Aquest article tracta sobre el terme econòmic. Per a la ciutat italiana, vegeu «Monopoli (ciutat italiana)». Per al joc de taula, vegeu «Monopoly».

Un monopoli (del grec μόνος monos un, i πωλεῖν pōlein vendre) és una situació de privilegi legal o fallada de mercat en la qual, per a una indústria que té un producte, un bé, un recurs o un servei determinat i diferenciat, hi ha un productor (monopolista) oferent que té un gran poder de mercat i és l'únic de la indústria que el posseeix.^[1] Mentre que en el mercat competitiu els consumidors i els productors són preu-acceptants –ja que el preu ve fixat únicament per l'oferta i la demanda–, en el monopoli l'oferent monopolista pot fixar el preu utilitzant el seu poder de mercat.]]

Cal tenir en compte que en aquest mercat no existeixen productes substitutius, és a dir, no existeix cap altre bé pel qual es pugui reemplaçar sense cap inconvenient i, per tant, aquest producte és l'única alternativa que té el consumidor per comprar. S'acostuma a definir també com a "mercat en què només hi ha un venedor", però aquesta definició es correspondria més amb el concepte de monopoli pur.

El monopolista controla la quantitat de producció i el preu. Però això no significa que pugui cobrar el que vulgui si vol maximitzar els beneficis. Per això el monopolista ha d'esbrinar els seus costos i les característiques de la demanda del mercat (elasticitat, preferències, etc.) Amb aquesta informació decideix quina és la quantitat que ha de produir i vendre, i el seu preu.

Des d'un punt de vista econòmic, es pot afirmar que el cost marginal del monopolista - increment del cost per unitat fabricada - representa l'oferta total del mercat i l'ingrés mitjà del monopolista - preu per unitat venuda -no és més que la corba de demanda del mercat. Per escollir el nivell de producció maximitzador del benefici, el monopolista ha de conèixer les seves corbes d'ingrés marginal (variació que experimenta l'ingrés quan l'oferta varia en una unitat) i de cost mitjà.

S'anomena poder de mercat a la capacitat d'un venedor o d'un comprador d'influir en el preu d'un bé. En el cas que el poder de mercat recaigui sobre un únic comprador es parla d'una estructura de monopsoni, és a dir, que el consumidor té un control especial sobre el preu dels productes, però si recau sobre un únic venedor, es parla d'una estructura de monopoli i serà el productor qui tingui aquest control.

El poder de mercat del monopolista està totalment condicionat per l'efecte de l'elasticitat (E _PD ), que estableix la relació de les variacions de la quantitat demandada (Q _D ) motivades per variacions en el preu del producte (P). Per poder maximitzar el seu benefici, el monopolista buscarà incrementar els preus, però això suposarà inevitablement una reducció de la quantitat demandada, que serà major o menor en funció de l'elasticitat-preu d'aquest producte en aquest mercat. L'oferta desitjada pel monopolista serà aquella que maximitzi el seu benefici, equilibrant els dos efectes.

EPD = Elasticitat preu de la demanda del mercat. IM = Ingrés marginal. IT = Ingrés total. P = Preu. Q = Nivell de producció. m = monopolista. CM = Cost marginal.	${\displaystyle E_{PD}=-{\frac {\frac {\Delta Q}{Q}}{\frac {\Delta P}{P}}}=-{\frac {P\Delta Q}{Q\Delta P}};}$

${\displaystyle IM(Q_{m})={\frac {\Delta IT(Q_{m})}{\Delta Q}}={\frac {\Delta [P_{m}(Q_{m})Q_{m}]}{\Delta Q}}={\frac {\Delta P(Q)Q_{m}+P_{m}(Q_{m})\Delta Q}{\Delta Q}}={\frac {\Delta P(Q)Q_{m}}{\Delta Q}}+P_{m}(Q)=}$ ${\displaystyle ={\frac {P_{m}(Q_{m})\Delta P(Q)Q_{m}}{P(Q)\Delta Q}}+P_{m}(Q_{m})=P_{m}(Q_{m}){\frac {1}{E_{PD}}}+P_{m}(Q_{m})=P_{m}(Q_{m})[1+{\frac {1}{E_{PD}}}]=IM(Q_{m})}$

En el punt de màxim benefici pel monopolista es compleix que ${\displaystyle CM(Q_{m})=IM(Q_{m})}$ per la qual cosa:

${\displaystyle P_{m}(Q_{m})[1-{\frac {1}{E_{PD}}}]=IM(Q_{m})=CM(Q_{m});\Rightarrow P_{m}(Q_{m})={\frac {CM(Q_{m})}{1+1/E_{PD}}};}$

${\displaystyle {\frac {P_{m}-CM(Q_{m})}{P_{m}}}={\frac {-1}{E_{PD}}}}$

En conclusió s'obté que la diferència entre el preu competitiu i el preu monopolista és inversament proporcional a l'elasticitat de la demanda. Si és molt elàstica (un elevat nombre negatiu) el preu serà molt proper al cost marginal, per la qual cosa el monopoli estarà més proper al mercat competitiu. Això no vol dir que qui tingui més poder de mercat tindrà més beneficis, ja que influeixen altres elements com el volum de venda, els costos fixos, etc.

Així, l'existència d'una demanda de mercat no infinitament elàstica com a la qual s'enfronta l'empresa perfectament competitiva, dona la possibilitat de poder col·locar el preu per sobre del preu competitiu. Aquest és el veritable poder del monopoli d'una empresa.

