L'anglès va sorgir als regnes anglosaxons d'Anglaterra i el que avui dia és el sud-est d'Escòcia. Gràcies a la gran influència de Gran Bretanya i el Regne Unit entre el segle xvii i mitjans del segle xx, a través de l'Imperi Britànic, i a la influència dels Estats Units des de mitjans del segle xx,[11][12][13][14]s'ha estès arreu del món i s'ha convertit en l'idioma principal de les relacions internacionals i la lingua franca de moltes regions.[15][16]
Històricament, l'anglès té el seu origen en una fusió de dialectes molt propers entre si, que actualment es coneixen amb el nom col·lectiu d'«anglès antic». Aquests dialectes van arribar a la costa oriental de Gran Bretanya al segle v de la mà de colons germànics (anglosaxons). Tant el nom català «anglès» com el nom nadiu English deriven del nom dels angles[17] i, en última instància, del seu territori nadiu d'Angeln (a l'actual Schleswig-Holstein). Una part important del lèxic anglès es basa en arrels llatines, car el llatí en les seves diverses formes era la lingua franca de l'Església i de la vida intel·lectual europea.[18] Més endavant, l'anglès va rebre la influència de l'antic nòrdic a causa de les invasions vikingues dels segles ix i x.
Al segle xi, la conquesta normanda d'Anglaterra va engegar un procés pel qual l'anglès va manllevar moltes paraules del normandofrancès i va alterar el seu vocabulari i les seves convencions ortogràfiques per fer la impressió d'una relació propera entre les llengües romàniques[19][20] i allò que en aquell temps ja havia esdevingut l'anglès mitjà. El gran desplaçament vocàlic, que té el seu origen al sud d'Anglaterra durant el segle xv, és un dels esdeveniments històrics que marquen la transició de l'anglès mitjà a l'anglès modern.
A causa de l'assimilació de paraules de molts altres idiomes al llarg de la història, l'anglès d'avui en dia té un vocabulari molt extens i una ortografia complexa i irregular, especialment pel que fa a les vocals. L'anglès modern no només ha assimilat paraules d'altres llengües europees, sinó d'arreu del món. L’Oxford English Dictionary conté més de 250.000 paraules diferents, tot i que no inclou molts termes tècnics, científics i d'argot.[21][22]
Etimologia
El nom «anglès» prové en última instància de l'epònimangle, que es refereix a una tribu germànica que es creu que provenia de l'àrea d'Angeln, a Jutlàndia, que actualment pertany al nord d'Alemanya.[23]
Tenir un nivell decent d'anglès s'ha convertit en una necessitat en diversos àmbits, ocupacions i professions, com ara la medicina i la informàtica. Com a resultat, més de mil milions de persones tenen com a mínim un nivell d'angles bàsic. És una de les sis llengües oficials de les Nacions Unides.[31] D'altra banda, la gran varietat interna de l'anglès, juntament amb els criolls i els pidgins podria crear noves llengües a partir de l'anglès amb el pas del temps.[32]
Una de les conseqüències del creixement de l'anglès és la reducció de la diversitat lingüística nadiua de molts llocs del món. La seva influència continua tenint un paper important en l'atrició lingüística.[33] Les llengües reben constantment la influència de l'anglès tècnic, i especialment, del vocabulari d'origen anglosaxó utilitzat per definir nous conceptes,[34] i els noms d'alguns invents i desenvolupaments nous solen ser molt difícils de traduir i, per tant, és més senzill mantenir el nom original en anglès.[35]
A més a més és la principal llengua de treball en les relacions internacionals i una de les traduccions obligades dels documents de la Unió Europea. És considerat per molts com la lingua franca moderna, per això han sorgit versions simplificades, com el Basic English, per usar-se només entre persones de llengües diferents. Ha rebut també crítiques per imperialisme lingüístic.
Classificació genètica
L'anglès pertany al subgrup de les llengües àngliques, una família que agrupa els diferents dialectes anglesos i les llengües que n'han derivat, especialment els criolls en països colonitzats pels britànics, on han sorgit nous idiomes que barregen l'anglès amb la parla autòctona. Aquesta inclusió, però, és controvertida, ja que el lèxic sol ser de base anglosaxona però no la gramàtica. Dins les llengües àngliques s'inclou el yola i el fingaliè, antigues llengües parlades a Irlanda.
Les llengües àngliques són, al seu torn, una branca de les llengües anglofrisones, a les quals pertany també el frisó. Aquestes pertanyen al grup ingaevònic de les llengües germàniques occidentals, marcades per innovacions com l'ús del gerundi o canvis fonològics respecte als seus parents orientals i del nord.
