Un o més editors principals d'aquest article semblen tenir una estreta relació amb aquest tema. El seu contingut actual és sospitós de no ser objectiu. Vegeu la discussió per a més informació. Aquest avís es pot treure una vegada s'hagi trobat un consens sobre els punts discutits.
Cinto Casanovas Corderroure
Cinto Casanovas Corderroure amb algunes de les seves obres de la col·lecció "Tensions Interiors"
Valentí Casanovas i Casanovas i Anna Corderroure i Felip
Signatura
Cinto Casanovas Corderroure (Santpedor, 25 de gener de 1933 - Sant Cugat del Vallès, 9 de setembre de 2023) fou un jesuïta i escultorcatalà, rector de la parròquia del Sagrat Cor de Raimat.[1] Al llarg de la seva vida artística va atendre una gran multitud d'encàrrecs religiosos i civils que omplen el paisatge català[2][3] i s'estenen més lluny en diferents països com Espanya,[4]Itàlia (Florència i Roma)[5][6] o EEUU (amb exposicions a Filadèlfia, Baltimore i Washington).[7] La seva especialitat de fosa del bronze l'aprengué a Itàlia de la mà de fonedors professionals, i l'implementà ell mateix en les seves obres amb la tècnica de la cera perduda.[8]
A més dels treballs encarregats, va anar desenvolupant una escultura abstracta pròpia, que es pot dividir en tres línies artístiques:
Una primera línia artística (aprox. de 1972-1980), caracteritzada per diferents formes i mides d'espantaocells.
Una segona línia artística (aprox. de 1972-1982), amb peces de matèria rígida d'on en sobreeixien membres del cos.
Una tercera línia artística (aprox. de 1972-2019), caracteritzada per l'abstracció, combinant blocs rígids amb motius orgànics que s'obren camí a través d'escletxes i canals.
Els formats d'obres desenvolupades pel Cinto es divideixen en quatre grans tipologies:
Encàrrecs (religiosos o civils)
Reproducció d'escultures
Obres personals
Ceràmica
L'art personal desenvolupat al llarg de la seva carrera artística expressa fonamentalment motius de tensió interior en què elements rígids de geometria cúbica o lineal pressionen substàncies orgàniques en moviment sense arribar mai a esclafar-les, simbolitzant així la vida que aconsegueix escapar de l'opressió dels poders.
Un grup de jesuïtes americans artistes van fer una trobada a Roma l'any 1972[13][16] i el Cinto s'hi va fer present. Allí contacta amb fonedors dels quals aprendrà la tècnica de la fosa del bronze a la cera perduda. Allí va poder visitar una gran quantitat de museus i galeries, i l'amistat compartida amb els companys artistes durà dècades. Cada any es trobaven en una ciutat diferent per a aprendre i compartir l'art: Milà, Roma, París, Barcelona.[16]
En la seva comunitat religiosa del Carrer Palau (Barcelona), on residia, troba un ambient propici a les belles arts, convivint amb el taller d'escultura del Germà Gil SJ.,[17] que poblà de Marededéus i de Sants Xaviers moltes capelles dels col·legis jesuïtes.
Anys com a creador
Procés de fundició del bronze al taller de Cinto Casanovas
Acabada la formació s'instal·la a Sarrià, i durant 25 anys combina la producció de les seves primeres obres d'art amb la docència de dibuix tècnic i artístic als alumnes del Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià (Barcelona).
És el moment en què erigeix el seu primer taller a la casa del carrer Margenat. Més tard, començant les escultures en bronze, necessita més espai i trasllada el taller a una masia de Valldoreix, Can Barba (Vallès Occidental). Temps després, buscant més tranquil·litat va voler allunyar-se de Barcelona i traslladà el seu taller d'escultura a Verdú, el tercer i últim indret de treball, on hi anava tres dies a la setmana des de Barcelona. Quan s'estava a Verdú,[13] vivia a la casa natal de Sant Pere Claver. Allí va treballar durant molts anys les escultures fins al 2019, quan finalment tancà el taller. Per explicar el seu treball com a escultor, l'autor es definirà a si mateix com a "picapedrer".
Vida artística
Al marge de les obres destinades a exposicions, els encàrrecs han omplert bona part dels seus treballs, principalment en temes de caràcter religiós, tant de fusta com de bronze i de pedra.
El 1972 fa un viatge d'estudi a Itàlia i contacta amb fonedors per aprendre la tècnica de la fosa del bronze,[10] que serà la seva especialitat més personal. Normalment, els escultors en bronze preparen el model i l'envien a un fonedor que faci el motlle i fongui l'escultura. El Cinto, però, va escollir fer sempre ell mateix la fosa del bronze amb la tècnica de la cera perduda, perquè considerà que així eren més autèntiques les seves obres.