En termes qualitatius, per mesurar aquest poder de monopoli s'utilitza l'índex de Lerner

Índex de Lerner del poder de monopoli
*${\displaystyle L={\frac {P_{m}-CM(Q_{c})}{P_{m}}}={\frac {-1}{E_{PD}}}}$				On: EPD = Elasticitat preu de la demanda de l'empresa. Pm = Preu monopolista. Qc = Nivell de producció competitiu. CM = Cost marginal.

En una empresa completament competitiva el preu òptim competitiu és igual al cost marginal de l'esmentada empresa en aquell nivell de producció per la qual cosa L = 0 (índex de Lerner). Com més gran sigui L major és el poder de monopoli.

L'elasticitat-preu de la demanda d'una empresa (que en aquest cas coincideix amb l'elasticitat-preu de la demanda del mercat (E _PD ) en ser l'única empresa que l'abasteix) estableix la relació de la variació de la quantitat demandada (Q _D ) motivades per variacions en el preu del producte (P). És la font directa de poder de mercat, però aquesta es fonamenta en altres diverses:^[2]

1. L'elasticitat de la demanda del mercat: com la demanda de l'empresa és, com a mínim, tan elàstica com la demanda del mercat, l'elasticitat de la demanda del mercat limita les possibilitats de l'empresa de poder aconseguir poder de monopoli. Així, per exemple, l'existència de productes substitutius propers pot determinar una corba de demanda de mercat elàstica provocant que l'empresa perdi poder de mercat, mentre que la necessitat del producte pot tornar inelàstica i augmentar la posició monopolista de l'empresa.
2. La relació entre les empreses: Una ferotge rivalitat a la recerca d'una major quota de mercat impedirà el poder del monopoli. Com és obvi, en el monopoli aquest factor no influeix, ja que l'estructura del mercat es caracteritza precisament per l'existència d'una sola empresa productora. Tanmateix aquesta font es pot interpretar en aquest cas com la rivalitat per obtenir una quota dins del mercat, fonamentant-se en la teoria dels mercats disputats.
3. El nombre d'empreses del mercat: si hi ha moltes empreses, és improbable que una empresa pugui apujar

   

   significativament el preu. Per això les empreses tracten de crear barreres d'entrada. Aquestes barreres poden ser:
   • Legals: Patents, llicències, copyrights, asientos entre d'altres. Solen donar lloc a monopolis artificials.
   • Tradicionals: Economies d'escala, alts costos fixos entre d'altres. Solen donar lloc a monopolis naturals.
   • De costums: crear un compromís per part dels consumidors amb l'empresa en qüestió que acabi provocant un rebuig sistemàtic de les altres.
   • Controlar un element imprescindible per a la producció.
4. Segmentar el mercat: Mitjançant una segmentació de mercat s'eviten les conseqüències d'una competència. global entre empreses. Un exemple és la utilització dels diferents sistemes de codificació PAL o el NTSC segons la zona.

Aquestes fonts de poder de mercat poden acabar formant una estructura monopolística. D'entre totes les vies que poden desencadenar l'aparició d'un monopoli es pot destacar:

El terme trust (en anglès significa "confiança") es refereix, en economia, a un grup d'empreses amb activitats que es trobaven controlades i dirigides per una altra empresa. És la unió d'empreses distintes sota una mateixa direcció central amb la finalitat d'exercir un control de les vendes i la comercialització dels productes. Es tracta d'una estructura holding enfocada a un mateix sector, el que li confereix un avantatjós poder de mercat sobre el mateix.

Un "trust" tendeix a controlar un sector econòmic i exercir en el possible el poder del monopoli, i pot ser:

• Horitzontal: Quan les empreses produeixen els mateixos béns o presten els mateixos serveis.
• Vertical: quan les empreses d'un grup efectuen activitats complementàries.

La primera combinació que va adoptar aquesta manera va ser la Standard Oil Trust, fundada el 1882. El 1890 l'Acta Sherman els va declarar per primera vegada il·legals.

Actualment els Països Exportadors de Petroli es reuneixen per prendre decisions conjuntes sobre quotes de mercat, preus, etc. que els permet controlar la producció i distribució del petroli renunciat a competir entre si, formant un organisme conjunt que maneja l'oferta de pràcticament tot el mercat.

En economia es denomina càrtel a un acord formal o informal entre empreses del mateix sector, el fi del qual és reduir o eliminar la competència en un determinat mercat. Els càrtels solen estar encaminats a desenvolupar un control sobre la producció i la distribució de tal manera que mitjançant la col·lusió de les empreses que el componen, formen una estructura de mercat monopolística obtenint un poder sobre el mercat en el qual obtenen els majors beneficis possibles en perjudici dels consumidors per la qual cosa les conseqüències per a aquests són les mateixes que amb un monopolista. La diferència rau en el fet que els beneficis totals (els màxims possibles d'aconseguir en el mercat) són repartits entre els productors. Les seves principals activitats se centren a fixar els preus, limitar l'oferta disponible, dividir el mercat i compartir els beneficis. En l'actualitat, el terme se sol aplicar als acords que regulen la competència en el comerç internacional. Un exemple clar és l'Organització de Països Exportadors de Petroli OPEP.^[3]

Els càrtels van sorgir a Alemanya a la dècada de 1870, coincidint amb el creixement de l'economia en aquest país. Es considera que l'èxit que van obtenir va ser fins a cert punt responsable de la política exterior alemanya que conduiria a les dues guerres mundials. Durant la Primera Guerra Mundial, el govern alemany va utilitzar els càrtels per exportar armes i altres materials sintètics. Al llarg de les següents dues dècades les empreses alemanyes van seguir controlant d'una manera global la producció. Un dels càrtels més importants va ser l'IG Farbenindustrie, dins de l'activitat relacionada amb productes químics, destacant en la producció de tints, verins i medicaments, i única companyia alemanya amb el seu propi camp de concentració^[4] i predecessora directa de Bayer, BASF i Hoechst. En iniciar-se la II Guerra Mundial, gairebé tota la indústria alemanya estava organitzada al voltant de càrtels, promoguts i controlats pel govern, que van permetre un gran creixement en l'economia nacional gràcies a una balança de pagaments notablement positiva.

