La llista dels bisbes de Thérouanne conservada a l'església de Saint-Martin de Thérouanne.Restes de l'abadia de San Bertino a Saint-Omer, fundada el segle vii de sant Audomar.La composició escultòrica denominada Grand Dieu de Thérouanne (meitat del segle xiii), que antigament es trobava a la façana de la catedral de Thérouanne, i que avui es troba a la veïna catedral de Saint-Omer.Mapa de la diòcesi de Thérouanne i de les altres diòcesis a Bèlgica abans del 1559. La línea vermella indica el límits estatals actuals.
En temps romans, Tervanna o Taruanna era la capital i centre administratiu de la civitas Morinorum, o els cèltics dels morinis. A més de Tervanna, els morinis tenien un altre centre habitable important, anomenat Bononia pels romans, avui Boulogne, port des del qual s'embarcaven a Briànnia. Les dues ciutats eren part de la província romana de la Gàl·lia belga segona, amb la seva capital a Reims, com ho demostra la Notitia Galliarum principi del segle v.[1]
Sobre l'evangelització del territori morinense, és fonamental el testimoni de Paulí de Nola, que en una carta a Victrici de Rouen (testificat entre 390 i 404), recorda les gestes dels missioners enviats pel bisbe de Rouen a la civitas dels morins. Per tant, aquest text suggereix que els primers missioners cristians van arribar a les terres de l'extrem nord de la Gàl·lia des de Rouen, seguint la ruta de la mar, i no de Reims, capital de la Bèlgica segona.[2] Més tard, amb l'arribada dels pobles germànics, especialment els saxons, observem la presència al segle vii pels missioners que van venir de Britànnia i el Cotentin.[3]
Aquestes terres van ser, durant els primers segles del cristianisme, als marges de la vida política. El control efectiu de la regió de Thérouanne es realitzà només durant la guerra civil que es va veure involucrada la família reial de dels merovingis a la fi del segle vi i fins al 613: és durant aquestes lluites fratricides que es van manifestar interès per l'antiga civitas Morinorum per entitats polítiques que es forma llavors, és a dir, Nèustria i l'Austràsia.[4]
És en aquest context històric, per tal de reforçar encara més els llaços entre l'episcopat i els reis merovingis, que molt probablement es va crear la diòcesi de Thérouanne amb el bisbe de Sant Audomar, monjo de l'abadia de Luxeuil, al segle vii. Les llistes episcopals antigues, però, esmenten dos bisbes abans d'Audomar, Antimondo i Atalbert,, que semblen donar testimoni de l'existència d'una organització eclesiàstica durant el segle vi: les fonts històriques, però, ignoren aquests dos personatges.[5]
La nova diòcesi (dioecesis Morinensis) va ser construït amb recursos del territori de l'arxidiòcesi de Reims, dels quals Thérouanne es va convertir en sufragània. Incloïa tres pagi: el pagus Teruanensis amb la capital Thérouanne; el pagus Bononiensis (Boulonnais), el centre del qual era la ciutat portuària de Boulogne;[6] i gran part del pagus Mempiscus,amb el centre principal a Bergues.[7]
Durant la invasió dels normands (segle ix), els bisbes van traslladar la seva seu a Boulogne; van tornar a Thérouanne en els primers anys del segle xi. Va ser en aquest moment que va començar la construcció de la catedral dedicada a la Mare de Déu: reconstruït i ampliat diverses vegades, va ser una imponent catedral gòtica, ricament decorada, que va donar testimoni de la riquesa de la ciutat i de la diòcesi.[8]
A l'edat mitjana, la diòcesi es va dividir en 25 deganats, a més de la ciutat i el territori de Thérouanne, que era un decanatge separat. Van ser agrupats en dos ardiaconats:[9]
Al segle XVI la diòcesi es trobava dividida, des d'un punt de vista polític, entre el regne de França i els dominis flamencs de l'emperador Carles V. El 20 de juny de 1553 Thérouanne va ser assetjada i destruïda per Carles V a la guerra contra el rei francès Enric II; tot el poble va ser arrasat a terra, inclosos tots els edificis religiosos, inclosa la catedral. En el moment de la presa de la ciutat, el capítol de la catedral que obeïa a l'emperador, ja s'havia escapat i refugiat ja fos a Ypres o a Saint-Omer; la resta del capítol, sotmès al rei de França, va romandre en Thérouanne i alliberat després del pagament d'un rescat, es va traslladar a la ciutat de Boulogne amb el consentiment de l'arquebisbe de Reims.
L'últim bisbe de Thérouanne va ser François de Créquy, que va morir abans del setge i la caiguda de la ciutat episcopal. A la seva mort, el rei el va nomenar bisbe el germà francès Antoine de Créquy, que, incapaç de prendre possessió del càrrec a causa de la destrucció de la ciutat, no va ser confirmat per la Santa Seu i va ser transferit el mateix any a Nantes. L'emperador, per la seva banda, va nomenar al seu propi bisbe, Guillaume de Poitiers, ardiaca de la sala del capítol de Saint-Omer, que va ser bisbe electus fins a la supressió de la diòcesi.
Hi ha tres documents antics que mostren el catàleg episcopal de Thérouanne: el Liber Floridus de Lamberto Sant-Omer,[11] la col·lecció de Roberto de Torigni i el Chronicon breve episcoporum Morinensium et comitum Flandriae del segle xii. D'acord amb Louis Duchesne, que publica els tres catàlegs en la seva obra Fastes épiscopaux de l'ancienne Gaule, les sèries episcopals són molt fiables.
Sant'Antimondo †
Atalberto †
Sant'Audomaro (Omer) † (abans del 642 - després del 667)
↑Per la suddivisione amministrativa della diocesi di Thérouanne, cfr. Vanderkindere, op. cit., vol. I, p. 277; Bled, Les Evêques de Saint-Omer depuis la chute de Thérouanne (1553-1619), pp. 3-5.
↑Aquesta última diaconia formava part de l'ardiaconat de França en el moment de la supressió de la diòcesi; a les fonts anteriors formava part de l'ardiaconat de Flandes.
Léon Vanderkindere, La Formation territoriale des principautés belges au Moyen Âge, Ed. H. Lamertin, Bruxelles, 1902 (online: vol. I e vol. II) (francès)
_%C3%A9glise_Saint-Martin,_plaque_liste_des_%C3%A9v%C3%AAques.JPG)
