PROFILPELAJAR.COM

	En altres projectes de Wikimedia:
Commons	Commons (Galeria)
Commons	Commons (Categoria)

Infotaula edificiSanta Maria in Cosmedin
	Basílica de Santa Maria in Cosmedin, vista des de la plaça
Epònim	Verge Maria
Dades
Tipus	Basílica menor
Construcció	segle viii - segle xi
Dedicat a	Verge Maria
Característiques
Estat d'ús	Bo
Estil arquitectònic	barroc
Mesura	20 () × 40 () m ;
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Roma Capitale (Itàlia)
Localització	Piazza Bocca della Verità 18, 00186 Roma
	41° 53′ 21″ N, 12° 28′ 55″ E / 41.88908°N,12.48208°E
Patrimoni monumental d'Itàlia
Plànol
Activitat
Categoria	Basílica menor, Església titular
Diòcesi	Roma
Religió	catolicisme
Lloc web	vicariatusurbis.org…

Santa Maria in Cosmedin o de Schola Graeca és una basílica a la plaça de la Bocca della Verità de Roma (Itàlia).

Història

El lloc que ocupa la basílica, entre el Tíber, el Forum Boarium i el Circ Màxim, era en temps de l'imperi un magatzem de cereals anomenat Statio Annonae. Per construir la basílica se'n van aprofitar les columnes del magatzem.

Amb anterioritat però, en aquest lloc hi havia l'Ara Maxima d'Hèrcules, santuari destinat a garantir el comerç, satisfent les necessitats religioses dels mercaders estrangers que vivien en aquella zona.^[1]

Altar del l'església de Santa Maria, de culte catòlic

Vitruvi, en un escrit del segle i aC, esmenta un temple de planta rectangular situat a l'entrada del Circ Màxim i dedicat a Hèrcules invicte també dit Pompeià.^[2] Al segle vi l'administració d'aliments (annona) i els edificis veïns es van convertir en la seu d'una diaconia, estructura eclesial destinada a garantir ajuda als feligresos. A començaments de segle vii, una església adjunta a la diaconia es va començar a construir per ordre del papa Gregori I, la família del qual tenia grans possessions a la zona.

El Papa Adrià I la va fer reconstruir a finals del segle viii, amb una ampliació que incorporava bona part de l'antiga annona. Amb aquestes obres quedava dividida en tres naus i resultava millorada en la decoració. Els oficis religiosos i el manteniment van ser confiats a una comunitat de monjos grecs que s'havien refugiat a Roma després de les persecucions dels iconoclastes, per això també es coneix amb el nom de Santa Maria in Schola Greca, i més endavant Santa Maria in Cosmedin, que ve de la paraula grega kosmidion (ornament).^[1]

A diferència de la majoria d'esglésies romanes d'aquest període, no està construïda sobre la tomba d'un màrtir, tot i que la basílica té una cripta.

Durant el pontificat de papa Nicolau I (858-867), es va afegir una sagristia, un oratori i una residència diaconal. El Papa Gelasi II el 1118 va fer reparar alguns danys soferts per l'estructura gairebé cent anys abans durant la invasió dels normands el 1082 amb Robert Guiscard. El 112 el papa Calixt II va afegir un pòrtic.

L'església va ser novament restaurada el 1718 amb l'arquitecte Giuseppe Sardi que va transformar l'estil romànic en rococó; però aquesta reforma va ser anul·lada el 1899 per G.B. Giovenale eliminant els elements barrocs i tornat l'aspecte romànic original.

En aquesta església van ser elevats a la seu pontifícia els papes Gelasi II, Celestí III i l'antipapa Benet XIII.

Estructura

A la façana està el pòrtic de set arcs que se superposen. Cap a la dreta de l'observador hi ha el campanar romànic que data del segle xii que té una alçada de set pisos amb finestres geminades.

Sota el pòrtic hi ha un monument a Alfano, que va supervisar per encàrrec del papa Calixt II la restauració de l'església.

L'interior de l'església té tres naus separades per pilars i divuit columnes d'orígens diversos. El sostre és de fusta, mentre que el terra està guarnit amb esmalts i mosaics d'or a l'estil "cosmatesc",^[3] així com superfícies de marbre, polides pel transcurs del temps. El cor, just al centre de la nau principal i a sobre es pot admirar la càtedra episcopal. A l'altar major destaca un "baldaquí" gòtic obra de Deodato Cosmati. Tot l'altar és de granit roig recobert el 1123.