Les fusions i adquisicions d'empreses conegudes també pel seu acrònim en anglès "M&A" es refereixen a un aspecte de l'estratègia de la gerència de les finances corporatives que s'ocupa de la combinació i adquisició d'altres companyies així com altres actius.

• Fusió: Una fusió és la unió de dues o més persones jurídicament independents que decideixen ajuntar els seus patrimonis i formar una nova societat. Si una de les societats que es fusionen absorbeix el patrimoni de les restants, es denomina fusió per absorció.
• Adquisició: Una adquisició consisteix en la compra per part d'una persona jurídica del paquet accionariat de control d'una altra societat, sense realitzar la fusió dels seus patrimonis.

Les fusions i adquisicions estan motivades per diferents objectius que defineixen dos diferents tipus de compradors:

• Compradors Financers: Es caracteritzen per adquirir una empresa amb l'objectiu d'incrementar el seu valor i després vendre-la a un preu superior. Busquen capital d'inversió. En aquest tipus d'operació és fonamental, abans de fer la compra, saber de quina manera es pot sortir del negoci, essent aquesta, la principal diferència amb els compradors estratègics.
• Compradors Estratègics: S'anomena compradors estratègics aquells que desenvolupen les seves activitats en una indústria determinada i tracten de romandre en ella i consolidar-se en el mercat.

Totes les fusions i combinacions d'empreses tenen un potencial per eliminar la competència entre elles creant així monopolis. Els compradors estratègics solen ser la figura més comuna propiciadora de monopolis.

Un asiento (del verb castellà sentar, sentarse, i del llatí sedentare) era un tractat o un acord de pau pel qual un conjunt de comerciants rebia el monopoli sobre una ruta comercial o producte.

Un exemple fruit d'acord internacional va ser l'assentament de negres (asiento de negros), un monopoli sobre la caça d'esclaus d'Àfrica i l'Amèrica hispana i que es va atorgar a Anglaterra en acabar la Guerra de Successió Espanyola (1713) com a compensació per la victòria del candidat francès Felip V d'Espanya. Amb aquest tractat es fixava que Anglaterra tenia el dret de traficar amb 4.800 esclaus de color anualment durant trenta anys.

En molts casos de manera intranacional un assentament en forma de finançament en el cas d'economies d'escala donava com a fruit una companyia privilegiada (de l'italià Compagnia), que era una companyia comercial amb activitats que gaudien de la protecció de l'Estat mitjançant un privilegi especial, que encara que no sempre esdevenia un monopoli total, si establia en la majoria un monopoli natural en mans de l'Estat o d'un conjunt de particulars protegits per aquest, cosa habitual en el mercantilisme. La seva existència es remunta al segle xiv a Itàlia, destacant en l'Edat Moderna la Companyia Britànica de les Índies Orientals o la Companyia Holandesa de les Índies Occidentals. El model espanyol dels segles xvi i xvii va establir el monopoli del port de Sevilla controlat a través de la Casa de Contractació i la Universidad de Mercaderes.

La quantitat que ha de produir el monopolista ha de tenir en compte que per maximitzar els beneficis s'ha de fixar una producció tal que l'ingrés marginal sigui igual al cost marginal. Aquesta igualtat parteix d'una conseqüència d'eficiència de Pareto. És a dir, si un monopolista posa un preu massa baix (P2) i un preu massa alt (P1), produint, si vol vendre tota la producció, una quantitat (Q1) i una altra quantitat (Q2) respectivament:

Demanda del mercat (Ingrés mig del monopolista)   Ingrés marginal   Cost mig   Cost marginal   Ingrés que deixa de percebre a causa de les unitats que deixa de vendre al tenir un preu massa alt   Ingrés que deixa de percebre en estar venent a un preu massa baix quan podria vendre'l més car   Preu monopolista

El preu massa alt és ineficaç, ja que amb un preu més baix podria vendre moltes més unitats disminuint bastant poc el seu preu, la qual cosa augmentaria els beneficis, que venen representats per l'àrea esquerra de color groc. De la mateixa manera, el preu massa baix és ineficaç també, ja que podria vendre la gran majoria de les unitats que ofereix a un preu més alt, el que li donarien més beneficis, els quals venen representats per l'àrea dreta de color groc.

El punt eficient de Pareto és, per tant, aquell en què el cost marginal és igual a l'ingrés marginal. En traslladar la quantitat que necessita aquest punt a la demanda es troba el punt òptim que determina el preu monopolista, el qual maximitza els beneficis.

Demanda del mercat (Ingrés mig del monopolista)   Ingrés marginal   Cost mig   Cost marginal   Augment de beneficis respecte al preu competitiu (${\displaystyle \Delta P*Q}$)   Preu monopolista   Derivada de l'ingrés total (ingrés marginal)   Derivada del cost total (cost marginal)   Cost total   Ingrés total   beneficis

Amb la qual cosa, com a regla general, en el cas d'un monopoli eficient s'ha de complir que l'ingrés marginal sigui igual al cost marginal, representant aquest punt el nivell de producció monopolista òptim, que en introduir-lo a la funció de demanda, ens dona com a resultat el preu monopolista maximitzador de beneficis.

