L'anacard (Anacardium occidentale)[1] és un arbre fruiterperennifolitropical de la família de les anacardiàcies, inclosa dins l'ordre de les sapindals. Produeix un fals fruit situat sobre la llavor.[2][3] Pot créixer fins als 14 metres d'alçada, però habitualment, per obtenir un millor rendiment productiu,[4] es cultiva una subespècie nana que només arriba fins als 6 metres.
L'anacard és un arbre d'origen brasiler que es va escampar durant l'època de la colonització. És parent del Semecarpusanacardium, un arbre originari de l'Índia.[8][9] L'any 2019 es van produir al món gairebé quatre milions de tones d'anacard, amb la Costa d'Ivori i l'Índia entre els productors capdavanters.[10]
El nom genèricAnacardium es compon del prefix grec ana- (grec antic: ἀνά-, aná, amunt, dalt), el substantiu cardia (grec antic: καρδία, kardía, cor) i el sufix neollatí -ium. Possiblement es refereix a la forma de cor que té la fruita.[11][12][13]
Al Brasil, d'on procedeix, rep els noms de cajueiro (l'arbre), caju (pronunciat "cajú", el fals fruit) i castanha de caju (la llavor). La paraula caju prové del terme tupí acaiú, que significaria fruit de les branques travades. En anglès s'ha adaptat el mot portuguès i s'ha format cashew.[2][3]
En català, tant l'arbre com la llavor reben el nom d'anacard, mentre que del fals fruit se'n pot dir anarcard o pera de l'anacard.[1]
L'arbre de l'anacard és perenne i de grans dimensions, ja que pot créixer fins als 14 metres. El tronc, però, és curt i sovint de forma irregular.[15] El cajueiro més gran del món és a Pirangi do Norte, a prop de Natal (Rio Grande do Norte). Cobreix una superfície de 8.500 m², més de 70 cops la d'un espècimen normal, i ha esdevingut una atracció turística de la regió.[16]
Arbre de l'anacard.
Vista aèria parcial del cajueiro més gran del món.
Les fulles de l'anacard estan distribuïdes en espiral, són gruixudes, de forma el·líptica o també obovada, mesuren entre 4 i 22 cm de llargada i de 2 a 15 cm d'amplada, amb la vora llisa.[2]
Les flors s'agrupen en una panícula o corimbe de fins a 26 cm de llarg. Són petites i de color verd clar al principi i després es tornen d'un to rogenc, amb cinc pètals acabats en punta, d'uns 7 a 15 mm de longitud.[2]
Fulles de l'arbre de l'anacard.
Flor de l'anacard.
El fruit de l'anacard és una infructescència (de vegades anomenada pseudocarp o fruita falsa). El que sembla una fruita és, de fet, un hipocarp, ovalat o en forma de pera, que es desenvolupa a partir del pedicel i el receptacle de la flor. Quan aquesta pera madura es torna groga o vermella i mesura entre 5 i 11 cm de llarg.[17]
El veritable fruit de l'anacard és una drupa en forma de ronyó o de guant de boxa. Aquesta drupa és la que es desenvolupa primer en l'arbre i posteriorment el peduncle s'expandeix per esdevenir el fals fruit. La drupa conté una única llavor, que en sentit culinari es tracta com un fruit sec. La llavor està envoltada per una closca doble que conté un resinaal·lergògenafenòlica que rep el nom d'àcid anacàradic i causa una forta irritacióepidèrmica.[18] Químicament està relacionat amb l'oli tòxicurushiol, present en l'heura metzinosa i en l'arbre de laca.[19]
Anacards durant la primera fase de maduració, en què el peduncle (fals fruit) encara no s'ha engruixit.
Anacards en diferents punts de maduració. Quan és més madur, el fals fruit passa a ser groc i després vermell, mentre que l'autèntic fruit s'enfosqueix.
Usos
Llavor
Tall transversal d'una llavor d'anacard.