Remuntant la classificació, pertany a les llengües germàniques, un dels grups principals de les llengües indoeuropees. Per tant es pot dir que l'anglès és una llengua indoeuropea germànica occidental ingaevònica anglofrisona ànglica.
L'anglès és el tercer idioma amb més parlants nadius (entre 300 i 400 milions de persones) i el segon més parlat del món després del xinès. Uns 200 milions de persones el parlen com a segona llengua.
Tot i que hi ha idiomes com ara l'esperanto o interlingua que busquen un ús més neutral de la llengua, l'anglès és el principal idioma de comunicació internacional. Això s'ha produït a causa de la imposició de l'anglès durant les èpoques de conquesta anglesa. Per aquesta mateixa raó, a molts països europeus es parlen llengües derivades del llatí (idioma oficial de l'Imperi Romà).
Avui en dia existeixen propostes per la neutralitat en l'ús d'una llengua auxiliar internacional, però en l'àmbit econòmic es perdrien molts diners que cal gastar durant el procés d'aprenentatge. Per això hi ha una negativa a l'adopció d'una llengua internacional diferent de l'anglès pels que obtenen profit d'aquest negoci.
Aquests invasors germànics van dominar els habitants de parla celta britònica. Les llengües que parlaven aquests invasors germànics van formar el denominat anglès antic, emparentat amb el frisó.[37] L'anglès antic va tenir una forta influència d'un altre dialecte germànic, el nòrdic antic, parlat pels vikings que es van assentar principalment al nord-est de Gran Bretanya. Les paraules angleses Englisch (anglès) i England (Anglaterra) provenen de paraules referides als angles: englisc i England. L'anglès antic no era un idioma unificat, sinó que es distingeixen quatre dialectes: mercià, northumbrià, kèntic i saxó occidental.[38]
L'anglès antic presenta moltes semblances tipològiques amb les llengües indoeuropees antigues com ara el llatí, el grec i l'alemany. Una de les semblances és la presència de cas morfològic en el nombre i la diferència de gènere gramatical.[39] El sistema verbal era més sintètic que l'anglès modern, que utilitza perífrasi verbal i verbs auxiliars.
Anglès mitjà
L'anglès mitjà del segle xiv i xv presenta importants canvis tipològics respecte a l'anglès antic. L'anglès mitjà està tipològicament més a prop de l'anglès modern i les llengües romàniques que l'anglès antic. La principal diferència entre l'anglès mitjà i l'anglès modern és la pronúncia. Concretament, el gran desplaçament vocàlic va modificar l'inventari de vocals, produint diftongs a partir de vocals llargues i canviant el grau d'obertura de moltes vocals. La influència de la noblesa normanda, arribada a l'illa al voltant d'aquesta època, va deixar també efectes en el lèxic de l'anglès mitjà que es conserva encara avui. Això dona origen, per exemple, a la distinció entre pig (porc) i pork (carn de porc), sent la primera d'origen germànic i la segona d'origen francès (les classes baixes cridaven pigs convertits en pork per les classes altes).
A partir del segle xviii la pronúncia de l'anglès va ser molt similar a la de l'anglès modern. A partir d'aquesta època es van començar a produir la major part dels canvis fonètics que són avui la base dels dialectes moderns.
Anglès modern primerenc
L'anglès modern primerenc (Early Modern English) és la forma antiga de l'anglès actual, com una variant de l'idioma anglosaxó i de l'anglès mitjà en particular que es practicava en aquella època.
Es tracta de l'anglès que es parlava principalment durant el Renaixement, i més normalment associat al llenguatge literari de William Shakespeare.
Cronològicament es localitza entre els segles XVI i xviii en les zones poblades pels anglonormands (aproximadament de 1450 a 1700).
Es considera la fase més evolucionada i propera a l'anglès de l'actualitat, i es va consolidar en gran manera a causa de l'auge de les lletres britàniques en aquell període històric i a l'aportació donada per les altres llengües estrangeres.