• ${\displaystyle CM(Q_{m})=IM(Q_{m})\ }$;

  Cost marginal (nivell de producció monopolista) = Ingrés marginal (nivell de producció monopolista)

• ${\displaystyle D(Q_{m})=P_{m}(Q_{m})\ }$;

  Demanda (nivell de producció monopolista) = Preu (nivell de producció monopolista)

Òbviament hi ha altres qüestions a tenir en compte abans de fixar el preu: la possibilitat d'establir taxes d'entrada, poder realitzar discriminació de preus, l'existència d'una segmentació de mercat o la possibilitat de la seva creació, etc.

L'efecte d'un impost a la quantitat (per unitat produïda) provoca un increment dels costos marginals. En incrementar els costos marginals el punt en el qual coincideix amb l'ingrés marginal varia, fent que variï també el preu i el nivell de producció. Així, un impost sobre la quantitat provoca, sempre que ho permeti el govern, un augment del preu i un decrement en la quantitat oferta.

Ingrés marginal   Demanda del mercat (Ingrés mig del monopolista)   Cost marginal sense l'impost   Cost marginal amb l'impost   Quantitat òptima oferta pel monopolista amb l'impost   Quantitat òptima oferta pel monopolista sense l'impost   Preu òptim monopolista sense l'impost   Preu òptim monopolista amb l'impost

L'impost a la quantitat en perjudici del monopolista fa augmentar el cost marginal provocant un augment dels preus i una disminució de la quantitat oferta.

Per això s'afirma que imposar un impost a un monopolista, des del punt de vista econòmic, resulta negatiu per al consumidor. A més a més, com reflecteix l'apartat de costos socials, des del punt de vista social, encara que l'Estat s'emportés tots els guanys del monopolista en impostos i els redistribuís entre els consumidors, hi hauria ineficiència perquè la producció segueix sent menor que en condicions competitives. El cost social equivaldria a la pèrdua irrecuperable d'eficiència provocada pel poder del monopolista.

L'efecte d'una subvenció a la quantitat (per unitat produïda) provoca un decrement dels costos marginals. En disminuir els costos marginals el punt en el qual coincideix amb l'ingrés marginal varia, fent que variï també el preu i el nivell de producció. Així, una subvenció sobre la quantitat provoca una disminució del preu i un increment en la quantitat oferta.

Ingrés marginal   Demanda del mercat (Ingrés mig del monopolista)   Cost marginal sense la subvenció   Cost marginal amb la subvenció   Quantitat òptima oferta pel monopolista amb la subvenció   Quantitat òptima oferta pel monopolista sense la subvenció   Preu òptim monopolista sense la subvenció   Preu òptim monopolista amb la subvenció

La subvenció a la quantitat en benefici del monopolista fa disminuir el cost marginal provocant una disminució dels preus i un augment de la quantitat oferta.

Per això s'afirma que atorgar una subvenció a un monopolista, des del punt de vista econòmic, resulta positiu per al consumidor. A més permet reduir la pèrdua irrecuperable d'eficiència, reduint el cost social, en apropar aquest al preu competitiu. Tanmateix, no soluciona altres problemes com la recerca de rendes econòmiques.

En un mercat monopolista el preu tendeix a augmentar, per la qual cosa cal esperar que el benestar dels productors augmenti i el dels consumidors disminueixi. Però si es dona el mateix valor al benestar dels productors i dels consumidors, cal esbrinar si augmenta o disminueix el benestar de la societat en conjunt. Per a això es realitza una anàlisi gràfica.

Demanda del mercat (Ingrés mig del monopolista)   Ingrés marginal   Cost marginal sense la subvenció   Preu òptim monopolista   Preu òptim competitiu   Quantitat òptima monopolista   Quantitat òptima competitiva

Al equiparar el mercat monopolista amb el mercat perfectament competitiu la variació és: Pels consumidors (variacions en l'excedent del consumidor): perden A i B.   A: El que paguen de més: (P*m – P*c) • Qm.   B: Unitats que ja no poden comprar, al seu preu mig: (P*m – P*c) • (Qc - Qm) / 2 Pels productors (variacions en l'excedent del productor): guanyen A i perden C.   A: Els beneficis addicionals: (P*m – P*c) • Qm.   C: La quantitat que deixen de vendre que els hauria proporcionat un benefici al posar-ho a preu competitiu, pel benefici mig: (P*c – CM(Qm)) • (Qc – Qm) / 2 La pèrdua irrecuperable d'eficiència neta és, per tant, – B – C.   B: Les unitats que els consumidors es queden sense poder-les gaudir, al seu preu mig: (P*m – P*c) • Qm / 2   C: Els beneficis que el productor ha deixat de percebre: (P*c – CM(Qm)) • (Qc – Qm) / 2

Encara que l'Estat s'emportés tots els beneficis del monopolista amb impostos i els redistribuís entre els consumidors dels seus productes, hi hauria una ineficiència perquè la producció seria encara menor que en condicions competitives.^[5] La pèrdua irrecuperable d'eficiència provocada pel poder de monopoli és aquest cost social.

A més l'empresa pot dedicar-se a la recerca de rendes econòmiques:^[5] gastar diners en esforços socialment improductius per exemple per adquirir, mantenir o exercir ineficientment el seu poder de monopoli, la qual cosa també suposa un cost social.