Els anacards s'utilitzen en la gastronomia del sud d'Àsia tant per cuinar postres com curris, ja sigui com a guarniment o bé triturats i formant part de la base de la recepta.[20] A l'excolònia portuguesa de Goa se li dona aquest mateix us.[21] La farina d'anacard es fa servir a l'Índia en la preparació de diverses llaminadures i postres.[22] Els anacards també s'utilitzen en la tradició culinària tailandesa i xinesa, generalment amb les llavors senceres.[23][24]
A les Filipines, l'anacard és un producte típic de la ciutat d'Antipolo i es menja acompanyant el suman, un pastís d'arròs i llet de coco.[25] A la província de Pampanga també es preparen unes postres dolces, els turrones decasoy, semblants al torronsalacantins, però substituint l'ametlla per l'anacard.[26]
En el segle XXI, el cultiu d'anacards ha augmentat en diversos països africans per obtenir llet d'anacard i així donar abast a la demanda de llet vegetal, alternativa a la llet de vaca tradicional.[27] A Moçambic i a Sud-àfrica és tradicional el bolo polana, un pastís preparat amb pols d'anacard i puré de patates com a ingredients principals.[28]
Al Brasil, la llavor i la polpa es fan servir en la producció de llaminadures, sucs i begudes alcohòliques com la cachaça, i també se'n fan derivats com farina, llet o formatge.[29] A Panamà, l'anacard es cuina a foc lent amb aigua i sucre per obtenir una confitura anomenada dulce de marañón.[30]
Closca
Una dona fa servir una màquina per pelar anacards a Phuket, a Tailàndia. Noteu l'ús de guants protectors.
El fals fruit de l'anacard, un cop ha madurat, es pot menjar fresc i també es pot fer servir en receptes de curris o, fermentat, com a vinagre.[5] A l'Índia i al Brasil també s'utilitza per fer conserves, chutneys i melmelades. En molts països, sobretot de l'Amèrica del Sud, s'afegeix en combinats tant de begudes alcohòliques com no alcohòliques.[15][34] Les peres d'anacard són peribles, amb una vida útil curta, cosa que fa que no s'acostumin a comercialitzar a gran escala.[35]
Per evitar el sabor astringent del fals fruit, abans de consumir-lo es pot cuinar al vapor o bullir durant cinc minuts, per després rentar-lo amb aigua freda.[36] A Cambodja, on l'anacard s'acostuma a tractar com un arbre ornamental, la pera té categoria gurmet i es menja amb una mica de sal.[37]
A Goa, el pseudocarp s'esprem quan ja està madur i el suc extret es reserva per a un procés de fermentació que dura dies i que dona com a resultat una beguda anomenada neero.[5] Si passa per un procés de destil·lació doble, la beguda alcohòlica resultant és l'anomenat feni, que conté entre un 40 i un 42% d'alcohol. Si, en lloc de destil·lar-se dos cops, se segueix un procés únic, el producte rep el nom d'urrak i té un 15% de graduació alcohòlica.[38] A Tanzània, el peduncle és deshidratat, rehidratat, fermentat i destil·lat i el resultat és un licor fort anomenat gongo en suahili.[39][40]
L'anacard és un arbre alt (de fins a 14 m) que triga tres anys a començar a produir fruit i vuit abans d'oferir collites econòmicament rendibles. Hi ha subespècies recents, com l'anacard nan, que només arriba als 6 m d'alçada i redueix el temps d'espera per collir fruit: un any per a la primera recol·lecta i tres per donar beneficis. Una plantació d'anacard nan té una ràtio de producció d'una tona per hectàrea, quatre cops superior a la del seu germà gran. Amb l'ús d'empelts i altres tècniques de cultiu, la producció i la sostenibilitat d'aquestes plantacions d'anacards encara poden augmentar.[4][41]
