El Ducat de Borgonya (877 – 1477) va ser un dels estats més importants de França durant l'edat mitjana arribant a comprendre l'actual regió francesa de Borgonya, així com les Disset Províncies dels Països Baixos.[1] El feu del duc de Borgonya es corresponia aproximadament amb la regió francesa de Borgonya. Gràcies a la seva riquesa i vast territori, el ducat va ser tant econòmicament com política molt important.[2] Tècnicament eren vassalls del rei de França, però els ducs de Borgonya van saber mantenir una política pròpia.[1]
Història
El Ducat de Borgonya té els seus orígens en una petita porció dels tradicionals territoris ocupats pels burgundis a la vora del riu Saona i que posteriorment donaria pas al Regne de Borgonya sota el domini del Regne Franc. El nom de Provença que de vegades se li dona, deriva de la provincia romana (Narbonense i Viennense) però no està ben donat al regne, ja que a la seva fundació, la Provença marítima no en feia part.
Lluís II d'Itàlia va morir el 12 d'agost del 875 havent designat el seu cosí Carloman de Baviera com a hereu, però amb el suport del Papa Joan VIII, Carles el Calb, rei de França Occidental va desplaçar-se ràpidament a Itàlia per ser coronat rei d'Itàlia i emperador. Lluís el Germànic, el pare de Carloman, va venjar-se atacant i saquejant els dominis de Carles, que fou coronat el dia de Nadal del 875. El ducat de Vienne o Borgonya Cisjurana fou donat al seu cunyat Bosó[6] i es va veure obligat a tornar immediatament a França.
El 880Ricard I de Borgonya va entrar en guerra contra el seu germà Bosó, i després d'apoderar-se de Lió, assetjà Viena del Delfinat. Bosó es va refugiar amb les seves tropes a les muntanyes deixant la defensa de la ciutat en mans d'Ermengarda de Provença. Quan Carles III el Gras va marxar per ser coronat d'rei d'Itàlia, Lluís III i Carloman II van abandonar el setge permetent el retorn de Bosó a la seva capital.[8] Carles III el Gras, elegit emperador d'Occident, va reprendre la guerra en 881 i les tropes de Carloman II van retornar al setge de Viena, però a la mort Lluís III va aixecar el setge per anar a recollir la successió,[8] però les tropes de Carles III van aconseguir conquerir la vila que fou saquejada i incendiada. Ricard va agafar sota la seva protecció a la seva cunyada Ermengarda, a la seva neboda Engelberga, i al seu nebot, el futur emperador Lluís III, i els porta a Autun, mentre Bosó es refugia a Provença.[9] El 883, rebé el comtat d'Autun, com agraïment pels seus serveis.
A la mort de Bosó en 887, el seu fill Lluís era un infant i el seu germà Ricard el Justicier va heretar els seus honors i es va declarar el protector del seu nebot Lluís i es va apoderar del govern dels estats de Bosó. L'emperador Carles el Gras era l'únic sobirà regnant en posició d'oposar-se als drets de Lluís, i privat d'hereu legítim, Carles el Gras va adoptar Lluís com a fill, i li va concedir el títol de rei, cosa que li va permetre de retornar i regnar a Provença sota regència de sa mare Ermengarda de Provença.[10] En 911 va deixar el govern efectiu a Hug d'Arle que va governar des d'Arle i va rebre el títol de comte i marques de Provença.
Sota Hug el Negre, els Robertians, que ostentaven el títol de dux Francorum, amb la voluntat de millorar la seva posició a França contra els reis carolingis, va intentar sotmetre el ducat a la seva sobirania, però van haver de mantenir Borgonya com un ducat separat. Gilbert de Chalon, que va governar en nom de la seva esposa Ermengarda de Borgonya, germana d'Hug el Negre, es va mantenir distanciat de les lluites de poder entre carolingis i robertians, va haver d'acceptar la sobirania d'Hug el Gran, comte de París, el 955.