Per evitar els costos socials l'Estat intervé en l'economia:

• Creant una regulació antimonopoli i establint un Dret de la competència mitjançant lleis i reglamentacions destinades a fomentar la competència en l'economia prohibint tot el que la restringeix o és probable que la restringeixi limitant els tipus d'estructura de mercat permesos i limitant els beneficis de l'estructura.
• Tractant de trencar la situació de monopoli. Per exemple fomentant l'entrada al mercat o indústria de nous competidors o fins i tot obligant a escindir o vendre actius a l'empresa monopolística.
• Nacionalitzant alguns monopolis perquè sigui l'Estat qui els gestioni en condicions més favorables per als consumidors en forma d'empreses públiques

L'Estat limita el poder de mercat monopolista mitjançant la legislació antimonopoli; elaborant lleis i reglamentacions destinades a fomentar la competència en l'economia prohibint tot el que pot comportar algun tipus d'ineficiència en el mercat, limitant les estructures de mercat permeses. En aquests casos desplega tots els seus efectes abans que es produeixi finalment el monopoli, ja que es tracta d'evitar que finalment es desenvolupi una estructura ineficient.

Així i tot, existeixen certs casos en els quals la regulació desplega els seus efectes permetent el monopoli, i únicament es limita a regular-lo. Quan l'estructura més eficient per un mercat sigui un monopoli, és a dir, estem davant d'un monopoli natural, o bé quan per la política econòmica l'estat vulgui afavorir l'existència d'una empresa que dirigeixi un monopoli en una àrea concreta, l'ideal serà reduir el poder del monopolista fins al mínim en el qual li sigui rendible estar en el mercat. D'aquesta manera l'estat intenta, intervenint en el mercat, pal·liar l'abús del poder de mercat del monopolista en benefici dels consumidors i stakeholders en general.

És un cas característic, per exemple, dels serveis públics perquè solen comportar alts costos fixos que propicien economies d'escala motivant que la solució més eficient és que hi hagi una sola empresa perquè existeixi la major amortització possible de les infraestructures que han estat necessàries per desenvolupar l'activitat (monopoli natural). Altres estructures en les quals s'observa aquesta regulació posterior poden caracteritzar, bé perquè sigui més rendible permetre l'existència d'un poder de mercat, com en la competència monopolista, o bé quan no pot obligar que es realitzi una altra conducta, com en el cas de la col·lusió implícita. En aquests casos el que tracta la llei és d'equiparar la situació del consumidor a la del monopolista, per tal que aquest ofereixi una major quantitat del productor i a un preu més baix.

Finalment, hi ha els casos del monopoli estatal, en els quals l'estat decideix de crear un monopoli en una àrea concreta que considera estratègica (monopoli artificial). En aquest cas la regulació és contínua, en ser l'estat l'entitat que pren totes les decisions per motius polítics.

A causa dels costos socials que comporta, el monopoli es considera de forma genèrica una estructura de mercat ineficient, per la qual cosa es tracta d'evitar que finalment es produeixin concentracions de poder de mercat. Per a això es desenvolupen diferents prohibicions sobre:

• Els acords sobre fixació de preus o altres estratègies de mercat similars.
• La conducta paral·lela: un tipus de col·lusió implícita en la qual una empresa imita sistemàticament les accions de l'altra i pot desembocar en una conducta (preus i quantitats) similar a les d'un monopoli.
• Les pràctiques depredadores en la fixació dels preus, que tenen l'objecte portar a la fallida als competidors i dissuadir d'entrar en el mercat a qui estiguin considerant la possibilitat, per tal de poder gaudir d'un major poder de mercat segons la teoria dels mercats disputats.
• La creació de barreres d'entrada ja siguin legals (patents, llicències, copyrights...), tradicionals (costos de publicitat, alts costos irrecuperables o sunken costs...), de costums (crear un compromís per part dels consumidors amb aquesta empresa rebutjant les altres...) o mitjançant el control d'un element imprescindible per a la producció.

L'aplicació de les lleis antimonopoli pot realitzar-se a través de les respectives divisions antimonopoli dels ministeris de justícia nacionals resultant en multes i fins i tot penes de presó (per exemple als EUA) o a través dels procediments administratius de la Federal Trade Comission que poden iniciar-se no només a través de demandes de productors sinó també de consumidors (class actions), els quals poden exigir el triple del valor monetari dels danys soferts (triple damages) i els costos judicials. Alguns exemples són la llei Clayton Antitrust o la llei Sherman Antitrust. L'organisme que executa i desenvolupa les lleis antimonopoli a Europa és la Comissió Europea al costat de les administracions nacionals.

Si el monopoli resulta ser l'estructura més eficient possible per a una determinada indústria, s'admet la seva existència, donant lloc a un monopoli natural, però s'intenta reduir el poder de mercat adquirit pel monopolista fins al mínim possible, equiparant la situació del consumidor i del productor. Per a això es va realitzar diverses pràctiques.

Per exemple, poden forçar el monopolista a reduir el seu preu, establint un preu màxim proper al preu competitiu (el que impedeix que existeixi una pèrdua irrecuperable d'eficiència (X-inefficiency), o en el cas de les economies d'escala provoca que s'hagi d'atorgar una subvenció en trobar el preu competitiu per sota dels costos mitjans), o assetjament amb impostos al productor per després repartir entre els consumidors (el que de nou ens deixaria amb el cost social de la pèrdua irrecuperable d'eficiència), entre d'altres. En un primer moment eren els ministeris d'economia els encarregats de regular el mercat nacional, però avui dia els acords internacionals en matèria econòmica conformen un entramat econòmic a partir del qual es regula de manera intranacional.

De la mateixa manera, també poden permetre i fins i tot fomentar l'existència de monopolis fruits de l'intervencionisme estatal, en aquest cas estarem davant d'un monopoli artificial. Això sol respondre a una política econòmica determinada del govern que pot respondre a diferents motivacions. Dos exemples característics són els drets d'autor o els estancs de tabac.