Fonologia
L'inventari de consonants de l'anglès consta de 25 elements (algunes varietats d'Escòcia i Amèrica del Nord arriben a les 27 en incloure dues fricatives sordes addicionals):
Els fonemes amb asterisc (*) només estan presents en algunes varietats d'anglès (especialment a l'anglès escocès i algunes varietats dels Estats Units i el Canadà), la resta són universals i apareixen en totes les varietats. Cadascun d'aquests fonemes pot presentar variacions al·lofòniques segons el context fonètic. Per exemple:
Les oclusives sordes sonen fortament aspirades a principi de paraula i menys aspirades precedides de s-. Comparant pin [pʰɪn] / spin [spɪn], Kate [kʰeɪt]/ skate [skeɪt], tone [tʰoʊn] / stone [stoʊn]
l'aproximant lateral /l/ té un so "clar" (no velaritzat) en la posició d'atac sil·làbic (left [left], blow [blow]) i un so "fosc" (velaritzat) en posició de coda sil·làbica (milk [mɪɫk]).
Vocals
Els símbols de la llista d'aquí a sota són els de l'alfabet fonètic internacional tal com s'utilitzen en la transcripció de l'anglès (llevat dels Estats Units) per la major part dels diccionaris, especialitzats o no, des de finals dels anys 1970.
Vocals breus
/ɪ/ : fifteen (quinze), fish (peix), chips (patates fregides)
/ɛ/ : men (homes), to let (deixar)
/æ/ : man (home), cat (gat)
/ɒ/ : hot (calor)
/ʊ/ : goods (mercaderies), to put (posar)
/ʌ/ : sun (sol), drunk (ebri, borratxo)
/ə/ : sister (germana), the dog (el gos)
Vocals llargues
/iː/ : sea (mar), to read (llegir)
/ɑː/ : car (cotxe), dark (fosc)
/ɔː/ : wall (mur), law (llei)
/uː/ : moon (lluna)
/ɜː/ : first (primer), bird (ocell)
Diftongs
/aɪ/ : five (cinc), high (alt)
/eɪ/ : snake (serpent, serp), name (nom), Shakespeare
/ɔɪ/ : oil (oli), boy (noi)
/aʊ/ : cow (vaca), to count (comptar)
/əʊ/ ou /oʊ/ : road (ruta, camí), old (vell)
/ɛə/ : hair (cabells), bear (ós)
/ɪə/ : beer (cervesa)
/ʊə/ : poor (pobre)
Triftongs
/aɪə/ : fire (foc), liar (mentider)
/aʊə/ : flour (farina), flower (flor)
/eɪə/ : layer (capa), player (jugador)
Les seqüències anomenades triftongs estan constituïdes de vegades per dues síl·labes: a saber un diftong seguit de /ə/.
L'anglès presenta molts dels trets típics de les llengües europees. El nom presenta diferència entre singular i plural. En anglès modern, a diferència del seu antecessor, l'anglès antic, el nom no fa distincions de gènere o cas. Les diferències de cas es restringeixen en anglès modern al pronom, tal com succeeix per exemple en les llengües romàniques.
En el sistema verbal l'anglès, igual que l'alemany i les llengües romàniques, ha sofert una evolució similar. S'han creat "formes compostes de perfecte" per expressar l'aspecte perfecte i "formes perifràstiques" amb el verb sr per expressar l'aspecte progressiu o continu. Una altra similitud és el desenvolupament de formes de futur a partir de verbs auxiliars. Una diferència important entre l'anglès i altres llengües germàniques i romanços és el debilitament del mode subjuntiu.
Igualment l'anglès, igual que l'alemany, el neerlandès o les llengües romàniques, ha creat articles definits genuïns a partir de formes demostratives.
Temps verbals
En anglès hi ha quatre temps fonamentals: present, passat, futur i condicional. Aquests quatre temps es combinen amb tres aspectes (imperfectiu, continu, perfectiu). Les combinacions d'aspecte possible són quatre ([-perf] [-cont], [-perf] [- cont], [-perf] [-cont] i [-perf] [-cont]). Les combinacions de temps i aspecte anteriors donen lloc a un nombre important de temps verbals:
Simples que sintàcticament no tenen auxiliar i que inclouen els següents:
Simples no continus: present simple, que es reconeix perquè no duu sufixos TAM a l'arrel; past simple, que inclou una marca de passat en l'arrel, usualment -ed en els verbs regulars i pot incloure -en i fins i tot umlaut en els verbs irregulars o forts; future simple, marcat regularment mitjançant un auxiliar (will, shall o les seves formes negatives); conditional, marcat regularment per l'auxiliar en temps passat would (o la seva forma negativa).
Continus, equivalents en general a "auxiliar (ser) + gerundi" en català, denoten accions que s'estan realitzant en el moment en què es parla. Morfològicament els temps continus acaben en-ing: present continuous; past continuous
Compostos, que denoten accions acabades i per tant aspecte perfectiu:
Compostos no-continus: present perfect; past perfect; future perfect.
