Tribunal de Garanties Constitucionals

Infotaula d'organitzacióTribunal de Garanties Constitucionals
Dades
Tipustribunal Modifica el valor a Wikidata
Escut oficial durant la Segona República Espanyola.

El Tribunal de Garanties Constitucionals va ser un òrgan constitucional espanyol, antecedent de l'actual Tribunal Constitucional d'Espanya, existent durant la Segona República Espanyola. Va ser establert mitjançant l'article 122 de la Constitució de 1931 i regulat mitjançant una Llei Orgànica (14 de juny de 1933). El seu primer president va ser Álvaro de Albornoz.

Competència

Tenia competència per conèixer:

  1. Del recurs d'inconstitucionalitat de les lleis.
  2. Del recurs d'empara de garanties individuals, quan hagués estat ineficaç la reclamació davant altres autoritats.
  3. Dels conflictes de competència legislativa i quants uns altres sorgeixin entre l'Estat i les regions autònomes i els d'aquestes entre si.
  4. De l'examen i aprovació dels poders dels compromissaris que juntament amb les Corts escullen al President de la República.
  5. De la responsabilitat criminal del cap d'estat, del President del Consell i dels Ministres.
  6. De la responsabilitat criminal del president i els magistrats del Tribunal Suprem i del fiscal de la República.

Composició

Estava presidit per un president que nomenaven les Corts (no calia que fos diputat), el mandat del qual durava deu anys. Hi havia dos vocals nats, els presidents del Tribunal de Comptes i del Consell d'Estat i vint-i-tres electius: dos diputats, nomenats per les Corts en cada legislatura (nats), dos advocats escollits pels col·legis d'advocats, quatre professors d'universitat escollits per les facultats de dret i catorze vocals regionals. Els vocals regionals, de col·legis d'advocats i professors d'universitat tindrien un mandat de quatre anys, renovables per meitats cada dos anys.

Pel que fa als vocals regionals, un corresponia a cada regió autònoma (en la data de creació del Tribunal només Catalunya), escollit per l'òrgan legislatiu d'aquesta regió. La resta del territori s'ordenava a diverses regions a l'efecte de l'elecció de vocals, les quals triarien cadascuna al seu vocal mitjançant votació en la que els electors serien tots els regidors dels ajuntaments de la regió. Per a l'elecció de vocals, la llei va considerar com a regions les existent des de la divisió regional de 1833:

  1. Andalusia (províncies d'Almeria, Cadis, Còrdova, Granada, Huelva, Jaén, Màlaga i Sevilla i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla)
  2. Aragó (províncies d'Osca, Terol i Saragossa).
  3. Astúries (província d'Oviedo)
  4. Balears (província del seu nom)
  5. Canàries (províncies de Las Palmas i Santa Cruz de Tenerife).
  6. Castella la Nova (províncies de Ciudad Real, Conca, Guadalajara, Madrid i Toledo)
  7. Castella la Vella (províncies d'Àvila, Burgos, Logronyo, Palencia, Santander, Segòvia, Soria i Valladolid)
  8. Extremadura (províncies de Badajoz i Càceres)
  9. Galícia (províncies de la Corunya, Lugo, Ourense i Pontevedra).
  10. Lleó (províncies de Lleó, Salamanca i Zamora)
  11. Múrcia (províncies d'Albacete i Múrcia)
  12. Navarra i País Basc (províncies d'Àlaba, Guipúscoa, Navarra i Biscaia)
  13. València (províncies d'Alacant, Castelló i València)

El primer president del Tribunal de Garanties Constitucionals va ser el radicalsocialista Álvaro de Albornoz, escollit per les Corts en votació el 3 de juliol de 1933 (va dimitir el 9 d'octubre de 1934, sent substituït per Fernando Gasset Lacasaña.[1] El Tribunal es constituí el 2 de setembre de 1933.[2]

Les eleccions per als vocals regionals van tenir lloc el 3 de setembre de 1933 i van suposar una àmplia derrota de la coalició governamental (el govern, presidit per Manuel Azaña, incloïa representants d'Acció Republicana, PSOE, Partit Republicà Gallec, Partit Radical Socialista, federals i Esquerra Republicana de Catalunya).[3] Els candidats afins al govern van obtenir cinc dels quinze vocals en disputa (un per a cada partit del gabinet, excloent als federals; el d'ERC nomenat pel Parlament de Catalunya) mentre que l'oposició va obtenir vuit (4 radicals, 3 de la CEDA, un nacionalista basc, un tradicionalista i un independent de dreta).[1] A conseqüència d'això, el president de la República, Niceto Alcalá Zamora va signar el decret de dissolució de les Corts i la convocatòria d'eleccions.[1]

La votació dels col·legis d'advocats va tenir lloc el 10 de setembre.[2] i va resultar en el triomf de la candidatura de Renovación Española,[1] que incloïa José Calvo Sotelo, llavors a l'exili.

Llista de membres

Alguns membres del tribunal foren els següents:[4]

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Carreras, Carreras; Tafunell, Xavier. Estadísticas históricas de España: siglos XIX - XX. 2a ed.. Fundación BBVA, 2005, p. 1111. ISBN 9788496515000. 
  2. ↑ 2,0 2,1 «Significación del nuevo organismo». La Vanguardia, 05-09-1933.
  3. ↑ [https://archive.today/20120629144018/www.terra.es/personal/mothman/spain3.htm Governs d'Espanya 1931-2008
  4. ↑ Firma del President de la República, ABC, 26 d'agost de 1936.
  5. ↑ «El Tribunal de Garantías Constitucionales y Cataluña (1934)». Diario de Navarra, 22-01-2010. Arxivat de l'original el 2015-06-06 [Consulta: 9 octubre 2011].
  6. ↑ «De las elecciones para constituir el Tribunal de Garantias». ABC, 06-09-1933.

Bibliografia

  • Urosa Sanchez, Jorge; Ruiz Rodriguez, Ignacio; San Miguel Pérez, Enrique; Marhuenda García, Francisco. Tribunal de Garantías Constitucionales de la II República. Colección documental. Biblioteca Académica, 3. Consejería de Educación. Secretaría General Técnica, 2000. EAN 9788445117149. ISBN 978-84-451-1714-9. 
  • Espanya. Tribunal de Garantías Constitucionales. La Jurisprudencia del Tribunal de Garantías Constitucionales de la II República española / Martín Bassols Coma. Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 1981. DL M. 43659-1981. ISBN 84-259-0658-X. 

Enllaços externs

  • Julio Gil Pecharromán. Garantías y reforma de la Constitución Arxivat 2010-03-27 a Wayback Machine., per (castellà)
  • Ley Orgánica del Tribunal de Garantías Constitucionales (14 de juny de 1933) Gaceta de Madrid  PDF(castellà)