El primer treball de l'artista, en bronze, és el de Sant Martí de Tours, per a la parròquia del poble de Tous, el 1973.
Prevere i artista
Cinto Casanovas va pertànyer a un grup selecte de jesuïtes artistes d'Europa, que buscaren confrontar els valors espirituals de la vida religiosa amb el teixit temàtic i estètic de les diverses formes de creativitat artística, és a dir, integrar la vocació artística i jesuítica.
Com a tal, el 1985 organitza el III Congrés d'Artistes Jesuïtes a Sant Cugat del Vallès,[16] que va reunir uns 40 participants, entre els quals es troben noms com Mario Venzo sj -deixeble de Cézanne-, o Eugenio Bruno -director del Centre Cultural de San Fedele de Milà-. El primer i segon Congrés d'artistes jesuïtes va tenir lloc a Roma, Milà. El Pare Casanovas afirma que allò que primer necessita l'art és llibertat i autenticitat. També en l'Església.
«
Hem de treballar molt per aproximar l'art autèntic, a fi de trobar expressions artístiques que elevin espiritualment l'home. Perquè, en el fons, crec que hi ha una molt estreta relació entre l'empobriment cultural, la falta de sensibilitat artística i la irrellevància social de la fe.[16]
»
En una entrevista que li va fer Toni Peris Rierany, hi ha una bona síntesi del seu pensament:
«
Toni Peris: Els jesuïtes sou els homes de l'eficàcia, al servei del Regne de Déu. ¿L'art serveix per alguna cosa més que per fer bonic?
Cinto Casanovas: L'art, l'escultura o la poesia, per exemple, no són útils: però allò inútil és el més necessari, perquè ens obre a la gratuïtat, l'admiració i la contemplació. I tot això és més important per al Regne de Déu que la programació.
Toni Peris: Llavors, tu et dediques a l'art com una cosa pròpia del teu ser sacerdot, com a missió de jesuïta?
Cinto Casanovas: Evidentment fent art també compleixo la meva missió de sacerdot. L'art, com el sàbat, és sanador. Ajuda a sortir de la incubació sobre si mateix, arrel del pecat, i a obrir-se i mirar un més enllà que ja està aquí. En aquest sentit, com va dir Joan Pau II, l'obra artística és una certa “epifania de Déu”. L'art vertader, encara que no faci imatges de sants, “porta d'allò visible a l'amor de l'invisible”, “del ser a una transcendència”, obre una porta al misteri insondable, malgrat no sàpigues el seu Nom.
Toni Peris: Jo veig una cosa bonica, però no arribo a la profunditat transcendent de la que parles.
Cinto Casanovas: En tota vertadera experiència estètica et sents portat a un àmbit de plenitud, d'integració personal, tal volta fugaç, com un moment d'eternitat entrevista, que no és fàcil formular-se-la. Com deia el poeta i jesuïta Gerard Manley Hopkins«Totes les coses estan plenes de Déu, i si sabem tocar-les, llencen guspires i s'encenen, canten i parlen de Déu».
Figura de la Mare de Déu, obra del Cinto, als jardins del Centre Internacional d'Espiritualitat Ignasiana de Manresa
El poeta i jesuïta Joan Baptista Bertran, tot presentant l'exposició de 1978, a la Galeria Nartex, (C/ Aragó 176 de Barcelona) ens dona aquesta valoració de l'escultura del Cinto Casanovas:
«
Una nota característica de l'escultura del Cinto Casanovas és la dinàmica en la concepció que intueix i li fa encertar la bellesa del gest en moviment. (...) De la dinàmica medul·lar del gest en moviment, [hi trobem] una altra nota imprescindible en l'escultura: l'harmonització amb el volum. No n'hi ha prou amb que el ritme lineal tingui la seva bellesa, cal que s'encarni en el volum i que ambdós es tinguin en harmonia. Aquestes són qualitats de tipus intern, fonamentals en un artista de l'espai, qualitats amb les que es neix i que no poden ésser mai suplertes pel mestratge tècnic”.
»
Josep Borrell i Figuera, presentant també l'exposició del setembre del 1998, a la Sala Gòtica del IEI, (Institut d'Estudis Ilerdencs) definia Cinto Casanovas dient que primerament pensa en el material per l'escultura. Aquest material, sigui bronze, fusta o pedra, és qui exigeix o condiciona la plasmació de la idea primigènia.
La primera referència d'en Cinto Casanovas va ser a través de l'arquitecte Gelabert, qui té a casa seva una peça del Casanovas primerenc. La seducció va ser tanta que no vaig parar fins a conèixer personalment l'escultor. Aquesta referència és oportuna, o fins i tot necessària, ja que l'obra d'aquest artista serva la gràcia, o el misteri, de la seducció, factor important perquè funcioni la dialèctica estètica entre el creatiu i l'observador.