Incrustada en la paret, a l'esquerra del pòrtic, està la famosa Bocca della Verità. Es tracta d'un fragment d'un antic edifici del segle IV a C i que probablement devia tenir la funció de desaiguar en cas d'acumulacions d'aigües de pluja. A l'interior hi ha un reliquiari que conté un crani atribuït a un sant Valentí. Aquest podria no ser sant Valentí de Roma venerat el 14 de febrer, sinó un màrtir homònim.^[4]

També s'hi guarda la relíquia del cap d'Adautto, sant màrtir de Roma. Adautto, molt probablement, sigui el màrtir que juntament amb Felix havia estat sepultat en una cripta al cementiri de Commodilla a la vora de la via Ostiense. El Papa Sirici I (384-399) va fer construir una petita basílica sobre llur tomba. Més tard el papa Lleó IV (847-855) va donar les relíquies a Ermengarda, esposa del rei Lotari I i finalment es va guardar a Santa Maria in Cosmedin.

Dins l'església hi ha un llistat de caps de màrtirs: Angelo el jove, Benet, Benigne, Càndida, Càndid, Concòrdia, Desiri, Desideri, Julià, Hipòlit, Plàcid, Romà i Valentí. Segons un inventari del 1870 el llistat s'amplia amb: Adrià, Amèlia, Antonino, Clemenza, Generós, Octavi i Patrici. Finalment, els informes s'esmenta la cama d'Olímpia i la de Sant Joan Baptista de Rossi.^[5]

A la sagristia es conserva un preciós fragment d'un mosaic que representa l'Epifania, i que anteriorment pertanyia a la Basílica de Sant Pere.

El paviment cosmatesc

La diaconia de Santa Maria in Cosmedin

La diaconia de Santa Maria in Cosmedin va ser constituïda pel Papa Esteve II a l'església que construïda al voltant del 600 pel Papa Gregori I al Temple de Fortuna. En l'antiguitat era també coneguda pel nom de Santa Maria en Schola Graeca. Al principi era només una petita església al barri dels comerciants, però més tard, el Papa Adrià I la transformà en una basílica. El 1432 el Papa Eugeni IV, que va donar a l'església als benedictins de Montecassino, per evitar conflictes entre els monjos i el diaca, va suprimir el títol. No obstant això, el Papa Lleó X el va readmetre el 1513.

