 Voltaïta |
|---|
![]()
 |
| Fórmula química | K₂Fe²⁺₅Fe³⁺₃Al(SO₄)₁₂·18H₂O. |
|---|
| Epònim | Alessandro Volta |
|---|
| Localitat tipus | Solfatara di Pozzuoli, Pozzuoli, Província de Nàpols, Campània, Itàlia |
|---|
|
| Categoria | sulfats |
|---|
| Nickel-Strunz 10a ed. | 7.CC.25 |
|---|
| Nickel-Strunz 9a ed. | 7.CC.25 |
|---|
| Nickel-Strunz 8a ed. | VI/C.08 – Anhang |
|---|
| Dana | 29.9.1.1 |
|---|
| Heys | 25.11.10 |
|---|
|
| Sistema cristal·lí | isomètric |
|---|
| Estructura cristal·lina | a = 27,254(8) Å |
|---|
| Grup puntual | m3m (4/m 3 2/m) - hexoctaedral |
|---|
| Grup espacial | fd3c |
|---|
| Color | verd a negre verós; oli d'oliva a verd clar en llum transmesa |
|---|
| Exfoliació | no en té |
|---|
| Fractura | concoidal |
|---|
| Duresa (Mohs) | 3 a 3,5 |
|---|
| Lluïssor | sedosa, resinosa |
|---|
| Color de la ratlla | verd-gris |
|---|
| Diafanitat | opaca |
|---|
| Densitat | 2,645 g/cm³ (mesurada); 2,663 g/cm³ (calculada) |
|---|
| Propietats òptiques | isotròpica |
|---|
| Índex de refracció | n = 1,593 a 1,608 |
|---|
| Birefringència | δ = 0,000 |
|---|
|
| Estatus IMA | mineral heretat (G) |
|---|
| Any d'aprovació | 1841 |
|---|
| Símbol | Vlt |
|---|
| Referències | [1] |
|---|
La voltaïta és un mineral de la classe dels sulfats que pertany i dona nom al grup de la voltaïta. Rep el seu nom del físic italià Alessandro Volta (1745-1827).
Característiques
La voltaïta és un sulfat de fórmula química K₂Fe²⁺₅Fe³⁺₃Al(SO₄)₁₂·18H₂O. Cristal·litza en el sistema isomètric. La seva duresa a l'escala de Mohs es troba entre 3 i 3,5. És l'anàleg amb Fe²⁺ de la magnesiovoltaïta i amb K-Fe²⁺ de l'amoniomagnesiovoltaïta.[1]
Segons la classificació de Nickel-Strunz pertany a «07.C - Sulfats (selenats, etc.) sense anions addicionals, amb H₂O, amb cations de mida mitjana i grans» juntament amb els següents minerals: krausita, tamarugita, kalinita, mendozita, lonecreekita, alum-(K), alum-(Na), tschermigita, lanmuchangita, zincovoltaïta, pertlikita, amoniomagnesiovoltaïta, kröhnkita, ferrinatrita, goldichita, löweïta, blödita, niquelblödita, changoïta, zincblödita, leonita, mereiterita, boussingaultita, cianocroïta, mohrita, niquelboussingaultita, picromerita, polihalita, leightonita, amarillita, konyaïta i wattevil·lita.
Es forma a les fumaroles i solfatares com a producte d'alteració de dipòsits rics en pirita en regions àrides. Va ser descoberta a la solfatara di Pozzuoli, un cràter volcànic situat al centre de la caldera dels Camps Flegreus, a la província de Nàpols (Campània, Itàlia),[2] normalment associada a halotriquita. Als territoris de parla catalana ha estat descrita al turó de Montcada (Montcada i Reixac, Vallès Occidental) i a les mines d'alum de La Vilella Alta (Priorat).[3]
Referències
