PROFILPELAJAR.COM

Dario Fo
	;
Biografia
Naixement	(it) Dario Luigi Angelo Fo ; 24 març 1926 ; Sangiano (Itàlia)
Mort	13 octubre 2016 (90 anys); Ospedale Luigi Sacco (Itàlia)
Causa de mort	malaltia respiratòria
Sepultura	Cementiri Monumental de Milà
Religió	Budisme
Formació	Acadèmia de Belles Arts de Brera
Activitat
Ocupació	director de teatre, dissenyador de vestuari, escriptor, escriptor satíric, actor, realitzador, artista visual, autor escènic, guanyador del Premi Nobel, escenògraf, pintor, guionista, actor de teatre, poeta, compositor, actor de cinema, dramaturg, il·lustrador, director de teatre
Activitat	1950 - 2016
Partit	Partit de la Refundació Comunista
Membre de	Col·legi de Patafísica ; Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències
Gènere	Comèdia
Obra
Obres destacables	Obres destacables Ací no paga ni Déu!; Elizabeth: Almost by Chance a Woman (en) ; Mistero Buffo (en) ; The Pope and the Witch (en) ; (1959) Archangels Don't Play Pinball (en) ; (1970) Mort accidental d'un anarquista; (1981) Trumpets and Raspberries (en) ; (2003) The Two-Headed Anomaly (en) ;
Família
Cònjuge	Franca Rame (1954–2013), mort del cònjuge
Fills	Jacopo Fo
Parents	Alessandro Fo, oncle; Laura Fo, neboda
Premis
	(2005) honorary doctor of the Sorbonne Nouvelle University (en) ; (2001) doctor honoris causa per la Vrije Universiteit Brussel; (1997) Premi Nobel de Literatura; (1981) Premi Sonning; Orde al Mèrit Docent i Cultural Gabriela Mistral; Premio Cinearti La chioma di Berenice (en) ; ciutadà honorari de Palerm ;
	Signatura
Descrit per la font	Obálky knih,
Lloc web	dariofo.it

Dario Fo (pronúncia italiana: [ˈdaːrjo ˈfɔ]; Sangiano, Itàlia, 24 de març de 1926 - Milà, 13 d'octubre de 2016) fou un dramaturg, director teatral i actor italià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1997 «perquè, seguint la tradició dels bufons medievals, manté la dignitat dels oprimits».^[1] La crítica de l'autoritat és un tema recorrent en totes les seves obres.^[2]^[3]

Biografia

Va néixer el 24 de març del 1926 a Sangiano, ciutat a la província de Varese, a la Llombardia. El 1940, es traslladà a la ciutat de Milà, on estudià arquitectura a l'Acadèmia de Belles Arts. Durant la Segona Guerra Mundial, es veié obligat a aturar els estudis i desenvolupà un suport a la resistència antifeixista, així com als aliats. Va haver d'ajudar el seu pare a escapar-se fins a Suïssa. A la fi de la guerra, va continuar els estudis i es va interessar gradualment pel teatre. El 1950, amb 24 anys, s'inicià com a actor. El 1954 es va casar amb Franca Rame i el 1955 van ser pares de Jacopo Fo. El novembre de 2014, va signar el manifest «Deixin votar els catalans», juntament amb altres personalitats internacionals.^[4]

Va morir a un hospital de Milà a l'edat de noranta anys, on havia ingressat per problemes respiratoris.^[5]

Ràdio, televisió i cinema

Des del 1950, conreà la sàtira en programes de ràdio i televisió per a la Radiotelevisió Italiana (RAI). Un temps després, se'n va anar a viure a Roma on va treballar com a guionista en diverses produccions de cinema, especialment del productor Dino De Laurentiis.

Teatre

Als anys 1950 del segle xx, va formar un grup de teatre amb Franco Parenti i Giustino Durano, coautors i actors d'Il dito nell'occhio i Sani da legare, presentats al Teatre Piccolo de Milà. Criticaven els interessos dels poderosos amb obres satíriques. La censura va obligar-les a dissoldre el grup i Fo va continuar escrivint sol.^[6]

El 1959, amb la seua esposa, l'actriu Franca Rame, junts van crear la Compagnia Dario Fo-Franca Rame, que operà fins al 1968. El 1968, per mor de les seues sàtires patien durant la seva emissió en el programa de televisió Canzonissima una abundant censura, van decidir tornar al teatre, i formar la companyia Nuova Scena, una cooperativa teatral associada al Partit Comunista Italià que actuava en fàbriques i clubs de treballadors. El 1969, va crear el nou grup teatral anomenat Il Collettivo Teatrale La Comune, establert a Milà.

