Carloman (707 - 17 d'agost de 754) fou un majordom de palau (sobirà) del regne d'Austràsia entre 741 i 747. Retirat, es feu monjo benedictí. És venerat com a sant per l'Església catòlica. Fou venerat per l'Església, i figura com a sant en diversos martirologis antics. No va tenir un procés de canonització formal, i altres santorals l'enumeren com a beat o venerable.
Era el fill major del majordom de Nèustria i Austràsia, Carles Martell, i de Rotruda (695-724). El 741, a la mort del seu pare, heretà Austràsia, Suàbia i Turíngia, on governà com a majordom (o cap del govern), sense voler prendre el títol de rei. Lluità contra el ducat d'Aquitània, els alamans, els bavaresos i els saxons, als que derrotà.
Promogué, influït per Sant Bonifaci de Fulda, que es posà sota la seva protecció, entre 742 i 744, una política de reforma moral dels costums del clergat i de respecte pel patrimoni de l'Església i les seus episcopals.
En 747 renuncià al poder i es va fer religiós. Va reunir-se amb el papa Zacaries I i li demanà poder passar a l'estat clerical, i es retirà a l'abadia benedictina de Montecassino, deixant el poder al seu germà Pipí el Breu, amb els seus títols i possessions.[1]
En 751 va voler intervenir per impedir la coronació del seu germà com a rei dels francs, però el papa aconseguí de detenir-lo a la Provença i l'obligà a tornar a Montecassino. El 753 fou enviat a França a una missió de pau i morí a Viena del Delfinat el 754. Fou sebollit a l'abadia de Montecassino.
Carloman va tenir un fill Drogó (? - ca.753), majordom de palau d'Austràsia, associat al seu pare; després de 747 fou enviat a un monestir pel seu oncle Pipí el Breu.
Notes
- ↑ Segons alguns historiadors, Carloman es retirà per expiar les culpes de les morts produïdes en les guerres on havia participat, que havien estat molt cruentes, especialment la campanya del 746). Altres sostenen que Pipí el Breu, amb la complicitat del papa, van induir-lo a aquesta decisió.