Continus, similars als simples continus: present perfect continuous; past perfect continuous
El següent quadre resumeix els temps anteriors, per al verb write, 'escriure':
Depenent de si són regulars o no, els verbs tenen diferents passats, que són dos:
Past simple, equivalent a qualsevol passat simple en català (ex: I arrived / "Jo arribava", "Jo arribí", "Jo vaig arribar")
Past participle, equivalent al participi en català. (ex: arrived / "arribat")
El passat simple gairebé sempre va acompanyat d'expressions de temps com: 'yesterday, last (month, week, year, etc.), a week ago. Tant el passat com el participi dels verbs regulars acaba en '-ed'. Les regles per formar el passat simple d'aquests verbs són les següents:
Si el verb acaba en '-y' després d'una consonant, canvia la '-y' a 'i' i agrega '-ed': cry / cried.
Si el verb és d'una síl·laba i acaba en una consonant després d'un vocal, dobla l'última consonant i afegeix '-ed', excepte quan el verb acaba en 'x': plan / planned, però ax / axed.
Si el verb té accent en la síl·laba final dobla l'última consonant i afegeix '-ed': permit / permitted.
Si el verb acaba en '-e', només afegeix '-d': love / loved.
Afegeix '-ed' a tota la resta de verbs: play / played.
Verbs irregulars
L'ús de gotten ha disminuït al Regne Unit durant els últims segles, però continua als Estats Units. Atès que en realitat no hi ha regles definitives sobre "què cal afegir" o "què cal treure" en una paraula del grup de "verbs irregulars", als que estudien anglès com a llengua estrangera se'ls recomana que se'ls aprenguin tal com s'escriuen, ja que com es va esmentar abans, no hi ha un referent definitiu en els "verbs irregulars".[40]
Infinitiu
Pel que fa als verbs infinitius, aquests comencen amb la paraula to, per exemple:
To bite - mossegar
To jump - saltar
To speak - parlar
To walk - caminar
Verbs preposicionals
Molts verbs tenen altres significats quan se'ls afegeix una preposició o un adverbi (around, down, in, out, up , etc.) després. Coneguts també com a phrasal verbs, canvien la definició del verb, o donen informació sobre la direcció. De vegades el seu significat es pot inferir de la preposició que els acompanya. Per exemple to go vol dir "anar" i to go up literalment vol dir "anar amunt", o sigui "pujar". Per contra, altres vegades la preposició no proporciona cap pista al parlant no nadiu sobre el nou significat del verb. Per exemple: "to run" vol dir "córrer" i "to run out" no vol dir "córrer cap a fora" sinó "acabar-se, exhaurir-se".
Heus ací uns exemples de com pot afectar l'addició d'una preposició al significat del verb to look" ("mirar")
To look after - tenir cura
To look around - mirar per tot arreu
To look at - mirar (alguna cosa, a algú)
To look back - mirar cap enrere
To look for - buscar
To look over - revisar
To look up - buscar al diccionari / a un llistat
Pronoms personals
Els pronoms personals en anglès són:
Català
Nominatiu 1
Objectiu
Reflexiu
Genitiu (atributiu)
Genitiu (predicatiu)
jo
I
me
myself
my
mine
tu, vostè
you
you
yourself
your
yours
ell
he
him
himself
his
his
ella
she
her
herself
her
hers
allò² o això
it
it
itself
its
----3
nosaltres
we
us
ourselves
our
ours
vosaltres, vostès
you4
you
yourselves
your
yours
ells, elles⁵
they
them
themselves
their
theirs
Notes:
Al contrari que en català, en anglès el seu ús és obligatori i gairebé sempre precedeixen el verb. Exemple: She is blonde («[Ella] és rossa»). Tanmateix, sobretot col·loquialment, hi ha ocasions en què es prescindeix del pronom per a preguntes i respostes (el·lipsi):[41](Have you) Finished? - («(¿Has) acabat?») o How are you? - (I'm) Fine. thanks. («¿Com estàs? - (Estic) bé, gràcies.»)
Es refereix a objectes.
No es fa servir.
De vegades es fa servir you all («tots vosaltres», «tots vostès») o alguna variant per distingir-lo del you en singular.
De vegades s'empra amb valor singular quan no es desitja revelar el sexe del subjecte. per exemple, If a customer requires help, they should contact… («Si un client necessita ajuda, s'han de posar en contacte amb…»).