Dos germans d'Hug I de França, el primer rei capet de França,[15] van prendre el govern de Borgonya com a ducs, primer Otó I de Borgonya i després Enric I de Borgonya, que van mantenir la independència del ducat, però la mort d'aquest últim sense fills va ser un moment determinant en la història del ducat.
Enric I de Borgonya va morir l'any 1002 a Palestina poc després d'acabar la Primera Croada[17] deixant dos possibles hereus: el seu nebot Robert II de França i el seu fillastre Otó Guillem de Borgonya, vassall de l'emperador del Sacre Germànic, a qui Enric havia adoptat i nomenat el seu hereu. Robert va reclamar el ducat pels seus drets duals com a senyor feudal i parent de sang més proper del difunt, Otó Guillem va disputar la seva reclamació i començar una guerra. Amb l'ajuda de les tropes prestades per Ricard II de Normandia la primavera de 1003 va envair Borgonya fracassant al Comtat d'Auxerre.[18] El 1004, Robert II va assetjar Beaune, i amb el Comtat d'Autun i Beaune controlats per Robert, Otó Guillem es va veure forçat a negociar.[19] El 1005, Robert II, els seus homes, i els normands eren de nou al nord del ducat, i conjuntament amb Otto-Guillem van prendre el comtat d'Avallon, i el comte Landry de Nevers finalment es va reconciliar amb el rei renunciant als comtats d'Avallon i Auxerre. Al final dels acords de 1005–1006, Otó Guillem havia renunciat al títol ducal de Borgonya i a totes les possessions del seu difunt padrastre, que va tornar a la Corona, excepte la ciutat de Dijon, encara en poder de Brunon de Roucy.
La dinastia inicial dels ducs de Borgonya es va extingir el 1026, amb la mort sense descendents de l'hereu de la casa, el duc Otó Guillem de Borgonya. Però el ducat ja havia estat annexionat al 1016 per Enric I, que va esdevenir duc al 1016. Enric va concedir el ducat al seu germà Robert, que fundà la branca de la dinastia dels Capets.[20] D'aquesta línia descendent prové Alfons VII de Lleó, fill de Ramon de Borgonya i d'Urraca, reina de Lleó, Galícia i Castella, filla i hereva de Alfons VI de Lleó. El nebot d'Alfons VII de Lleó, Alfonso Enríquez, va ser el primer rei de Portugal. L'últim representant de la casa va ser Felip de Rouvres, que va morir de pesta el 1361. El ducat va passar a la corona francesa i dos anys més tard Joan II de França li va concedir el títol al seu fill més petit, Felip. Felip es va casar amb Margarita III de Flandes i a través d'aquesta unió el ducat de Borgonya es va unir al Comtat de Flandes, Artois, Nevers, Rethel i als ducats de Brabant i Limburg.[21]
L'última duquessa de la Borgonya independent va ser Maria de Valois, que es va casar amb Maximilià I d'Àustria.[22] En les capitulacions matrimonials es va estipular que el seu segon fill seria qui heretés els territoris materns, però Maria va morir en un accident de cavall abans que això pogués passar. El rei Lluís XI de França havia arrabassat el ducat als Valois-Borgonya un cop mort Carles el Temerari -pare de Maria- i es va extingir la branca masculina i amb ella el apanage. Maria i Maximilià van sostenir una guerra pel ducat que va acabar quan ella va morir i es va signar la pau de Senlis. Per la mateixa pau, el ducat de Borgonya va ser incorporat a França, mentre que la part dels Països Baixos van passar a la casa d'Àustria.[23]
el 1477 la Corona francesa ocupa el ducat de Borgonya i és annexionat a la corona. Els Habsburg passaran a controlar tan sols els Països Baixos, tot i que continuaran utilitzant el títol de duc de Borgonya
↑Detlev Schwennicke: Europäische Stammtafeln: Stammtafeln zur Geschichte der Europäischen Staaten, Neue Folge, Volum II (Marburg, Germany: Verlag von J. A. Stargardt, 1984), quadre 59
↑J. Richard:"Les ducs de Bourgogne et la formation du duché du xie au xive siècles", Paris, 1954, p. 5