També seguint la tendència intervencionista, l'Estat pot nacionalitzar o estatalitzar monopolis, permetent així que el poder de mercat caigui en mans estatals i no privades. El comunisme respon a aquest tipus de regulació. En l'actualitat s'ha desenvolupat una influència durant els segles XIX i xx de les teories liberals i keynesianes que propicien l'existència de liberalitzacions i privatitzacions en la majoria de països del primer món, per la qual cosa actualment aquesta regulació basada en l'estatització es troba en recessió.

Amb relació a la necessitat d'una normativa antimonopoli existeixen dues postures clàssiques. Els partidaris de l'intervencionisme estatal en l'economia de mercat afirmen l'existència d'una sèrie d'errors de mercat, els quals provoquen que es desenvolupin estructures de mercat d'aquest tipus que poden tenir com a conseqüència la submissió dels consumidors davant el poder de mercat del monopolista, i això pot comportar grans desigualtats econòmiques i socials. Per tant, els únics monopolis existents (ja que es consideren inevitables en aquelles indústries que presenten economies d'escala) han d'estar en mans de l'Estat. Aquests corrents tenen una implantació més fèrria en sistemes econòmics socialistes i comunistes.

D'altra banda, els partidaris de les postures liberals i neoliberals afirmen que els únics monopolis que es podrien mantenir en el temps són els monopolis naturals que són els que conserven una eficiència de Pareto i no fan sinó millorar el mercat abaratint els costos i, per tant, el preu del producte o servei; i que la resta d'estructures monopolistes no són sinó el resultat de monopolis artificials precisament fruit de l'intervencionisme estatal (per exemple, en el cas d'una patent o un permís únic de producció). Aquests corrents tenen la implantació més fèrria en els sistemes econòmics capitalistes. Avui en dia les més implantades en els sistemes occidentals són els corrents liberals, encara que d'una manera bastant moderada seguint en part el model keynesià.

El monopoli pur és un cas especial del monopoli en el qual només existeix una única empresa en una indústria. En realitat no sol donar-se en l'economia real, excepte quan es tracta d'una activitat desenvolupada mitjançant una concessió pública, però se sol utilitzar la seva figura per explicar la situació en què existeix un venedor que és l'únic que té un gran poder sobre el mercat. Per considerar un monopoli pur perfecte s'han de donar els següents requisits:

• Existeix una sola empresa
• El producte és homogeni i no existeixen productes substitutius propers.
• Existeixen barreres d'entrada en aquest mercat i es maximitza el benefici període a període.
• No hi ha cap intervenció governamental.
• El monopolista té el coneixement perfecte de les condicions de mercat sense cap incertesa.
• Existeix mobilitat perfecta dels factors de producció.

El monopoli artificial es caracteritza tenir per unes barreres d'entrada artificials imposades per l'Estat mitjançant el règim de llicències de protecció de patents i drets d'autor.

Un monopoli artificial és un tipus de monopoli en el qual el monopolista es val d'algun mitjà per impedir que entrin al mercat més productes que els seus. Aquesta definició és aplicable anàlogament al concepte d'oligopoli artificial. Els mitjans de què es pot valer poden anar des de la violència a una forta restricció de la demanda per part dels consumidors, passant per la imposició de barreres d'entrada artificials o de regulació.

Aquests últims tenen un caràcter fiscal. L'estat es pot reservar de forma exclusiva algunes produccions o atorgar privilegis a certes empreses o mantenir un règim de concessió de llicències restrictives o protegir patents i drets d'autor essencials per acomplir l'activitat.

Un monopoli natural és un cas particular en el qual una empresa que pot produir tota la producció que necessita el mercat amb un cost menor que si hagués diverses empreses competint.

Això normalment passa en mercats on les empreses han de realitzar una altíssima inversió inicial per ingressar (economies d'escala). Els incentius per tal que altres firmes ingressin són nuls i, per altra banda, també seria ineficient, és a dir, resulta més eficient que només hi hagi una empresa en el sector, ja que els costos mitjans tendeixen a 0 segons s'augmenta la quantitat fent el negoci més rendible i ajudant la monopolista a abaixar el preu.

Si bé tenen també captius als seus consumidors tenir un monopoli natural, a diferència d'un clàssic, és socialment eficient. Un exemple d'això és la distribució d'aigua potable a les ciutats.

A la llarga qualsevol monopoli natural morirà bé per canvis legislatius o, a causa de canvis tecnològics.

El monopoli discriminador de preus és aquell que posa diferents preus segons les característiques del mercat, del producte o dels consumidors i ho fan per així obtenir els majors beneficis.

Un venedor de preus discrimina quan cobra diferents preus a diferents compradors. La forma ideal de la discriminació de preus, des del punt de vista del venedor, és cobrar de cada comprador el màxim que el comprador està disposat a pagar. Així la corba d'ingrés marginal es converteix en idèntica a la corba de la demanda. El venedor vol vendre la quantitat econòmicament eficient, capturant la totalitat de l'excedent del consumidor, augmentant substancialment els beneficis.

Per poder discriminar el monopolista necessita:

• Tenir capacitat per segmentar el mercat en diversos tipus, on cada tipus té una corba de demanda diferent.
• Els costos marginals de producció per a diferents tipus han de ser similars.
• Considerar les condicions d'arbitratge, que no existeixi possibilitat de revenda, com ara: bitllets d'avió (són nominatius), abonament de transport, tatuatges, l'electricitat i productes que no siguin fàcils d'emmagatzemar.

Excedent del consumidor. Són els estalvis reals del consumidor donat un preu únic, o explicat d'una altra manera, la diferència entre la disposició a pagar i el que realment es paga. És igual a l'àrea sota la corba de la demanda i amunt del preu de mercat.

