La dinastia carolíngia o carolingis va controlar el Regne Franc entre els segles viii i x. Oficialment, la dinastia carolíngia va succeir a la merovíngia el 751. El nom de carolingi prové de Carles Martell, pare de Pipí el Breu i, en certa forma de la dinastia.
Antecedents
Arnulf de Metz, de la família dels arnulfians, i Pipí de Landen, de la dels pipínids, es van unir i van formar una veritable dinastia a través dels matrimonis dels seus fills. Els carolingis ja ostentaven el poder des de 639 encara que no com a reis (que durant més d'un segle continuarien sent els merovingis), sinó com a majordom de palau.
El fill de Pipí d'Heristal, Carles Martell heretà el càrrec de majordom del seu pare. Fou el gran vencedor a la batalla de Tours (732), que salvà el Regne Franc de la incursió sarraïna, la qual cosa consolida encara més la pèrdua de poder dels reis merovingis en favor dels majordoms.
El fill de Carles Martell, Pipí el Breu (també majordom de palau) va destronar el rei merovingiKhilderic III i, amb suport del Papa, va fer oficial el seu poder de facto sobre els francs i la fi dels merovingis. Pipí va ampliar molt els dominis de l'Imperi Carolingi, però va ser el seu fill Carles el Gran (Carlemany) qui incorporà als dominis el Regne Lombard i esdevingué Emperador d'Occident. Sota Carles el Gran i el seu fill Lluís el Pietós té lloc la integració de la Septimània i de la Gòtia al Regne Franc.
Guerra civil franca
Quan Lluís el Pietós va morir el 840 va esclatar una nova guerra civil en la que Carles el Calb es va aliar amb Lluís el Germànic en contra les pretensions del fill gran, Lotari I. Lotari va ser derrotat el 25 de juny de 841 a la batalla de Fontenoy-en-Puisaye i els vencedors van segellar la seva aliança contra el seu germà Lotari I amb els Juraments d'Estrasburg el 14 de febrer de 842, on es troba el primer testimoniatge d'una llengua romanç parlada en França.[1] Després de tres anys de conflicte finalment es va signar el tractat de Verdun, l'agost de 843, pel qual l'Imperi Carolingi es dividia en tres parts: Carles rebia la França Occidental, Lotari la França Mitjana, i Lluís la França Oriental.[2] Va cristianitzar els eslaus cap a l'est, amb bateig massiu dels nobles de Bohèmia el 845 i el 846 va organitzar un exèrcit per anar a la Gran Moràvia i instal·lar el príncep cristià Ratislau.[3] La colonització germànica dels territoris poblats per poblacions eslaves (wends) a l'est es va aturar a la vora dels rius Elba i Saale (Marca Soraba).
A la mort de Lotari I el 855, el regne de França Mitjana va ser dividit entre els seus fills pel Tractat de Prüm,[4] pel que Lluís II d'Itàlia va rebre la corona imperial i Itàlia, Carles de Provença esdevingué rei de Provença (Baixa Borgonya i Provença pròpiament dita), Lotari II de Lotaríngia va rebre un territori que va passar a ser anomenat Lotharii Regnum (Lotaringia) compost per Austrasia (la part central encara controlada pel seu pare després de Verdun), Frísia i l'Alta Borgonya, mentre que Lluís el Germànic va mantenir França oriental i Carles el Calb França occidental. Lotari II va cedir les parts del sud-est de l'Alta Borgonya als seus germans Carles de Provença, que va rebre els bisbats de Belley i Tarentaise el 859, i Lluís II d'Itàlia els bisbats de Ginebra, Lausana i Sió un any més tard. Carles de Provença va morir sense hereus el 863, i el seu regne es va repartir entre Lotari II, que només va rebre les parts occidentals de la Baixa Borgonya (bisbats de Lió, Vienne, Vivarais i Uzès) que limitaven amb la seva Alta Borgonya occidental (restes de les seves possessions originals de Borgonya), i Lluís II va rebre la resta del Regne de Provença.
El Tractat de Meerssen de 870 va tornar a dividir l'Imperi carolingi en tres parts,[5] dividint la França mitjana des de la vall del Roine fins al mar del Nord entre Lluís el Germànic i Carles el Calb. Lluís el Germànic va rebre la part part oriental de l'Austràsia de Lotari incloent Aquisgrà i Metz, i la major part de Frísia, tot i que gran part de la costa frisona estaven sota control víking, i al sud la major part de l'Alta Borgonya que havia quedat a Lotari. Carles va rebre la Baixa Borgonya, incloent Lió i Viena i una petita part occidental de l'Alta Borgonya, Portois i Varais, incloent Besançon. La frontera transcorregué aproximadament al llarg dels rius Mosa, Ourthe, Mosel·la, Saona i Roine.[6][7] Després de la mort del fill de Lotari, Lluís II d'Itàlia, emperador des del 855, Carles el Calb va trobar el suport del papa Joan VIII i es va fer coronar emperador el 875. Lluís el Germànic va morir l'any 876.
A la mort de Lluís el Tartamut el 879Lluís III de França i el seu germà Carloman II van repartir-se el territori del seu pare, i mentre Lluís es va quedar amb Nèustria i Austràsia, Carloman ho va fer amb Borgonya i Aquitània. Després de la proclamació de Bosó de Provença com a rei de Borgonya l'octubre del 879 i les ofensives vikingues, a canvi de la neutralitat de Lluís III d'Alemanya, els carolingis occidentals el van confirmar a la part de la Lotaríngia que posseïa després del Tractat de Mersen, per així afrontar la lluita contra Bosó en el Tractat de Ribemont que redefineix novament les fronteres del que fou l'imperi Carolingi.[8]
Lotari II de Lotaríngia 855-869, el segon fill, va rebre les parts més al nord del regne del seu pare, que després d'ell s'anomenaria Lotaríngia.
Carles de Provença 855-863 va rebre la zona sud que incloïa la Provença, Lió i Viena (actual departament francès). A Aquest conjunt se l'anomena regnum provinciae (Regne de Provença). Per continuar, vegi Rei de Borgonya.
Carles el Calb reclamava la Lotaríngia a la mort del seu nebot, Lotari II, i se'n coronava rei a Metz, però el seu germà Lluís el Germànic s'hi oposà i també la reclamà. En 870 mitjançant el Tractat de Meerssen divideix la Lotaríngia entre els dos germans.[9] En 880 el Tractat de Ribemont donava la totalitat de la Lotaríngia a Lluís el Jove, fill de Lluís el Germànic.
↑Bowlus, Charles R. Franks, Moravians, and Magyars: The Struggle for the Middle Danube, 788-907 (en anglès). Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1995, p. 104. ISBN 9780812232769.
Pierre Riché, Les Carolingiens, une famille qui fit l'Europe, Hachette, París, 1983 (reimpr. 1997), 490 p. ISBN 2-01-278851-3
Christian Settipani, La Préhistoire des Capétiens (Nouvelle histoire généalogique de l'auguste maison de France, vol. 1), ed. Patrick van Kerrebrouck, 1993 ISBN 2-9501509-3-4
Jean-Charles Volkmann, Bien connaître les généalogies des rois de France, Éditions Gisserot, 1999 ISBN 2-877472086
Michel Mourre, Le Petit Mourre. Dictionnaire d'Histoire universelle, Éditions Bordas, avril 2007 ISBN 978-2-04-732194-2