A la llista d'Elo de la FIDE del novembre de 2020 hi tenia un Elo de 2631 punts, cosa que en feia el jugador número 10 (en actiu) d'Ucraïna,[3] i el 141è millor jugador al rànquing mundial. El seu màxim Elo va ser de 2764 punts, a la llista de juliol de 2011 (posició 11 al rànquing mundial).[4]
El 2002 va batre el seu compatriota Vasil Ivantxuk a la final del Campionat del món de 2002 per un resultat de 4½-2½,[12][13] i va esdevenir Campió del Món de la FIDE el 23 de gener de 2002, a l'edat de 18 anys i 104 dies, essent el més jove campió del món de la història.[14]
El mateix any acabà segon al fortíssim Torneig d'escacs de Linares rere Garri Kaspàrov. En canvi, el 2003 va tenir un resultat pitjor al Torneig d'escacs Corus a Wijk aan Zee; malgrat que tenia el tercer Elo més alt, va acabar en 11è lloc de 14, amb 6/13 punt, i a Linares 2003 hi fou només cinquè (de set) amb 5½/12.
Hi va haver plans per a jugar un matx a 14 partides contra Kaspàrov a Ialta pel setembre de 2003, el guanyador del qual hauria de jugar contra el guanyador d'un matx entre Vladímir Kràmnik i Péter Lékó, com a part dels anomenats "Acords de Praga" per a reunificar el Campionat del món d'escacs (des de 1993 fins a 2006 hi va haver dos campionats del món paral·lels). Malgrat tot, el projecte no va fructificar, ja que Ponomariov va refusar les condicions del contracte, per qüestions relacionades amb la manca de garanties financeres.[15]
El dia del seu 20è aniversari, l'11 d'octubre de 2003, va ser el primer jugador d'elit a perdre una partida per causa que el seu mòbil va sonar durant la sessió de joc. Això succeí al Campionat d'Europa per equips a Plòvdiv, Bulgària, quan Ponomariov jugava amb negres contra el GM suecEvgenij Agrest.
El 2009 fou primer, ex aequo amb Hikaru Nakamura, al Donostia Chess Festival, a Sant Sebastià, tot i que perdé per 2-0 en les partides llampec de desempat. El desembre de 2009 va arribar a la final de la Copa del Món d'escacs 2009, a Khanti-Mansisk, per davant de 126 Grans Mestres, essent batut a les partides de desempat, per l'israelià Borís Guélfand (van jugar quatre partides clàssiques, quatre de ràpides, dues de llampec, i finalment dues addicionals en què Guélfand va acabar per vèncer).
El juny de 2011 es proclamà, a Kíev, Campió d'Ucraïna[21]
El setembre de 2011 participà en la Copa del món de 2011, a Khanti-Mansisk,[22] un torneig del cicle classificatori pel Campionat del món de 2013, i hi tingué una molt bona actuació: fou semifinalista del torneig, (perdé en semifinals contra l'eventual campió Piotr Svídler), tot i que va perdre en el matx pel tercer i quart lloc contra Vassili Ivantxuk (1½-2½), per la qual cosa finalment no es classificà per la següent fase del Campionat del món.[23]
El novembre de 2019 fou segon al "II Festival VIII Centenari de la Universitat de Salamanca" per sota d'Eduardo Iturrizaga.[25]
Participació en olimpíades d'escacs
En Ponomariov ha participat, representant Ucraïna, en quatre Olimpíades d'escacs entre els anys 1998 i 2004 (amb un total de 25½ punts de 39 partides, un 65,4%). Hi ha guanyat un total de 5 medalles: bronze per equips i argent individual a l'olimpíada de 1998, bronze per equips i or individual a l'olimpíada de 2000, i or per equips a l'olimpíada de 2004.[26]
↑Posició al rànquing mundial i evolució Elo de Ruslan Ponomariov «benoni.de» (en alemany). Arxivat de l'original el 2013-11-11. [Consulta: 26 febrer 2013].
↑A la fase regular, Ponomariov i Sutovsky acabaren empatats al primer lloc amb 9,5 punts (de 13 partides), però Emil Sutovsky va vèncer en Ponomariov en el matx de desempat per la medalla d'or, per 1½ - ½ «The Week in Chess 345» (en anglès), 2001. Arxivat de l'original el 7 d’agost 2011. [Consulta: 26 agost 2010].