La diversitat de municipis amb què limita Loriguilla es deu al fet que el poble Vell, situat vora el riu Túria i pròxim a la CV-35, s'incloïa a la comarca dels Serrans, junt amb el seu terme municipal original. A partir de 1968, per la construcció de l'embassament, el poble Vell quedà abandonat a favor del poble Nou, prop del Pla de Quart i l'A-3; i el municipi, ara amb dos enclavaments separats per aproximadament 50 km, passà a formar part del Camp de Túria.
Geografia
El seu relleu és molt muntanyenc, dominat per calcàries juràssiques i cretàciques, amb una altura mitjana de 500 m. El riu Túria ha erosionat les calcàries i ha excavat una profunda vall, que de vegades es convertix en gorg, discorrent a una altitud mitjana de 300 m. Les altures més notables són les dels pics Peñalta (649 m.) i L'Alt (758 m.), situats en la meitat septentrional, i el de Cinc Pins (1171 m.), situat en l'extrem meridional, a la Serra del Negrete.
El territori és solcat per diversos barrancs com els del Corage, Alinoralla, Carcaz i Maniador. La rambla del Reatillo creua l'extrem sud-oest. Són nombroses les fonts, sobretot en la meitat sud, destacant les de Fonfrilla i de la Truja.
La superfície forestal ocupa la resta del terme i està poblada de pins i forest baixa, més abundant en la meitat sud que en la nord. Hi ha caça de perdius, llebres i conills.
Història
Poblament àrab que fou ocupat per Jaume I (1208-1276) qui va incloure-la en el vescomtat de Xelva; el seu primer senyor fou Pere Fernàndez d'Azagra, en 1254 el senyoriu passà a son fill Àlvar Pérez d'Azagra i més endavant a la seua segona filla, Elfa Àlvarez, casada amb Jaume de Xèrica, qui va repoblar-la amb cristians el 1369; en el moment de l'expulsió morisca comptava amb 110 focs i restà pràcticament despoblada; els seus diferents senyors foren els Vilanova i els ducs de Vilafermosa; fins al XVIII pertangué a Domenyo; fou zona d'activitat carlista; en 1959 hom va decidir el seu trasllat a un terreny entre els termes de Riba-roja de Túria i Xest, ja que en el seu terme s'havia decidit construir un pantà; el trasllat es feu efectiu en 1968 i en 1975 es va segregar definitivament de Riba-roja de Túria i tornà a tenir municipi propi.
En les terres pertanyents a l'antic poble l'economia està basada en l'agricultura de secà i en la ramaderia. El poble nou compta amb terrenys de regadiu en canvi de les quals van ser negades per les aigües de l'embassament.
