Olimpíada d'escacs de 1952

Tipus	Olimpíades d'escacs
Organitzador	Federació Internacional d'Escacs
Nombre de participants	140
Localització  i  dates
Localització	Hèlsinki (Uusimaa) 60° 10′ 15″ N, 24° 56′ 15″ E / 60.1708°N,24.9375°E / 60.1708; 24.9375
Estat	Finlàndia
Interval de temps	10 agost 1952 – 31 agost 1952
Número d'edició	10  (1952)
Dades estadístiques
Partits	740
← 1950 1954 →

L'olimpíada d'escacs de 1952 fou la desena Olimpíada oficial d'escacs, i la segona després de la Segona Guerra Mundial. Es va celebrar entre el 9 d'agost i el 31 d'agost a Hèlsinki, poc després dels Jocs Olímpics d'Estiu de 1952. L'única competició disputada fou un torneig obert.^[1]

Hi varen participar 140 jugadors dividits en 25 equips, formats cadascun per quatre taulers; cada equip podia disposar de fins a dos suplents. Els equips es varen dividir en tres grups de vuit o nou components; els primers tres classificats de cada grup es varen classificar per la final per les medalles, mentre que els següents tres classificats jugaren una Final "B" i els restants una Final "C". Fou la primera participació de la Unió Soviètica.

Als primers dos grups no hi va haver massa lluita; Àustria era molt més feble que abans de la guerra, i fins i tot l'RDA, tot i que acabà quarta, ho va fer amb cinc punts menys que Iugoslàvia (tercera). Al tercer grup, la Unió Soviètica no va perdre cap partida, mentre que Finlàndia, els Estats Units i els Països Baixos es disputaven els dos darrers llocs classificatoris. A la penúltima ronda, encara, els Països Baixos perderen amb Israel, que no podria depassar Finlàndia per classificar-se al seu torn per a la final.

A la taula següent, cada columna representa un grup; en negreta hi ha els equips classificats per a la final, en cursiva aquells que disputaren la Final B.

La Final estigué composta per nou equips; com que cadascun tenia una ronda de descans, la tendència a la classificació no estava massa clara. La Unió Soviètica es trobava en el sisè lloc després de quatre rondes, a tres punts i mig de Iugoslàvia, que anava al capdavant. Tres rondes més tard, tot i un empat doble amb Hongria i Txecoslovàquia, eren tercers, a dos punts i mig de Iugoslàvia, a la qual van superar la següent ronda en guanyar 3,5-0,5 contra la RFA, i Iugoslàvia, tot i superar els Estats Units a l'última ronda, va haver de conformar-se amb la medalla de bronze, després d'haver estat superat per l'Argentina.

La Unió Soviètica i l'Argentina també van guanyar quatre de les medalles d'or individuals (dues per banda); Txecoslovàquia, tot i que comptava amb només quatre jugadors, va reeixir en obtenir el quart lloc mercès principalment a la gran actuació de Kottnauer al quart tauler (12,5/15).^[2]

Pos.	Equip	Jugadors	Punts[3]
	Unió Soviètica	GM[4] Paul Keres, GM Vassili Smislov, GM David Bronstein, GM Iefim Hèl·ler, GM Issaak Boleslavski, GM Aleksandr Kótov	21
	Argentina	GM Miguel Najdorf, MI[5] Julio Bolbochán, GM Erich Eliskases, GM Herman Pilnik, MI Hector Rossetto	19,5
	Iugoslàvia	GM Svetozar Gligorić, MI Barslav Rabar, MI Petar Trifunović, MI Vasja Pirc, MI Andrija Fuderer, MI Borislav Milić	19
4	Txecoslovàquia	Miroslav Filip, MI Luděk Pachman, MI Jaroslav Šajtar, MI Čeněk Kottnauer, MI František Zíta, František Pithart	18
5	Estats Units	GM Samuel Reshevsky, MI Larry Evans, MI Robert Byrne, MI Arthur Bisguier, MI George Koltanowski, Hans Berliner	17
6	Hongria	GM László Szabó, MI Gedeon Barcza, MI József Szily, MI Tibor Flórián, József Pogáts, István Molnár	16
7	Suècia	GM Gideon Ståhlberg, MI Gösta Stoltz, MI Erik Lundin, Kristian Sköld, Inge Johansson, Gösta Danielsson	13
8	RFA	Rudolf Teschner, MI Lothar Schmidt, Gerhard Pfeiffer, Herbert Heinicke, Wilfried Lange, MI Ludwig Rellstab	10,5
9	Finlàndia	MI Eero Böök, MI Kaarle Ojanen, MI Osmo Kaila, Toivo Salo, Aatos Fred, Ilmari Niemelä	10

