PROFILPELAJAR.COM

Rainulf II de Poitiers
Biografia
Naixement	c. 850
Mort	5 agost 890 (39/40 anys)
Rei
Activitat
Ocupació	aristòcrata
Altres
Títol	Duc d'Aquitània ; Comte de Poitiers
Família	Ramnúlfids
Parella	NN
Fills	Ebles Manzer, fill il·legítim
Pare	Rainulf I de Poitiers
Germans	Gauzbert of Poitiers

Rainulf II (vers 850 † 5 d'agost de 890) fou comte de Poitiers del 877 al 890 i duc d'Aquitània de 888 a 890.^[1] Era fill de Rainulf I de Poitiers, i d'una dona que pot ser, seguint les hipòtesis, Bilquilda del Maine, una de les seves germanes, potser l'anomenada Adaltruda, o una princesa guillèmida.^[2]

Biografia

Fou criat a la cort de Carles II el Calb, rei dels Francs Occidentals. El seu pare morí el 866, a mans dels vikings a la batalla de Brissarthe. Rainulf II tenia llavors només setze anys aproximadament. El seu senyor feudal, el rei Carles el Calb tenia altres preocupacions: el litigi entre el papa i el seu nebot Lotari II a propòsit de la situació matrimonial d'aquest últim, la seva pròpia situació matrimonial amb un complot organitzat pel seu cunyat Guillem d'Orléans, que fou decapitat el 866, les inquietuds sobre els seus fills que no considerava a l'alçada de la situació. És cert també que el rei intentava apartar del poder a les grans famílies feudals en benefici dels membres de la seva família maternal. Aquesta manca d'interès envers Poitiers permeté al guillèmida Bernat de Gòtia a apoderar-se del comtat, sense rebre'n la investidura del rei.^[3]

Carles el Calb mori el 877 i Bernat de Gòtia es va negar a reconèixer a lluís el Tartamut, el nou rei. El seu conseller, Hug l'Abat, li va retirar el comtat de Poitiers, que va confiar a Rainulf II. Bernat de Gòtia es va revoltar, i fou excomunicat pel papa Joan VIII sent finalment desposseït dels seus honors.^[4] L'objectiu d'Hug l'Abat era constituir-se una clientela entre els grans feudals per tal d'assentar el seu poder: a més a més del Poitou confiat a Rainulf, el comtat de Santonya fou donat a Gausbert, germà de Rainulf II, i el tercer germà, Ebles, fou nomenat abat de Saint-Denis. Hug l'Abat tenia els seus honors temporalment, ja que eren dels Robertians, i això portà més tard a una hostilitat entre la dinastia Capet robertiana, i els ducs d'Aquitània descendents de Rainulf.^[5]

Però cap senyors al sud del Loira no reconeixia al nou rei. Rainulf II acollí Carles III de França, l'últim fill de Lluís II el Tartamut, de set anys, i es va titular duc d'Aquitaine. Odó I va obtenir el suport dels dos germans de Ramnulf, Gausbert i Ebles, i va anar a Poitiers amb l'objectiu de sotmetre Ramnulf, però aquest últim el va anar a trobar amb un important contingent armat. Per evitar una batalla que arriscava debilitar-lo, Odó va negociar i Rainulf va prometre no atacar Odó i li va retre una mena de jurament de fidelitat pro ambigu. Sis mesos més tard, el rei li dona diversos dominis i Rainulf va anar a París, on morí el 5 d'agost del 890, potser enverinat, després d'haver confiat el seu fill Ebles Manzer a Guerau d'Orlhac.

Família

Es va casar amb una dona de nom Ermengarda, una desconeguda. Segons els Europäische Stammtafeln, haurien tingut un fill, Rainulf III, mort el 901, però sense precisar-ne la font. Sembla tanmateix curiós que aquest fill legitimi qui sobrevisqué al seu pare, no el succeís en el comtat i aquest va passar a un fill bastard. En conclusió, l'existència d'aquest fill legítim no és segura i, si va viuret realment, és poc probable que hagués sobreviscut al seu pare.

D'una amant desconeguda va tenir un fill il·legítim, Ebles Manzer († 934), que el va succeir

Notes

↑ Rainulf II al lloc web de la Fundació per la Genealogia Medieval
↑ . Per a més precisió sobre aquestes hipòtesis, vegeu l'article Rainulf I de Poitiers
↑ Bernat de Gòtia al lloc web de la Fundació per la Genealogia Medieval
↑ els historiadors coincideixen en general a considerar la revolta de Bernat dins d'un moviment més ampli; la pèrdua de Poitiers, seria en tot cas només l'excusa; de fet el 877 es va produir la rebel·lió de Bosó de Provença (Bosó de Vienne) cunyat de Carles el Calb, Hug l'Abat de Nèustria, Bernat Plantapilosa de Tolosa i Alvèrnia a més del mateix Bernat de Gòtia, Septimània, Berry-Aquitània i Autun. Carles el Calb va morir el 6 d'octubre de 877 però els rebels van romandre hostils contra el seu fill i successor Lluís el Tartamut. Però el bisbe Hincmar de Reims va apartar a Bosó, Plantapilosa i Hug l'Abat de la coalició rebel, a la que restaren Bernat de Gòtia amb el seu germà Emenó, el seu oncle l'abat Goslí de Saint Denis, i l'altre oncle Jofré o Geoffroi de Maine. Lluís el Tartamut fou coronat el 8 de desembre de 877. El rei va aconseguir sotmetre el Maine i els seus aliats, i el Papa va convocar un Concili a Troyes per condemnar a Bernat de Gòtia per la seva actuació contra Frotari bisbe de Bourges i com usurpador de béns eclesiàstics. L'11 de setembre del 878 el rei procedí a expropiar a Bernat dels seus honors. Thierry o Teodoric, el cambrer reial va rebre Autun; Plantapilosa el Berry i Septimània; i Guifré I d'Urgell i Cerdanya i el seu germà Miró el Vell de Conflent van rebre Barcelona, Osona, Girona, Besalú i Rosselló. Bernat va resistir a Autun fins al 879 i va morir després d'aquesta data.
↑ . Lluís II el Tartamut morí al cap de dos anys, el 879, i Hug l'Abat va fer coronar als dos fills grans del rei, i després va procedir al repartiment del regne: Lluís III de França rebé la França i la Nèustria, mentre que l'Aquitània i la Borgonya van anar a Carloman II, a qui Rainulf II va prestar jurament. Però els dos reis, cadascun després d'haver tingut èxits contra els vikings, moriren, Lluís III el 882 i Carloman II el 884. Els grans del regne oferiren la corona al rei germànic Carles III el Gras, però aquest últim fou incapaç de lluitar contra els vikings i morí abandonat de tots el 888. Els senyors del nord del regne de França Occidental esculliren rei el robertià Eudes o Odó, que s'havia destacat en la lluita contra els vikings

Referències

Michel Dillange, Les Comtes de Poitou, Ducs d'Aquitaine (778-1204), Geste éditions, 1995, 304 pgs. (ISBN 2-910919-09-9)
Pierre Riché, Les Carolingiens, une famille qui fit l'Europe, Hachette, París, 1983 (reimpr. 1997), 490 pgs. (ISBN 2-01-278851-3)
Christian Settipani, Les origines des comtes de Nevers, a Onomastique et Parenté dans l'Occident médiéval, Prosopographica et genealogica, Oxford, 2000, 310 pgs. (ISBN 1-900934-01-9)