El quÃtxua II , també denominat quÃtxua A i wámpuy [ 1] llengües quÃtxues . El quÃtxua és oficial a nivell nacional en diversos estats: el Perú amb 3,8 milions, —segons el cens de 2017—, BolÃvia, amb 2,4 milions —segons dades de 2004—[ 2] [ 3] Colòmbia —<20.000.[ 2]
En la seva proposta original Alfredo Torero no sols va classificar al quÃtxua en les branques Q. I i Q. II, sinó que a més dividà el quÃtxua II en tres branques: A, B i C. Mentre la branca A no es descrivia per caracterÃstiques comunes sinó per la seva posició intermèdia enfront dels quÃtxues centrals, les branques B i C van ser millor propostes sobre la base de les seves innovacions comunes. El QuÃtxua II B conté es distribueix des dels departaments de Nariño i Putumayo (Colòmbia) fins a la regió peruana de San MartÃn , incloent la totalitat de dialectes en el l'Equador . Els dialectes de la branca II B solen sonorizar la consonant posterior a "n" (per exemple, [ˈiÅ‹.ga] en comptes de [ˈiÅ‹.ca]) i pronunciar "q" com [k], perdent les vocals tots els canvis que tenen en els altres dialectes quan són limÃtrofs a aquesta lletra. D'altra banda, el QuÃtxua II C ve a ser el que es coneix per quÃtxua meridional , i es distribueix per la Serra sud peruana, la puna de la regió xilena de Antofagasta , els Andes bolivians i el nord argentÃ. Les variants del Cusco , Puno , Arequipa i BolÃvia, aixà com de Jujuy , Argentina , que han manllevat les consonants oclusives aspirades i glotalitzades de l'aimara , pertanyen al subgrup Cusco-Collao .
La proposta inicial incloïa al quÃtxua de Pacaraos en el grup Q. II A, no obstant això, va ser discutida la seva ubicació juntament amb la branca Q. I.
Bibliografia
.svg&lang=ca)
.svg)