La discriminació de preus:

1. Redueix l'excedent del consumidor.
2. La discriminació de preus perfecta elimina per complet l'excedent del consumidor.

Hi ha tres tipus de discriminació en un monopoli. La de primer grau o perfecta, de segon grau i de tercer grau. Els graus de les discriminacions indiquen la rendibilitat que obté el monopolista.

És una situació de discriminació que succeeix quan el monopolista té tota la informació dels consumidors, i per tant, pot vendre cada unitat de producció a diferent preu, cobrant el màxim preu que estigui disposat a pagar el comprador i recollirà tot l'excedent del consumidor. S'ha de fer bé la segmentació del mercat i per això el monopolista ha de tenir molta infirmació, com per exemple, la capacitat de poder distingir als clients diferenciats per: sexe, edat, classe social, etc. Per a dur a terme aquesta discriminació hi ha dos mètodes. El primer consisteix a cobrar a cada consumidor la seva valoració màxima del producte o servei. La discriminació de primer grau és la que deixarà més benefici al monopolista.

La tarifa en dues parts té la forma:

T (q) = A + p(q)·q

El que fa el monopolista és fixar el preu variable igual al cost marginal i la resta és el preu d'accés, la part variable s'utilitza per cobrir costos i la part fixa per aconseguir tot l'excedent del consumidor. Un clar exemple d'aquesta situació és l'oferta que ofereixen les companyies telefòniques anomenada Tarifa Plana, on no es cobren els minuts que es parla o es connecta la gent a Internet, cobren una quota fixa.

És una situació de discriminació donada quan el monopolista sap que existeixen diferents disposicions a pagar, però no les pot identificar, de manera que, ofereix diferents blocs de consum (diferents quantitats) a uns grups de consumidors determinats. El preu es basa depenent del volum que s'usi del bé, és a dir, es poden fer ofertes de cobrar menys als clients que compren més quantitat i cobrar més als que compren menys quantitat. Això també li permetrà recollir una part significativa de l'excedent del consumidor.

Aquesta és la discriminació més comuna. El monopolista sap que hi ha diferents disposicions a pagar i les pot identificar encara que no individualment. El monopolista cobra preus diferents pel mateix bé en diferents mercats o grups de gent (nois/noies, joves/adults, etc.), però cada consumidor paga el mateix preu per totes les unitats. (Un exemple clar, seria que el monopolista sap que a la gent li agrada anar al cine, però a la gent jove i vella els costa decidir-se pel cine, ja sigui perquè prefereixen sortir de festa (joves) o prefereixen quedar-se a casa perquè són més sedentaris. El monopolista discriminarà de tal manera que cobrarà un preu alt als a adults, mentre que als joves i a la gent gran els posarà un preu més baix). El monopolista divideix els consumidors en un nombre petit de grups amb diferent elasticitat. El benefici augmenta perquè es carrega un preu diferent segons l'elasticitat de la demanda. Un dels inconvenients d'aquesta discriminació és que es necessita un criteri que permeti al monopolista separar per elasticitat.

L'estanc és aquell monopoli dedicat a la producció o venda d'un determinat bé assumit per l'estat o atorgat a particulars a canvi d'un ingrés al fisc. Els estancs més comuns són els del tabac, segells, sal, explosius i licors.

La teoria dels mercats disputats (en anglès "contestable markets") fou esmentada per primera vegada per William Baumol, Jhon Panza i Robert Willing el 1982 amb el nom de "Constestable Market and the Theory of Industry Structure" (Els Mercats disputats i la Teoria de l'Estructura Industrial).^[6] Aquesta teoria tracta de demostrar que un mercat monopolista o oligopolística es pot arribar a assemblar bastant a una estructura de mercat competitiu. Es basa en la idea que una empresa en situació de monopoli és amenaçada per competidors potencials, candidats a entrar al mercat, podent en qualsevol moment acabar amb la seva posició dominant en el mercat. Perquè això no passi, i considerant que realitza pràctiques legítimes, l'empresa monopolista no té més opció que prendre mesures properes a la competència perfecta, per exemple disminuint el seu preu de venda fins que sigui igual al cost marginal, millorant i innovant el producte o servei, etc. El que provoca que el seu poder de mercat es vegi notablement minvat.^[7]

Els mercats de competència monopolista se situen entre el monopoli i la competència perfecta i tenen algunes característiques de cadascun d'aquests dos mercats.

S'assemblen a la competència perfecta en el fet que hi ha moltes empreses que produeixen i venen en aquest sector i en què no existeixen barreres d'entrada: qualsevol competidor té la facilitat per entrar o sortir del mercat. La diferència amb la competència perfecta consisteix en el fet que els productes que es generen no són homogenis.

El venedor s'enfronta a una corba de demanda decreixent, perquè pot permetre apujar el preu perdent alguns clients però no tots, ja que té un cert poder sobre el preu. Com a resultat d'aquesta demanda creixent, l'equilibri de cada empresa a curt termini és molt similar al del monopoli. Per fer màxim el benefici, cada empresa fixarà aquell nivell de producció que iguali l'ingrés marginal al cost marginal, igual que el monopolista.

Aquests beneficis només es mantindran a curt termini, ja que com que no existeixen traves a l'entrada o sortida d'empreses aquest benefici actuarà com a incentiu a les altres empreses per a entrar en el mercat restant amb això clients a les altres, donant aquesta situació fins que la corba de demanda de cada empresa sigui tangent a la de cost total mig; acabant amb això l'incentiu i l'entrada d'empreses, per la qual cosa a llarg termini les empreses solen fixar la seva producció i preu amb un benefici nul (la qual cosa no significa que no sigui rendible econòmicament).