Cardenals titulars

Leone, O.S.B. (?) (1062-1082)
Giovanni Caetani, O.S.B.Cas. (1082 o 1088^[6] -1118)
Pietro Ruffo (o Ruffus) (1118-1120)
Etienne de Bar, O.S.B.Cas. (1120-1130? o 1134? o 1142?)
Giacinto Bobone Orsini (1144-1191) (després papa Celestí III)
Nicolò Bobone (1192 o 1193-1200)
Giovanni dei conti di Segni (1200-1213)
Raniero Capocci, O.Cist. (1216-1250)
Giacomo Savelli (1261-1285) (després papa Honori IV)
Francesco Caetani (1295-1317)
Napoleone Orsini (1317-1320), in commendam
Raymond Le Roux (o Ruffo, o Russo) (1320-1325)
Guillaume de la Jugée (o Jugie) (1342-1368)
Pedro Martínez de Luna y Gotor (1375-1378 seguí l'obediència de l'antipapa Climent VII, esdevenint el 1394 antipapa amb el nom de Benet XIII)
Guglielmo di Capua (o d'Altavilla) (1383-1384 nomenat cardenal prevere de Santo Stefano al Monte Celio)
Pietro Morosini (1408-1417)
Lucido Conti di Valmontone (o Lucio) (1411-1437; pseudocardenal de l'antipapa Joan XXIII, confirmat pel Papa Martí V el 1417)
Raymond Pérault (1493-1496)
Lluís d'Aragó (1496 o 1497-1519)
Franciotto Orsini (1519-1534)
Nicolò Ridolfi (1534-1540)
Guidascanio Sforza (1540)
Reginald Pole (1540-1555); títol pro illa vice (1555-1558)
Giacomo Savelli (1558-1573)
Antonio Carafa (1573-1577)
Filippo Guastavillani (1577-1583)
Giovanni Vincenzo Gonzaga (1583-1585); títol pro illa vice (1585-1587)
Alessandro Damasceni Peretti (1587)
Girolamo Mattei (1587-1589)
Benedetto Giustiniani (1589-1591)
Ascanio Colonna (1591-1599)
Giovanni Battista Deti (1599-1614)
Alessandro Orsini (1616-1626)
Pietro Maria Borghese (1626-1633)
Lelio Biscia (1633-1637)
Alessandro Cesarini (1637-1638)
Girolamo Colonna (1639-1644)
Virginio Orsini (1644-1653)
Vincenzo Costaguti (1653-1656)
Paolo Emilio Rondinini (1656-1668)
Carlo Gualterio (1668-1669)
Giacomo Franzoni (1669-1670)
Leopoldo de' Medici (1670-1675)
Carlo Barberini (1675-1683)
Paolo Savelli (1683-1685)
Felice Rospigliosi (1685-1686)
Benedetto Pamphilj (1686-1688)
Fulvio Astalli (1688-1689)
Carlo Bichi (1690-1693)
Vacant (1693-1706)
Nicola Grimaldi (1706-1716)
Annibale Albani (1716-1722)
Alessandro Albani (1722-1741); in commendam (1741-1779)
Pasquale Acquaviva d'Aragó (1779-1780)
Gregorio Anton Maria Salviati (1780-1790)
Fernando Spinelli (1790-1795)
Vacant (1795-1800)
Fabrizio Dionigi Ruffo (1800-1821)
Antonio Maria Frosini (1823-1834)
Alessandro Spada (1835-1843)
Paolo Mangelli Orsi (1844-1846)
Giovanni Serafini (1846-1855)
Giuseppe Ugolini (1855-1858)
Vacant (1858-1875)
Lorenzo Ilarione Randi (1875-1884)
Vacant (1884-1889)
Gaetano de Ruggiero (1889-1896)
Vacant (1896-1903)
Giuseppe Callegari, títol pro illa vice (1903-1906)
Aristide Cavallari, títol pro illa vice (1907-1914)
Oreste Giorgi (1916-1923); títol pro illa vice (1923-1924)
Alessandro Verde (1925-1935); títol pro illa vice (1935-1958)
Francesco Roberti (1958-1967)
Vacant des del 1967

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 Christian Hülsen. "Le Chiese di Roma nel Medio Evo". Florència: ed.Leo S. Olschki, 1927, p. 328.
↑ «Recull d'informació arqueològica». Arxivat de l'original el 2014-03-11. [Consulta: 11 març 2014].
↑ Olivia Ercoli, p.202
↑ Estudis sobre les relíquies (italià)
↑ Sicari, Giovanni (1998), Reliquie Insigni e "Corpi Santi" a Roma, Alma Roma.
↑ La data del nomenament a cardenal diaca està en disputa: alguns afirmen que va ser fet cardenal el 1082 i la diaconia de Santa Maria in Cosmedin li fou assignada el 1088, mentre que en altres textos es diu que fou nomenat cardenal el 1088: en aquest darrer supòsit el nomenament a cardenal seria degut al papa Urbà II (vegeu: John N.D. Kelly, Gran Dizionario Illustrato dei Papi, Casale Monferrato (AL), Edizioni Piemme S.p.A., 1989, ISBN 88-384-1326-6 p. 430). Per una exposició sintètica de les diverses hipòtesis i les referències als respectius autors vegeu: The Cardinals of the Holy Roman Church-Gaeta Arxivat 2015-02-03 a Wayback Machine.

Bibliografia

Olivia Ercoli: "Roma", ed. El País-Aguilar, 1994, Madrid, ISBN 84-03-59431-3
Armellini, Mariano (1891), Le chiese di Roma dal secolo IV al XIX, 2. ed., Roma, Tipografia Vaticana
Gizzi, Federico (1998), Le chiese medievali di Roma, Newton Compton.
Sicari, Giovanni (1998), Reliquie Insigni e "Corpi Santi" a Roma, Alma Roma.
Webb, Matilda (2001), The Churches and Catacombs of Early Christian Rome, pàgs. 175–177 Brighton, Sussex Academic Press, ISBN 1-902210-58-1 ([|online]).