Conjugació del temps present
Al present simple, el verb segueix en infinitiu, però s'elimina la paraula to en les formes I, you, we i they .
Exemple:
I: I eat
You: You eat
We: We eat
They: They eat
No obstant això, en les formes it, he i she, s'afegeix una -s al verb (sense to).
Exemple:
He: He stops (Ell para).
She: She stops (Ella para).
Si el verb acaba en -y s'elimina la y i s'afegeix -ies; per exemple, He carries his suitcase. ("Ell porta la seva maleta.") (vegeu normes de pluralització). Gairebé sempre cal escriure o dir un subjecte en cada oració, encara que la frase no requereixi un subjecte en català; per exemple, en català és acceptable dir "Són les dues de la tarda" per indicar les 14 hores, però en anglès és normalment necessari usar el pronom it al capdavant de la frase: It is two (o'clock). Tot i que per contestar a la pregunta What time is it? (Quina hora és?), es pot contestar simplement two, en lloc de It's one.
Gairebé tots els verbs són regulars en el present, però hi ha notables excepcions en to be ("ésser" i "estar") → I am, you/we are, he/she is; to have ("tenir" i "haver" en temps perfectes) → I/we/they have, he/she has; y to do ("fer") → I/you/we/they do, he/she does. En el passat, un verb és regular si el seu passat simple i de participi acaben en -ed. Per exemple: arrive ("arribar") → arrived ("va arribar, arribat"). Amb l'excepció del verb to be cada verb usa la mateixa conjugació per a cada forma en el passat.
Un verb és irregular si el seu passat simple i / o de participi no acaba en -ed. Per exemple: write ("escriure") → wrote ("va escriure", en passat simple), written ("escrit", en passat de participi). Els verbs irregulars anglesos més importants són (infinitiu → passat simple → passat participi) to be → I/he/she was, we/they/you were → been; to do → did → done; to eat → ate → eaten ("menjar"); to give → gave → given ("donar"); to go → went → gone ("anar"); to have → had → had ("haver/tenir"); to make → made → made ("fer, fabricar"); to speak → spoke → spoken ("parlar"); to spend → spent → spent ("gastar").
Per formar un verb en futur s'afegeix el verb auxiliar will abans de l'infinitiu del verb (sense to). Per exemple: You will eat spaghetti. ("Menjaràs espaguetis"). Per formar el condicional s'afegeix la paraula would abans de l'infinitiu del verb (sense to): You would eat spaghetti. ("Menjaries espaguetis").
El temps progressiu de l'anglès, en el present i el passat, usa el verb to be seguit del gerundi del verb principal: I am thinking ("Estic pensant"); You are winning ("Estàs guanyant"); We were talking about baseball ("Estàvem parlant de beisbol" o "Parlàvem de beisbol"). Noteu que l'imperfecte en català es tradueix al passat progressiu en anglès quan indica una acció en progrés en el passat.
El temps perfecte de l'anglès usa el verb auxiliar have seguit del participi del verb principal. Per exemple, I have doni the work ("Jo he fet la feina"), They had seen the movie ("Havien vist la pel·lícula").
Per escriure un verb en el negatiu en un temps simple, s'usa una forma del verb auxiliar do seguit de la paraula "not" i l'infinitiu del verb principal (sense to); per exemple: We do not have any money ("No tenim gens de diners"), She does not dance ("Ella no balla"). En el passat es fa servir did not en totes les formes: He did not write the essay ("Ell no va escriure l'assaig"), You did not finish your homework ("No vas acabar els teus deures"). Nota: el temps del verb do indica el temps de la frase; el verb principal sempre està en la forma infinitiu, malgrat el temps de la frase.
El negatiu de temps composts també usa la paraula not, però aquests temps mantenen la forma del verb auxiliar original; es posa la paraula not darrere del verb auxiliar. Per exemple, I am not running ("Jo no estic corrent"); They had not made the clothes ("No havien fet la roba"). La paraula not també es pot contraure en n't i afegida al final del verb auxiliar (com do not, had not, is not, were not, etc., no es pot fer això amb I am not, que es contrau en I'm not.)