L'arbre es conrea als tròpics, entre 25°N i 25°S. S'adapta perfectament a les regions càlides de terres planeres de poca altitud amb una estació seca prolongada, on també creixen arbres com el mango i el tamarinde.[42]
El 2014, el ràpid creixement dels camps de cultiu a la Costa d'Ivori va convertir aquest país africà en el primer exportador mundial.[43] Però les fluctuacions en els preus de mercat i l'augment progressiu dels costos de producció han rebaixat les expectatives d'aquest sector.[44][45]
El 2019, la producció global de llavors d'anacard (fruit sec) va ser de 3.960.680 tones, encapçalada per la Costa d'Ivori i l'Índia, que acumulen el 39% del total mundial. D'altra banda, el Vietnam és el país amb més processament industrial d'anacard del món.[46]
Algunes persones són al·lèrgiques als anacards, però, per norma general, aquests són menys al·lergogens que d'altres nous o que els cacauets.[31] Es calcula que entre un 6% d'infants i un 3% d'adults poden presentar reaccions al·lèrgiques, que poden variar d'una anafilaxi amb síntomes lleus a suposar un risc mortal. Els euro-descendents són més propensos a desenvolupar al·lèrgies als anacards.[48][49] Aquestes al·lèrgies són provocades per les proteïnes trobades dins de la closca de la llavor - tret que no desapareix en cuinar-les. A més de les reaccions al·lèrgiques als anacards per una ingestió directa, també es podrien donar per la presència de traces del fruit sec durant la producció dels seus derivats.[50]
Altres usos
Oli de la llavor
L'oli de la llavor d'anacard és un líquid de color groc fosc, que s'utilitza per cuinar o per amanir l'enciam. Prové del premsat en fred de les llavors.[51]
Aquest oli fenòlic natural té interessants característiques en la seva estructura química que poden ser modificades per crear un espectre ample de monòmers de base biològica. Aquests inclouen polialcohols, els quals recentment han vist la seva demanda augmentada per disposar d'atributs químics claus com: reactivitat alta, rang de funcionalitats, reducció d'agents infladors i propietats ignífugues.[33]
Altres derivats
A més dels usos que es donen als fruits de l'anacard, la pròpia planta pot tenir diversos destins. Per exemple, a Cambodja, de l'escorça s'obté un tint groc, la fusta s'utilitza per fabricar barques i cases i els troncs per produir carbó.[37] L'oli de les closques es pot utilitzar com un agent conservant impermeable per vernissos o ciment, com a lubrificant o com a segellador per fusta. El seu suc, quan s'oxida per l'exposició a l'aire, passa a ser un líquid negre que es converteix en tinta indeleble.[5]
L'oli d'anacard pot fer-se servir com a additiu en la producció de pinso per animals de granja. Les fulles de l'arbre de l'anacard es poden emprar com a farratge.[53]
Referències
↑ 1,01,1«Anacardium occidentale». Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 11 abril 2022].
↑ 5,05,15,25,35,45,5Duke, James A. «Anacardium occidentale L.». Handbook of Energy Crops. (unpublished); In: NewCROP, New Crop Resource Online Program, Center for New Crops and Plant Products, Purdue University, 1983. Arxivat de l'original el 2020-11-06. [Consulta: 10 desembre 2019].
↑Varghese, T.; Pundir, Y. «Anatomy of the pseudocarp inAnacardium occidentale L.». Proceedings of the Indian Academy of Sciences, Section B, 59, 1964, pàg. 252–258. DOI: 10.1007/BF03052341.
↑«Growth and production of cashew nut» (pdf). Soils, Plant Growth and Crop Production, Encyclopedia of Life Support Systems. Arxivat de l'original el 2021-06-24. [Consulta: 9 abril 2021].
↑«Cultivating Cashew Nuts». ARC-Institute for Tropical and Subtropical Crops, South Africa. Arxivat de l'original el 2015-02-21. [Consulta: 15 febrer 2015].
.svg){kind=icon}
