Tassa de mesurar

Tassa mesuradora de plàstic. Graduada en ml i unces americanes.

En diverses activitats humanes, la cuina entre altres, una tassa de mesurar (també anomenada mesura; mesureta si és petita)[1] [2] és un recipient de volum conegut que permet dosificar líquids, matèries granuloses o pólvores. També hi ha recipients de mesurar amb marques de nivell que permeten comprovar volums diferents. Si el recipient és transparent o translúcid les marques són a l'exterior, mentre que si el recipient és opac les marques van a l'interior.

Els materials de construcció de les tasses actuals són el vidre, el plàstic o el metall. Antigament hi havia mesures de fusta i de terrissa.

Usos típics

En la cuina es poden mesurar líquids (aigua, llet, oli, cervesa…) i sòlids granulats o en pols (farina, sucre, cacau, arrós, pastes de petit format…). En altres activitats casolanes hi ha mesures per als detergents i els adobs per a les plantes de jardí.

Són freqüents les mesuretes no graduades de capacitats unitàries o fraccionàries: 1 tassa, ½ tassa, 1/3 de tassa, 1/4 de tassa.

Mode d'operació

Una forma habitual de procedir és emprar la tassa de mesurar com a recipient transitori de quantitats unitàries. O, el que és el mateix, mesurar una certa quantitat i abocar-la totalment sobre un altre recipient. Alguns vasos de gran capacitat, a més de mesurar, es fan servir com a dispensadors de quantitats parcials. El recipient s'omple totalment i es va dosificant en petites quantitats. Les graduacions normals estan marcades en vertical indicant les quantitats de matèria per a cada nivell horitzontal. Però, per a servir cal inclinar el recipient i les quantitats servides han de ser estimades a ull. Hi ha recipients de mesurar amb una graduació inclinada, que permet observar el nivell de líquid quan es va servint (amb el recipient inclinat).

Marques de graduació

Normalment estan disposades verticalment, en el costat de la tassa. Si la tassa reposa sobre el taulell de la cuina, l'observació directa no és immediata. Hi ha una patent d'una tassa amb un rebaix intern graduat que permet la lectura directa, mirant a l'interior de la tassa.[3]

Mesurar pesos

Un recipient de mesurar indica volums. Les graduacions d'una tassa de mesurar es refereixen a volums de líquids o sòlids granulats. En molts casos hi ha taules d'equivalència aproximada entre els volums i les masses de diversos productes.[4]

Antecedents històrics

Les tasses de mesurar són actualment estris d'ús casolà i no intervenen en les relacions comercials. Antigament (i encara ara en mercats «primitius») les mesures eren un instrument imprescindible en les ventes a mesura.

« ... qui venrà a pes i mesura no gos tenir pesos ni mesures que no sien signats d'algun mostessaf... »
— [5]

Unitats tradicionals

Les unitats tradicionals de volum o capacitat, tenen relació amb les tasses de mesurar o instruments similars.

Catalanes

Marsella [11]

Les unitats de capacitat de Marsella són interessants per la gran relació comercial amb Catalunya.

  • Mesura d'àrids
    • 1 charge= 8 panauxs (singular panal)
    • 1 panal = 14 civadiers
    • 1 civadier = 2 picotins
  • Mesura de líquids
    • Millérole
      • Per al vi
        • 1 millérole= 15 escandaux (singular escandal)
      • Per a l'oli
        • 1 millérole = 4 escandaux

Genova

Unitats de volum

  • Canella cuba
  • Palmo cubo

Mesura d'àrids

  • 1 mina = 2 stari [12]
  • 1 staro = 2 quarte
  • 1 quarta = 12 gombette [13]

Referències

  1. ↑ DCVB:Mesura.
  2. ↑ DCVB:Mesureta.
  3. ↑ Patent US6263732B1. Michael G. Hoeting, Stephen C. Hoeting. Measuring cup.[Enllaç no actiu]
  4. ↑ Lois Fulton; Evelyn Matthews; Carole Davis Average Weight of a Measured Cup of Various Foods. Department of Agriculture, Agricultural Research Service, 1977. 
  5. ↑ Arboledas, P.A.P.; Vaquero, E.R.; Sabaté, F. La época medieval: administración y gobierno (en castellà). Istmo, 2003, p. 431 (Colección Fundamentos). ISBN 978-84-7090-435-6. 
  6. ↑ Padilla, J.I.; Carabasa, J.M.V.; Abadías, J.A.. Ceràmica medieval i postmedieval: circuits productius i seqüències culturals. Publicacions Universitat de Barcelona, 1998, p. 243 (Biblioteca Civitas Economia y Empresa). ISBN 978-84-475-2026-8. 
  7. ↑ Mestre i Campi, Jesús. «xau». A: Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1139. ISBN 84-297-3521-6. 
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Fes-me'n cinc cèntims... La memòria del futur pàg. 28, de Judith Barbacil i Mestres i Cristina Barbacil i Mestres. Edita l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, any 2007.
  9. ↑ Bando general de buen gobierno o de policia urbana para esta ciudad de Barcelona (en castellà). Imp. del Constitucional, 1843, p. 41. ISBN 978-0-371-59681-4. 
  10. ↑ Urgellés, J.G.. Zàping matemàtic. Universitat Politecnica de Catalunya. Iniciativa Digital Politecnica, 2010, p. 28 (Hyperion (Edicions UPC)). ISBN 978-84-7653-923-1. 
  11. ↑ Gurena, F.A.. Traité comparatif des monaies, poids et mesures, changes, banques et fonds publics ... (en francès). Baute & Boulouch, 1832, p. 338. 
  12. ↑ Mattioli, P.A.; Dioscorides, P.; Ginammi, Marco. I discorsi di M. Pietro Andrea Matthioli sanese, medico cesareo; ... nei sei libri di Pedacio Dioscoride Anazarbeo della materia medicinale. Dal suo istesso auttore innanzi la sua morte ricorretti, & in più di mille luoghi aumentati. ... Con due tauole copiosissime: ... Al M. ill.re ... monsig. Toldo Costantini, .. (en italià). presso Marco Ginammi, 1645, p. 67. 
  13. ↑ Rocca, P. Pesi e Misure antiche di Genova e del Genovesato. Studi ... Con 6 tavole litografate (en italià), 1871, p. 96. 

Vegeu també