En preguntes amb la forma del verb auxiliar do, l'ordre és do + subjecte + infinitiu del verb principal sense to (+ substantiu o una altra paraula). A més només s'escriu un signe d'interrogació al final de la pregunta. Aquest ordre ocorre en les interrogacions simples. Per exemple: Does she draw? ("Dibuixa ella?"), Do you understand me? ("M'entens?") Did you have a question? ("Tenies una pregunta? "). Quan la pregunta fa servir l'auxiliar be, no s'utilitza l'auxiliar do. Per exemple: Is she happy? ("Està ella feliç?"). Altres oracions més compostes utilitzen adverbis interrogatius (quant, com, on …) al principi de la pregunta. Els adverbis més importants són who (qui), what (què), where (on), when (quan), why (per què) i how (com). Quan s'usen aquests adverbis, s'utilitza el verb auxiliar, per exemple do, després de l'adverbi. Per exemple: When did he buy the car? ("Quan va comprar el cotxe?").
Per respondre a una pregunta simple (sense adverbi interrogatiu), s'usa yes ('sí') o no ('no') seguit d'una coma i la forma apropiada del verb auxiliar, acompanyada del pronom personal. En el negatiu també s'afegeix la paraula not després del verb auxiliar en la resposta. Per exemple: Do they go to school? Yes, they do. ("Van a l'escola? Sí."), Is she eating? No, she is not (is not). ("Està ella menjant? No, no està menjant.").
Normes de pluralització
1.- Als substantius acabats en o, s, ss, sh, ch, x i z, se'ls afegeix -es.
Anglès
Català
Forma singular
Forma plural
Forma singular
Forma plural
Hero
Heroes
Heroi
Herois
Eyelash
Eyelashes
Pestanya
Pestanyes
Watch
Watches
Rellotge
Rellotges
Box
Boxes
Caixa
Caixes
Glass
Glasses
Vidre
Vidres
2.- Als substantius acabats en y, però precedits d'una lletra consonant, es canvia la y per i i s'afegeix -es.
Anglès
Català
Forma singular
Forma plural
Forma singular
Forma plural
Lady
Ladies
Senyora
Senyores
Fly
Flies
Mosca
Mosques
Photocopy
Photocopies
Fotocòpia
Fotocòpies
3.- Als substantius acabats en y, però precedits d'una vocal, només s'afegeix -s.
Anglès
Català
Forma singular
Forma plural
Forma singular
Forma plural
Boy
Boys
Noi
Nois
Key
Keys
Clau
Claus
Toy
Toys
Joguina
Joguines
4.- Per a substantius acabats en f o fe, aquestes s'intercanvien per ves.
Anglès
Català
Forma singular
Forma plural
Forma singular
Forma plural
Wolf
Wolves
Llop
Llops
Knife
Knives
Ganivet
Ganivets
Scarf
Scarves
Bufanda
Bufandes
Leaf
Leaves
Fulla (d'arbre)
Fulles
NOTA: El plural de chief (cap) és chiefs.
5.- Casos especials: plurals irregulars.
Anglès
Català
Forma singular
Forma plural
Forma singular
Forma plural
Man
Men
Home
Homes
Woman
Women
Dona
Dones
Child
Children
Nen (en general)
Nens
Mouse
Mice
Ratolí
Ratolins
Fish
Fish (*)
Peix
Peixos
Tooth
Teeth
Dent
Dents
Foot
Feet
Peu
Peus
Sheep
Sheep
Ovella
Ovelles
Goose
Geese
Oca
Oques
Ox
Oxen
Bou
Bous
Louse
Lice
Poll
Polls
Belief
Beliefs
Creença
Creences
6.- Per a la resta de casos només s'afegeix -s.
(*) S'admet també la forma regular "fishes"
Comparacions
Quan la comparació és entre un substantiu i un altre:
Més (adjectiu) que …: Aquest tipus de comparació depèn del nombre de síl·labes de l'adjectiu que s'usa per comparar. Si l'adjectiu té d'una a dues síl·labes en anglès (per exemple happy), se li afegeix l'adjectiu la terminació -er, seguit de than: She is happier than me→ Ella és més feliç que jo. En canvi, si l'adjectiu té més de dues síl·labes (per exemple beautiful), es deixa l'adjectiu com està i primer s'escriu la paraula more: She is more beautiful than me → Ella és més maca que jo. En aquest cas, en comptes de more (més) podem escriure less (menys) per a indicar el contrari.
Quan s'indica la major magnitud d'un substantiu.
Simplement s'escriu the + (adjectiu + -est). Per exemple: El més gran de tots → The biggest of all. Això només passa quan l'adjectiu té una o dues síl·labes. Si té més, l'adjectiu s'escriu de manera normal, però primer s'escriu (entre the i l'adjectiu) la paraula most. Per exemple: The most peaceful → El més plàcid.