»
El jesuïta Heinrich Pfeiffer presentant l'exposició col·lectiva de cinc jesuïtes artistes (1972), un d'ells en Cinto Casanovas, afirma això:
«
Es diria que Casanovas s'inspira més que per la bellesa de la natura, amb l'art dels pobles primitius, com ja ha succeït amb els expressionistes de “Brücke” a Dresden, o pels “Fauves” a París. Elabora les seves inspiracions amb un “animus” declaradament religiós, que el relaciona a un col·loqui entre l'abstracte i el figuratiu, quasi un símbol de l'encarnació de Déu, esperit pur. La idea del Déu transcendent entra en relació amb la creatura expressada per la figura humana.
»
Altres àmbits de la vida de l'autor
Cinto Casanovas va dedicar bona part de la seva vida al treball artístic i a la vida parroquial, com també inicialment a la docència. La vocació com a jesuïta l'ha portat a l'entrega pastoral: l'atenció sagramental i l'escolta dels feligresos als diferents indrets on ha viscut.[19]
Dins del seu compromís per a promoure els artistes, al llarg de diversos anys va dotar [13] uns crèdits a postgraduats a l'Escola Ondara de Tàrrega sobre la tècnica de fosa a la cera perduda, i durant dècades va vetllar pel manteniment i millora de l'Església del Sagrat Cor de Raimat, joia del modernisme català que connectà el Cinto amb l'escola d'Antoni Gaudí.
Als seus 90 anys, Cinto Casanovas deixà la parròquia per complicacions de salut, i el 9 de setembre de 2023 moria a la infermeria de la Companyia de Jesús a Sant Cugat del Vallès, on fou enterrat.
Obra escultòrica
S'han de distingir quatre tipologies en l'escultura del Cinto Casanovas:
1. Obres per encàrrec
1.a) Religioses
Figura de Sant Bartomeu, a l'Ermita de Sant Bartomeu de Figuerola d'Orcau, obra de l'escultor.
Talla de fusta de la Verge, feta per a l'Universidad Laboral de Zamora. Més tard es va dur a la parròquia del Milagro de San José de Salamanca, on està actualment.
Talla de la Mare de Déu feta amb fusta de roure americà. Tot i això, quan el Cinto esculpia aquesta escultura el 1980, el riu Segre sortí de la llera i va causar una gran inundació de la ciutat de Lleida, que s'emportà tota la fusta del magatzem on el Cinto l'havia comprat, de manera que la va haver d'acabar amb roure francès.
Escultura de Sant Pere feta de bronze amb la tècnica de la cera perduda, per a la Parròquia d'Altet. El sant apareix amb les claus del Regne que Jesús li va prometre, i sobre qui fonamentaria l'Església [1].
Figura de Sant Miquel Febres Cordero situada a la Parròquia de Sant Cristòfor de Premià de Mar,[20] sant que visqué intensament la vocació de Germà de la Salle, dedicant la seva vida a l'educació de la joventut. Amb motiu de la seva canonització (1985), els Germans de la Salle van encarregar una escultura a un antic alumne seu, Cinto Casanovas.
Figures autòmats de mida gairebé real, on els caps i braços dels personatges, així com les orelles i ulls del bou i la mula, tenen un recorregut giratori. Construït per a la parròquia l'any 2003.
Figura de la Verge, construïda a partir de marbre de travertí amb les cares i mans en bronze policromat. Encàrrec per a la Residència d'ancians Fiella de Tremp.
Àguila de l'ambó de la capella de la Residència Fiella de Tremp (2012)
Figura d'una àguila que simbolitza l'evangelista Sant Joan, feta de bronze i situada com a decoració de l'ambó, per a les lectures litúrgiques, en la capella de la Residència Fiella de Tremp.
Figura de Sant Ignasi de Loiola feta de polièster, presentada el 2015,[21] i exposada a l'interior de la Seu de Manresa, just en un dels llocs on Ignasi acudia a resar durant la seva estada a la ciutat de Manresa, la llavors capella de Sant Antoni (ara dedicada a Sant Josep). El rostre de Sant Ignasi va ser pres de la pintura de Claudio Coello, mentre que el cos fou basat en l'Ignasi pelegrí.
El Merma és una figura de bronze situada a la Plaça major de Vic. El Merma era un personatge molt popular, representat amb un cap-gros -com encara es fa en les festes majors dels pobles-, que ballava i corria amb un petit fuet per posar ordre en les festes, i fuetejava els que creaven aldarulls.
