Aquest article tracta sobre l'edifici. Vegeu-ne altres significats a «Basilica».
Basílica Major de Sant Pere, Vaticà, seu del Papa de l’Església Catòlica. És un edifici de planta central amb una nau basilical allargada
Avui dia una basílica és una església catòlica rellevant per algun motiu i que gaudeix d'un estatus especial atorgat pel Papa de Roma. A l’antiguitat romana, una basílica era un gran edifici públic rellevant a la vida social.
Història
Originalment una basílica era un edifici públic típic de la civilització romana que tenia un ús econòmic i jurídic.[1] Amb la progressiva expansió del cristianisme, aquesta religió va adoptar la mateixa estructura arquitectònica, la "planta basilical", per construir els nous edificis paleocristians que havien d'hostatjar les seves cerimònies: una nau central, més gran en amplada i alçada que les laterals, que en podien ser 2 o fins i tot 4, fent un total de 3 o 5 naus. A la central s'hi poden obrir galeries de finestres. L’enteixinat solia ser pla amb una coberta d’estructura de fusta i teulada ceràmica, però això evolucionaria passant a construir-se de pedra. Els dos costats curts solien ser plans, però a vegades s’hi construïen afegits en forma d'exedra semicircular, un precedent de l'absis de les esglésies cristianes.
Etimologia
El nom té el seu origen en el terme llatíbasilica que alhora deriva del grecβασιλική (basiliké) que significa «reial», i que és una el·lipsi de l'expressió completa βασιλική οἰκία (basiliké oikía) que significa «casa reial»,[2] o «la sala del basileu». El basileu és una paraula que s'aplica a la màxima autoritat, ja sigui un rei o, en el cas de la Roma Republicana, un cònsol o la persona en qui aquest delegués.[3]
La basílica de l'antiga Roma
Basílica Júlia
L'edifici originalment servia per a les transaccions comercials a gran escala i era també com una mena de jutjat. Els seus orígens són de l'època republicana; n'era un exemple la Basílica Emília (179 aC), dins del Fòrum Romà.
La basílica per als antics romans era una gran sala pública construïda al centre de la ciutat per a fer trobades d'homes de negocis i per a instal·lar el tribunal quan calia fer judicis.[1] Generalment eren de planta rectangular i de considerable altura, la nau principal estava voltada per dos ambulatoris separats per fileres de columnes. Aquesta sala polivalent, en cas d'haver-se de fer servir el mateix dia per a més d'una funció, es posava una cortina entre columnes. Encara que estaven al fòrum de la ciutat, envoltades d'edificis, eren molt lluminoses perquè tenien finestres a la part de dalt. De vegades en un extrem hi havia una exedra on s’hi col·locava el tribunal i l'efígie de l'emperador.[1] Aquestes basíliques portaven el nom del seu promotor, que podia ser un home ric, un cònsol que volia augmentar el seu prestigi o, en temps de l'imperi, el mateix emperador. La primera fou la basílica Pòrcia. El nom podria no haver-li donat aquest censor sinó els grecs ieràpetres que van anar a Roma demanant justícia i se'ls va atendre aquí.
Al Fòrum Romà s’hi van construir les següents basíliques:
Basílica Júlia, ocupant el lloc de l'antiga Semprònia, amb l’obra iniciada el 46 aC per Juli Cèsar i enllestida en temps d'August entre 27 aC i el 14 dC.
Basílica Argentària, també dita basílica Úlpia, erigida per iniciativa de Marc Ulpi Trajà, emperador del 98 al 117 dC., i que es va fer amb dues exedres als costats curts dela planta.
Aquest model d'estructura va ser aprofitat pel mateix Constantí com a model per construir els primers centres de culte cristians que ell mateix va patrocinar: Sant Pere del Vaticà i Sant Joan del Laterà, a la ciutat de Roma. De fet, en molts casos, els mateixos edificis romans es varen utilitzar com a recinte religiós oficial per a la celebració de la litúrgia. No endebades els primers edificis dedicats al culte cristià s'anomenaven basíliques,[1] i no pas esglésies. Era una construcció que s'adaptava bé al caràcter assembleari de la litúrgia cristiana i al fet que aquesta mena d'espais permet acollir grans quantitats de fidels distribuïts per les naus, remarcant l’atenció en qui presideix la cerimònia situat a l'absis o presbiteri que encapçala el conjunt.
Amb l'establiment del cristianisme com a religió oficial única de l'imperi es construïren basíliques noves amb una funció directament religiosa. Sovint en àrees de cementiris a la sortida de les ciutats romanes, ja sigui pel tradicional culte als màrtirs,[1] o perquè eren zones de fàcil edificació. En qualsevol cas, tant les esglésies com el palau episcopal adjacent van esdevenir el centre del poder en època tardoromana i visigòtica.[1]
Actualment, el terme "basílica" queda reservat només per a certes esglésies rellevants per algun motiu especial, generalment grans o importants, a les quals s'han atorgat ritus especials i privilegis en matèria de culte. En aquest sentit s'utilitza avui la denominació sobretot des del punt de vista religiós, i no tant com a tipologia arquitectònica. El Papa és l'única persona amb potestat per concedir el títol de basílica a un temple.
↑ 1,01,11,21,31,41,51,6Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 109, entrada: "basílica". ISBN 84-297-3521-6.
↑Diccionario de Arte I. Barcelona: Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.52. ISBN 84-8332-390-7 [Consulta: 12 novembre 2014].
↑Samuel Ball Platner, Thomas Ashby, "A topographical dictionary of Ancient Rome", ed.Oxford University Press, 1929, p. 82
↑Filippo Coarelli, "Guide archéologique de Rome", ed.Hachette, 1998, p. 44
_-_Interno.jpg)
