La legislació és el conjunt de lleis que regulen un aspecte de la vida d'una comunitat.[1] La llei és una norma jurídica de caràcter general i obligatori.[2]
En relació a la distribució de les competències, es parla de legislació bàsica, marc o de principis (en el cas espanyol es troba la llei marc o de bases) i la legislació complementària o de desenvolupament. La legislació bàsica és l'ordenament legislatiu que tinga relació a l'interés general sobre una matèria mentre que la legislació de desenvolupament sol ser definida com aquella que legisla a l'espai normatiu deixat pel legislador estatal.
Conceptes generals de la legislació
- El poder legislatiu és l'encarregat de dictar les lleis
- la llei és la font més important del dret, les altres fonts el costum i els principis generals del dret només s'apliquen si no existeix una llei al respecte. Es considera que l'estat de dret és aquell on impera la llei.
- Les societats democràtiques modernes tenen estrictament determinades les atribucions i les competències legislatives.
- En el sistema parlamentari la constitució constitueix la llei de lleis i té el caràcter de norma programàtica.
- Està establerta una jerarquia en les lleis de forma que un òrgan jeràrquicament inferior no pot envair la competència legislativa del superior.2019[cal citació]
Diversos tipus de lleis
- Llei ordinària: Emanada de l'òrgan parlamentari per exemple la Llei Orgànica
- Llei fonamental és la que estableix principis pels quals haurà de regir-se la legislació d'un país; sol denominar-se Constitució. La Constitució és la norma suprema de l'ordenament jurídic, ja que està per sobre de qualsevol llei
- Llei dictada pel govern per l'execució de les anteriors: Lleis i normes amb rang inferior al de la llei com el decret i reglament.
- És habitual qualificar les lleis segons l'activitat afectada. Per exemple: llei tributària, llei laboral, llei pressupostària, etc.
- Quan la llei o convenció escrita resta sense efecte, que no s'aplica, s'anomena lletra morta.[7]
Lleis inútils
La llei inútil és el fenomen relatiu a les lleis que pateixen la síndrome d'ésser inaplicables o tindre un dèficit de compliment. La causa pot ser donada per raons polítiques, per ineficiència de l'administració o per falta de mitjans tècnics per a complir els objectius marcats per la llei.[8] En diversos països democràctics s'han realitzat avaluacions per previndre que es creen lleis inaplicables administrativament (a Itàlia es parla als Informes Giannini de 1979 i Barettoni Arleri de 1981, als Estats Units la General Accounting Office del Congrés i l'Office of Management and Budget es dediquen a això, a Alemanya es van fer estudis publicats a Implementation Politischer Programme (1980) i Gesetzgebungspraxis und Gesetzgebungslehre (1983)).[9]
Referències
Bibliografia
- Muñoz Machado, Santiago. Derecho público de las Comunidades Autónomas I. 1a ed. Madrid: Civitas, 1982. ISBN 84-7398-220-7.
Vegeu més
Enllaços externs