La Dona de l'aigua és una figura de bronze situada a la carretera del Doll, prop de Tremp. Simbolitza les fades tan malèfiques com beneficioses, que en la tradició ancestral poblaven els aiguamolls, llacs i corrents d'aigua.
Obra en acer de 4 cm de gruix, situada a la Plaça Major de Raimat. A la foto, l'antic rector de Raimat, P. Arís, sostenint les 4 barres.
Els ocells perduts. Restaurant de Can Bellvitge, Girona. (2003)
L'obra social Can Bellvitge, fundada pel P. Anton Raventós Espona i dedicada a joves de protecció de menors, és anomenada popularment “Els ocells perduts”, i l'escultura representa aquest nom. La idea dels ocells perduts ve d'un poema de Tagore del mateix nom, i fa referència als joves.
Figura d'un arbre amb el tronc de ciment i la copa d'acer patinable. És un monument en honor de Ramon Raventós Espona, gran mecenes de la regió de Raimat. Al peu del monument es pot llegir: "Ramon Raventós Espona. 1922-2002. Estimant aquesta terra i la seva gent. Març 2004".
Talla del Crist de Mur reproduïda a partir de fotografies de l'antic Crist cremat l'any 1936. Un nen va recollir de les cendres de l'antic Crist cremat un clau, que fou col·locat al nou Crist.
Talla de la Verge de Mur, igualment reproduïda a partir de fotografies de l'antiga talla cremada l'any 1936.
3. Obres d'inspiració personal
Figura de la Col·lecció "Matèria i membres", aquí representant una dona que prega.
Una primera línia artística (aprox. 1972-1980) és el que Cinto Casanovas anomena “Espanta ocells”: formes, generalment en bronze, que recorden vagament ocells o espanta ocells. A vegades prenen siluetes antropomòrfiques o d'ocells prehistòrics, en figures quasi abstractes.
Una segona línia artística (aprox. 1972-1982) amb peces de matèria rígida de marbre o fusta, d'on en sobreeixien membres del cos.
Una tercera línia artística (aprox. 1972-2019) caracteritzada per l'abstracció, combinant blocs rígids amb motius orgànics que s'obren camí a través d'escletxes i canals. Són un seguit d'escultures que reflecteixen un neguit humà universal: el que podríem dir tensions interiors. L'escultor ha produït moltes variacions del mateix tema, que es repeteixen al llarg de 30 anys. Semblen una obsessió, tal volta deguda al xoc intern del petit Cinto, veient el seu pare amenaçat per un militar amb la pistola al puny. L'ésser humà és l'escenari del conflicte permanent entre el que desitgem i el que temem, entre el caos i l'estructura, l'ànima i el cos. En la seva obra, aquesta lluita es recull tant en la forma com en la matèria: geometria de blocs cúbics d'acer o de fusta, enmig dels quals s'escapen unes foses de bronze, mal·leables i plenes de vida, símbol del poder opressor i la vida que sempre triomfa enmig d'ell. Per això, en l'exposició que va fer el 2006 a la sala romànica de l'Albergueria de Vic, van batejar aquest conjunt d'obres amb el nom de “Tensions interiors”.
4. Ceràmica
Com a ceramista, cal destacar les 4 estacions de Bellcaire, els murals de Vilagrassa i la ceràmica de la capella de La Storta, (Itàlia)[14]
↑ 9,09,19,29,3Font, D., Balasch, E. (2006). Cinto Casanovas a l'Albergueria. Publicació-llibret amb motiu de la seva exposició. Vic: L’Albergueria
↑ 10,010,110,210,3Llop, S., (1989). Cinto Casanovas. Publicació-llibret amb motiu de la seva exposició del 8 al 30 de setembre 1989. Girona: Fòrum Galeria.
↑Bruno, E. (1982). Cinque gesuiti: André Bouler (Parigi), Cinto Casanovas (Barcellona), Jean-Marie Tézé (Parigi), André Van Laere (Bruxelles), Mario Venzo (Milano). Milano: Galleria San Fedele.
↑Publicació Quadrimestral Taüll, Secretariat Interdiocesà de Custòdia i Promoció de l'Art Sagrat de Catalunya. Número 6, Juliol de 2002. pàg.12
↑Borrell, J., Farré, X., Viladot, G. (1998). Escultures. Cinto Casanovas. Llibret de l'exposició de 1998. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs
↑Galleria d'Arte San Fedele. (1982). Cinque Gesuiti. André Bouler (Parigi). Cinto Casanovas (Barcellona). Jean-Marie Tézé (Parigi). André Van Laere (Bruxelles). Mario Venzo (Milano). Milano: Centro Culturale San Fedele
_-_4.jpg)