Estil

La seva obra dramàtica utilitza recursos i tòpics de la Commedia dell'arte per a fer crítica política i social. Utilitza la trapelleria, la mofa i altres mètodes còmics i satírics del teatre popular italià de tota la vida, revestint-lo d'una particular subtilesa còmica. Sovint, hi és present el clàssic personatge del "boig", que també feia servir Shakespeare per a, escudat en la seva bogeria, poder expressar les veritats que considera que d'una altra manera no podrien ser dites.^[7]^[6]

Temàtica

En una entrevista del 1990, Fo explica que considera necessari fer política en el teatre i que, per a ell, tot el gran teatre que ha arribat a l'actualitat, incloent-hi el teatre grec, Shakespeare i Molière, conté sempre un discurs polític i social, i pren partit. La seva obra més presentada, Mort accidental d'un anarquista, està catalogada com un exemple clàssic de teatre polític. D'ideologia [esquerrana, la seva postura ha estat «mantenir la dignitat dels oprimits», per la qual cosa ha estat guardonat pel premi Nobel. A partir del 1969 i fins al 1974, amb la companyia La Comune, va tenir un cicle de militància política especialment activa, com a resposta a les circumstàncies polítiques que patia el seu país aleshores. D'aquesta època, destaquen Mort accidental d'un anarquista (1970), i Pum, Pum! Qui és? La policia! (1972), sobre els despatxos d'«assumptes reservats» del Ministeri d'Interior.^[7]

El 1974, la política italiana estava més normalitzada i Fo va estrenar Ací no paga ni Déu!, ja tancat el cicle de màxim compromís polític. A partir del 1975, va començar un altre cicle en què centra els seus textos en la condició de la dona.^[7]

En general, sempre va defensar la llibertat de l'individu i els oprimits, per raons de classe social, sexe o ideologia.^[6]

Obra seleccionada

1959: Gli arcangeli non giocano a flipper
1960: Aveva due pistole dagli occhi bianchi e neri
1963: Isabella, tre caravelle e un cacciaballe
1964: Settimo ruba un po' meno
1967: La signora è da buttare
1969: Mistero buffo
1970: Morte accidentale di un anarchico
1971: Tutti uniti, tutti insieme, ma scusa quello non è il padrone?
1972: Pum, Pum! Qui és? La policía!
1973: Il Fanfani rapito
1974: Non si paga, non si paga!
1983: Coppia aperta, quasi spalancata
1989: Il papa e la strega
1991: Johan Padan a la descoberta delle Americhe
1997: Il diavolo con le zinne
1998: Marino libero, Marino è innocente Luigi Calabresi
2003: L'anomalo Bicefalo

Entre d'altres, han estat traduïdes al català les obres: Els arcàngels no juguen a les màquines de petaca (1959), Mort accidental d'un anarquista (1970), Ací no paga ni Déu! (1974), País de faula (2005) i Lucrècia Borja, la filla del papa (2014).^[8]

Referències

↑ «Dario Fo» (en anglès). The Nobel Prize in Literature 1997. [Consulta: 10 febrer 2024].
↑ «Dario Fo». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Fernández Torres, Alberto «A la memoria de Dario Fo: Biografía breve de Dario Fo» (en castellà). Página abierta, 247, 2016, pàg. 54–55. ISSN: 1132-8886.
↑ «Dario Fo i Noam Chomsky, entre les quinze noves personalitats internacionals en favor del 9-N». VilaWeb, 07-11-2014. [Consulta: 7 novembre 2014].
↑ Serra, Laura «Mor el Nobel italià Dario Fo, joglar incansable contra el poder». Ara, 13-10-2019.
↑ ^6,0 ^6,1 ^6,2 Bosom, Maria «DarioFo». Visat, número 9, 4-2010.
↑ ^7,0 ^7,1 ^7,2 Pròleg de Carla Matteini a una nova versió revisada de la traducció en castellà, feta per ella mateixa: Dario Fo, Muerte accidental de un anarquista, 2001. ISBN 8489753776 (castellà)
↑ Aisa, Ferran «La increïble vida de Lucrècia Borja». Cultura (El Punt Avui), 23-01-2015, pàg. 16.