Cal tenir en compte els adjectius irregulars. Per exemple: happy + -er = happier (en aquest cas se substitueix la -i per -ier en comptes de -yer). Això passa només amb alguns adjectius.
Quan es comparen dos substantius per igual.
En aquest cas, l'adjectiu s'escriu de forma normal sense tenir en compte el seu nombre de síl·labes, i va acompanyat davant i darrere de la paraula as. Per exemple: As fast as… → Tan ràpid com …
Vocabulari
Influències en el vocabulari de l'anglès
El lèxic de l'anglès actual està format per un nucli de paraules patrimonials directament heretades de l'anglès antic, entre les quals es troben la major part de paraules purament gramaticals així com la major part de les paraules més freqüents. No obstant això, entre les formes lèxiques de freqüència mitjana o petita predominen els manlleus del llatí i del francès, que freqüentment són cultismes, encara que també tenen penetració en el lèxic freqüent.
En efecte entre les deu mil paraules més freqüents poc més d'una tercera part són paraules d'origen germànic, mentre que més del 60% són paraules d'origen llatí o romànic.[42] La següent taula mostra la preponderància de diferents procedències del lèxic en termes de freqüència.
Les paraules derivades de l'anglès antic, popularment anomenades "germàniques", connoten seriositat i dedicació. Quan Winston Churchill va dir, en el seu primer discurs com a Primer Ministre del Regne Unit (1940), que la sola cosa que podria oferir al seu poble en guerra era "blood, toil, tears, and sweat" (sang, treball, llàgrimes i suor). El fet de prendre seriosament la situació és palesa per l'ús de paraules exclusivament germàniques. En canvi, un ús abundant de paraules romàniques, en general derivades del francès, indica trivialitat o burocràcia. En documents legals del passat era freqüent l'ús de parells de paraules sinònimes, un d'origen anglosaxó i un altre romànic, com "last will and testament" (darrer testament), per evitar malentesos. L'ascendència de les paraules en anglès pot facilitar conclusions antropològiques: els animals sheep, pig, i cow (ovella, porc, vaca) són germànics, mentre els noms de les carns derivades d'aquests animals són romànics: mutton (no usat als EUA), pork, beef. La qual cosa indica la classe social que tenia cura dels animals - els conquistats anglosaxons - i els que gaudien de les seves carns: els conqueridors normands (francesos).
En la llengua anglesa moderna és comú trobar parells de sinònims, l'un d'origen germànic (German words), i l'altre d'origen llatí (Latin words).
German words
Begin
Go on
Find out
End
Give back
Build
Deadly
Flood
Height
Old
Selfsame
Teach
Wage
Yearly
Latin words
Commence
Continue
Discover
Finish
Return
Construct
Mortal
Inundate
Altitude
Ancient
Identical
Educate
Salary
Annual
Tal com s'ha esmentat, el mot germànic és d'ús més comú i col·loquial, i el mot llatí es reserva per a situacions més formals. Tanmateix, la forta influència del francès normand en la moderna llengua anglesa fa que hom trobi paraules llatines arreu, i no sempre en contextos formals.
Sistema d'escriptura
L'anglès utilitza l'alfabet llatí, que va substituir les runes anglosaxones al voltant del segle ix.[cal citació] L'ortografia de l'anglès és etimològica i no pas fonètica,[45] especialment per a les paraules d'origen llatí o recentment incorporades del francès. Existeixen regles d'escriptura per a les paraules d'origen germànic i les adaptades antigament del francès, i per tant, un angloparlant pot deduir la pronunciació d'aquestes, encara que hi ha excepcions.[cal citació]
L'alfabet anglès actual conté 26 lletres llatines: la a, la b, la c, la d, la e, la f, la g, la h, la i, la j, la k, la l, la m, la n, la o, la p, la q, la r, la s, la t, la u, la v, la w, la x, la y i la z (que també tenen formes majúscules: A, B, C, D, E, F, G, H, I, J, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, U, V, W, X, Y i Z).[46] Altres símbols que es fan servir en l'anglès escrit inclouen les lligaduresæ and œ (tot i que ja no són d'ús comú). També es fan servir alguns símbols diacrítics, sobretot en manlleus d'altres llengües (com ara l'accent tancat de café i exposé), així com l'ús ocasional de dièresis per indicar que dues vocals formen un hiat (per exemple, a naïve o Zoë).