Pos.	Equip	Jugadors	Punts[3]
10	Països Baixos	MI[5] Theodore Van Scheltinga, MI Lodewijk Prins, MI Jan Donner, MI Nicolaas Cortlever, Haije Kramer, Johan Barendregt	21
11	Israel	MI Moshe Czerniak, Menachem Ore, MI Yosef Porath, Izak Aloni, Albert Mandelbaum	19,5
12	Polònia	Alfred Tarnowski, Andrzej Pytlakowski, MI Kazimierz Plater, Bogdan Śliwa, Władysław Litmanowicz, Izaak Grynfeld	16,5

Pos.	Equip	Jugadors	Punts[3]
19	Brasil	MI Eugênio German, João Souza Mendes, José Mangini, Flávio de Carvalho jr, Oswaldo Cruz Filho, Fernando Vasconcellos	18,5
20	Grècia	Georgios Gaitanaros, Kostantinos Tsiknopoulos, Fotis Mastihiadis, Ioannis Anagnostou, Theodoros Sakellaropoulos, Aristides Zografakis	13,5
21	Noruega	Aage Vestøl, Erling Myhre, Otto Morcken, Ernst Rojahn, Wilhelm Ramm, E. Madsen	13

	Jugador	Equip	Final	Punts	Partides	Percentatge
	GM[4] Miguel Najdorf	Argentina	A	12,5	16	78,1
	GM Gideon Ståhlberg	Suècia	A	10	13	76,9
	GM László Szabó	Hongria	A	10,5	14	75

	Jugador	Equip	Final	Punts	Partides	Percentatge
	GM Vassili Smislov	Unió Soviètica	A	10,5	13	80,8
	MI[5] Lothar Schimd	RFA	A	9	12	75
	MI Braslav Rabar	Iugoslàvia	A	8	12	66,7

	Jugador	Equip	Final	Punts	Partides	Percentatge
	GM David Bronstein	Unió Soviètica	A	8	10	80
	MI Jan Donner	Països Baixos	B	10	13	79,6
	MI Robert Byrne	Estats Units	A	10,5	15	70

	Jugador	Equip	Final	Punts	Partides	Percentatge
	MI Čeněk Kottnauer	Txecoslovàquia	A	12,5	15	83,3
	GM Iefim Hèl·ler	Unió Soviètica	A	10,5	14	75
	Bogdan Śliwa	Polònia	B	9	12

	Jugador	Equip	Final	Punts	Partides	Percentatge
	MI Héctor Rossetto	Argentina	A	8	10	80
	Dennis Horne	Anglaterra	B	5,5	9	61,1
	Wilfried Lange	RFA	A	5	10	50

Només dos jugadors en aquest tauler varen jugar més de la meitat de les partides i foren per tant inclosos en aquesta classificació.

	Jugador	Equip	Final	Punts	Partides	Percentatge
	Ludwig Rellstab	RFA	A	6,5	9	72,2
	Izaak Grynfeld	Polònia	B	7	10	70

• «Olimpíada d'escacs de 1952» (en anglès). OlimpBase.