Nèustria va ser un dels regnes de la monarquia franca durant la dinastia merovíngia, que agrupava les províncies del nord i el nord-oest de la Gàl·lia. El territori de Nèustria cobria la regió nord-oest de l'actual França, i la seva capital era Soissons.[1]
A la mort del rei dels francs, Clodoveu I, el 511, aquest va dividir el seu regne entre els seus fills:
a Clotari I li va donar Nèustria i el sud d'Aquitània amb capital a Soissons;
Tanmateix, el terme Nèustria –derivat de Niuster, 'el més nou'– només sembla haver sorgit un segle després. El triomf de Clotari II el 613 va ser el triomf de Nèustria, a la qual es va annexar l'Aquitània. Però després de la mort de Clotari III, Nèustria va ser sotmesa a un rei imposat per Austràsia, i d'aquesta manera Aquitània va passar a ser independent el 670.
Ebroïn va fer l'intent de tornar a donar a Nèustria l'estatut de regne independent, però va durar poc de temps, ja que va ser vençut a Testry per Pipí, duc d'Austràsia, el 687, llogarret de la Picardia, situada a 13 km al sud de Péronne. A partir de llavors, Nèustria va passar a ser un estat vassall d'Austràsia, dirigit per la casa d'Héristral. La distinció entre Nèustria, Austràsia o Borgonya va subsistir, encara que tendint a desaparèixer.
L'any 748 Pipí el Breu i Carloman van donar al seu germà petit Gripó dotze comtats de Nèustria centrats en el de Le Mans.[2] Aquest govern es va anomenar ducatus Cenomannicus, o ducat de Maine, i aquest va ser un nom alternatiu per al regnum de Nèustria fins ben entrat el segle IX. El terme "Neustria" va prendre el significat de "terra entre el Sena i el Loira" quan va ser donat com a regnum (regne) per Carlemany al seu segon fill, Carles el Jove, l'any 790. En aquesta època, la ciutat principal de el regne sembla ser Le Mans, on es va establir la cort reial de Carles. Sota la dinastia carolíngia, el deure principal del rei de Neustria era defensar la sobirania dels francs sobre els bretons.
L'any 817, Lluís el Pietós va concedir Nèustria al seu fill gran Lotari I, però després de la seva rebel·lió el 831, la va donar a Pipí I d'Aquitània, i després de la mort d'aquest el 838, a Carles el Calb. Nèustria, juntament amb Aquitània, van formar la major part del regne de França Occidental de Carles sorgit del Tractat de Verdun de 843 que volia posar fi als anys d'hostilitat per la guerra civil franca.[3] El ducat de Mans va prendre Tours com a capital l'any 843 per fer front a la invasió bretona, fins que Carles el Calb després la batalla de Messac i la batalla de Ballon cedeix a Nomino el govern de la marca de Bretanya,[4] però reprèn la seva campanya d'invasió l'any 849 i en 850, cauen successivament Angers, Rennes, Nantes, Le Mans, i París es va salvar només per la mort sobtada de Nominoë prop de Vendôme el 7 de març de 851. El seu fill i successor Erispoe després de vèncer a batalla de Jengland va signar el Tractat d'Angers, que va mantenir tota la part de Nèustria situada a l'oest de Mayenne i Sélune.[5]
El 856, el tractat de Louviers va accentuar la influència bretona. Carles va continuar la tradició donar com a apanatge per regnar Nèustria, ara ja reduïda a la part situada a l'oest del camí París-Tours al futur rei Lluís el Tartamut, aliat d'Erispoe per la promesa de casar-se amb la seva filla. L'hegemonia bretona es va estendre aleshores més enllà de Mayenne fins a Maine, a les portes d'Angers i fins a Bessin, que estava totalment ocupat. Nústria també va patir la invasió normanda, que va venir principalment de l'estuari del Loira. Carles el Calb va reaccionar confiant aquest residu occidental perdut de Nèustria des de l'any 861 o 862 a un marquès de Neustria, una doble marca formada pel comtat de Tours i el ducat de Le Mans. La primera la tenen els Robertians, mandatats directament pel rei. El segon és de la poderosa i antiga família local dels Rorgònides. Al costat d'aquesta doble marxa, la part oriental de l'antiga Nèustria més enllà del camí París-Tours, el futur Orleanès, també va escapar de l'autoritat directa del rei almenys fins al 898.
L'ocupació bretona fins al Sarthe queda registrada pel tractat d'Entrammes, signat l'any 863 per Carles el Calb i el seu homòleg Salomó, assassí i successor d'Erispoe. El 866, els francesos van ser derrotats pels normands en la batalla de Brissarthe de 866, en la que van morir Robert el Fort i Rainulf I de Poitiers.[6] i el 867, pel tractat de Compiègne, Carles el Calb es va veure obligat a reconèixer la sobirania de Salomó de Bretanya sobre la península de Cotentin que només estava connectada per mar. La frontera occidental de Nèustria retrocedeix oficialment sobre el Vire, el Bessin i el que encara no s'anomena camp de Caen, abans ocupat pels bretons, quedant de fet abandonat a senyors saxons molt autònoms.
↑Olivera Guillot, Albert Rigaudière, Yves Sassier. Pouvoirs et institutions dans la France médiévale, tome I: Des origines à l'époque féodale (en francès). Armand Colin, 2003.