L'ortografia anglesa funciona a diversos nivells, amb elements d'ortografia francesa, llatina i grega superposats al sistema germànic original. També s'han produït canvis fonètics que no es reflecteixen en l'ortografia, cosa que encara embolica més la troca. Així doncs, a diferència de moltes altres llengües, l'anglès escrit no és un indicador fiable de l'anglès parlat, i viceversa (és a dir, no té una ortografia fonèmica). Aquest estat s'il·lustra en la paraula ghoti, proposada des del segle xix com a ortografia alternativa de fish en utilitzar de manera irònica les irregularitats de l'ortografia.
Tot i que no sempre hi ha una correspondència lletra-so directa, les normes ortogràfiques que tenen en compte l'estructura sil·làbica, la fonètica i els accents tenen una fiabilitat del 75% o més.[47] Alguns proponents de l'ortografia fonèmica diuen que l'anglès és més d'un 80% fonètic.[48]
Dialectes regionals
L'anglès ha estat subjecte a un ampli grau de variacions regionals dialectals durant molts segles. La seva propagació mundial actual implica que s'hagin desenvolupat un gran nombre de dialectes i llengües criolles i pidgins¹ basats en l'anglès, arreu del món. Els principals dialectes nadius d'anglès sovint es divideixen pels lingüistes en tres categories generals:[49][50][51][52][53][54][55][56]
A part d'aquests grans dialectes, existeixen moltes altres variants de l'anglès, que inclouen, en la majoria dels casos, diverses subvariants, com ara el cockney, scouse i geordie a l'anglès britànic; l'anglès és una llengua pluricèntrica, sense una autoritat central com a llengua, a diferència del que passa a França amb l'Académie française o a Catalunya amb l'Institut d'Estudis Catalans; i per tant cap varietat es considera "correcta" o "incorrecta", excepte pel que fa a les expectatives de l'audiència en particular als que es dirigeix l'idioma. Els angloparlants tenen molts diferents accents, que sovint assenyalen el dialecte o llengua materna del parlant
La següent llista presenta algunes de les variants dialectals més conegudes de l'anglès:
↑Simons, Gary F. and Charles D. Fennig (eds.). 2017. Ethnologue: Languages of the World, Twentieth edition. Dallas, Texas: SIL International. Consultat el 24 juliol 2017. (en anglès)
↑Baugh, Albert C. i Cable, Thomas. «Latin Influences on Old English» (en anglès). An excerpt from Foreign Influences on Old English, 1978. Arxivat de l'original el 27 de novembre 2010. [Consulta: 5 setembre 2010].
↑ 25,025,1David Graddol. «The Future of English?» ( PDF) (en anglès). The British Council, 1997. Arxivat de l'original el 19 de febrer 2007. [Consulta: 15 abril 2007].
↑Abbott, M. «Identifying reliable generalisations for spelling words: The importance of multilevel analysis» (en anglès). The Elementary School Journal, 101, 2, 2000, pàg. 233-245. DOI: 10.1086/499666. JSTOR: 1002344.
↑Moats, L. M. (2001). Speech to print: Language essentials for teachers. Baltimore, MD: Paul H. Brookes Company, ISBN 1-59857-050-1.(en anglès)
↑Barry, Michael V. «English in Ireland». A: English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 84-134.
↑Romaine, Suzanne. «English in Scotland». A: English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 56-84.
↑Toon, Thomas E. «Variation in Contemporary American English». A: English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 210-251.
↑Barry, Michael V. «English in Ireland». A: English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 86-87.
↑Cassidy, Frederic G. «Geographical Variation of English in the United States». A: English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 177-210.
↑Lawton, David L. «English in the Caribbean». A: English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 251-281.
↑Eagleson, Robert D. «English in Australia and New Zealand». A: English as a World Language. University of Michigan Press, 1982, p. 415-439.
Changing English. Routledge, 2007. ISBN 978-0-415-37679-2 [Consulta: 11 febrer 2015]. This textbook includes chapters by David Crystal, David Graddol, Dick Leith, Lynda Mugglestone, and Joan Swann.
The Germanic Languages. Routledge, 1994. ISBN 978-0-415-28079-2 [Consulta: 26 febrer 2015]. The survey of the Germanic branch languages includes chapters by Winfred P. Lehmann, Ans van Kemenade, John Ole Askedal, Erik Andersson, Neil Jacobs, Silke Van Ness, and Suzanne Romaine.
Lass, Roger. «Chapter 3: Phonology and Morphology». A: The Cambridge History of the English Language, Volume III: 1476-1776. Cambridge: Cambridge University Press, 2000, p. 56-186.
.JPG)
.svg&lang=ca)
