada amb el triangle blau i l'estel blanc: aquesta va ser la primera estelada que es va dissenyar després de la romboïdal per Vicenç Albert Ballester, a principi del segle xx, i durant mig segle va ser l'únic disseny existent.
A més a més, és habitual en manifestacions independentistes el crit «in-inde-independència!», inventat per Marcel Casellas i Navinés i enregistrat per primera vegada el 1985 en el disc senzill Visca la Terra del grup Tirant lo Llamp (format per Àlvar Valls, Ignasi Doñate i el mateix Casellas). El disc va ser un encàrrec dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i va ser publicat per Floredisc. Aquest crit de reivindicació és quasi amb seguretat el més corejat i el més conegut dels darrers anys en els cercles independentistes.[91]
Organitzacions i moviments
Organitzacions civils
Logotip de l'Assemblea Nacional Catalana, organització cívica i social que té per objectiu la independència.
Actualment l'organització civil de caràcter independentista amb més projecció social és l'Assemblea Nacional Catalana constituïda formalment el 2012 i organitzadora de diferents manifestacions, concentracions i mobilitzacions populars i multitudinàries.[92] La seva constitució fou precedida per la creació de diferents organitzacions a favor de l'autodeterminació i la sobirania del poble, com per exemple: la Plataforma pel Dret de Decidir o Sobirania i Progrés. D'altres organitzacions són Poble Lliure, Endavant, Catalunya Acció o Negres Tempestes, col·lectiu llibertari anarcoindependentista. En el camp institucional cal esmentar l'Associació de Municipis per la Independència, organització partidària de la independència i formada per diferents administracions locals (ajuntaments, consells comarcals i diputacions).[93]
↑Campuzano Carvajal, Francisco (ed.). Les nationalismes en Espagne: de l'État libéral à l'État des autonomies (1876-1978) (en francès). Université Paul Valéry-Montpellier III, 2002, p. 253. ISBN 2842695275.
↑Abat, Antoni. Catalunya independent en el si de la Unió Europea.
↑Col·legi d'Economistes de Catalunya. Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l'impacte econòmic de la independència. ISBN 978-84-15505-55-6.
.svg)