Un monopsoni (del grec mono-(μονο-) 'únic' ipsonios(ψωνιος) 'compra') és una situació de fallada de mercat que apareix quan en un mercat hi ha un únic consumidor, en lloc de diversos. Aquest, en ser únic, té un control especial sobre el preu dels productes, ja que els productors s'han d'adaptar d'alguna manera a les exigències del comprador en matèria de preu i quantitat. Això li permet al consumidor obtenir els productes a un preu menor a aquell al qual hauria de comprar si estigués en un mercat competitiu.

El monopsoni no és molt comú en els mercats de productes de consum final, perquè normalment els consums dels demandants són petits en comparació amb el mercat total del producte. Tanmateix, pot ser molt comú amb els mercats de factors, especialment en els països en desenvolupament, on una signatura pot controlar una regió i on no hi ha una gran mobilitat dels factors.

Un monopoli bilateral és un mercat on cohabiten un monopoli d'oferta i un de demanda, i on tant el venedor com el comprador poden influir en els preus. És a dir, existeix a la vegada per part dels venedors un monopoli o oligopoli i per part dels compradors un monopsoni o oligopsoni. Són força freqüents perquè representen l'intercanvi de béns no comuns, com per exemple la indústria de peces especialitzades.

En aquest cas tant el comprador com el venedor es troben en una situació de negociació, ja que el poder de monopoli (fent que el preu pugi) i el poder de monopsoni (fent que el preu baixi) es contraresten mútuament. Pot passar que no es contrarestin del tot prevalent un dels dos poders de manera significativa.

Un duopoli és una forma d'oligopoli en la qual hi ha dos productors d'un bé o firmes en un mercat. En economia s'estudia com una forma d'oligopoli donada la seva simplicitat. Existeixen principalment dos tipus de duopoli:

• El model de duopoli de Cournot, el qual mostra que dues firmes reaccionen, cadascuna als canvis de producció (quantitat produïda) de l'altra, fins que ambdues arriben a un Equilibri de Nash.

És a dir, partint d'una situació inicial on les dues empreses han de decidir simultàniament quina quantitat produiran, ho faran segons el que esperen que l'altra empresa produeixi.

• El model de duopoli de Bertrand, en el qual, entre dues signatures, cadascuna assumirà que l'altra no canviarà els seus preus en resposta a les seves baixes de preus. Quan ambdues utilitzen aquesta estratègia, assoleixen un Equilibri de Nash.

Un oligopoli és un mercat en què hi ha un petit nombre d'empreses productores d'un bé o servei homogeni i per mitjà de la seva posició exerceixen un poder de mercat provocant que els preus siguin més alts i la producció sigui inferior. Aquestes empreses mantenen dit poder col·laborant entre elles evitant així la competència.

El terme "monopoli" apareix per primera vegada en la Política d'Aristòtil, on descriu el control dels trulls per part de Tales de Milet com un monopoli.^[8] (μονοπωλίαν).^[9]

La sal comuna (clorur de sodi) històricament causava monopolis naturals. Fins fa poc, calia una combinació de radiació solar forta amb humitat baixa o una extensió de pantans de torba per a extreure sal del mar, que n'és la font més abundant. Els canvis periòdics en els nivells del mar provocaven mancances de sal i les comunitats es veien forçades a dependre dels que controlaven les escasses mines interiors i els afloraments de sal, que sovint eren en àrees hostils (el Mar Mort, el desert del Sàhara) i això exigia una seguretat ben organitzada per al transport, emmagatzematge, i distribució. La gabella un impost notòriament alt sobre la sal imposat pels francesos el 1661, fou origen de la revolta dels angelets de la terra, pagesos nord-catalans els anys 1667 a 1675 i va tenir un paper significatiu en el començament de la Revolució Francesa.

Robin Gollan argumenta en Els miners de carbó de Nova Gal·les del Sud que les pràctiques anticompetitives es desenvolupaven en la indústria de carbó de Newcastle com a resultat del cicle econòmic. El monopoli era generat per reunions formals de la direcció local de companyies de carbó que acceptaven fixar un preu mínim de venda al moll. Aquesta col·lusió es coneixia com "The Vend." "The Vend" va desaparèixer i va ser reformat repetidament a finals del segle xix, trencant-se en les èpoques de recessió del cicle econòmic. "The Vend" era capaç de mantenir el seu monopoli a causa del suport del sindicat, i dels avantatges materials (principalment la geografia del carbó). A començaments del segle xx com a resultat de pràctiques monopolitzadores comparables en el negoci de navegació de cabotatge australià, "The Vend" va prendre una nova forma com a col·lusió informal i il·legal entre els propietaris de vaixells de vapor i la indústria de carbó, finalment el cas va arribar als tribunals.^[10]

• Monopsoni
• Mercat captiu
• Lliure mercat
• Objectius de la fixació de preus
• Wikinomics
• Dret de la competència
• Concentració del capital
• Monopoli de la violència

Tota la informació a 19 de juny de 2008 ha sigut verificada i obtinguda de:

• Robert S. Pindyck i Daniel L. Rubinfeld. Microeconomia 5a Edició. Mc Graw Hill. ISBN 84-205-3131-6.
• Hal R. Varian. Un enfocament Actual. Microeconomia Intermèdia 5a Edició Antoni Bosch Editor. ISBN 84-95348-11-X.
• Joseph E. Stiglitz. Microeconomia. Ariel. ISBN 84-344-2135-6.
• William Baumol, Jhon Panzar i Robert Willing. Constestable Market and the Theory of Industry Structure ("Els mercats disputats i la teoria de l'estructura industrial"). Harcourt. ISBN 0-15-513911-8.
• Robert H. Frank. Microeconomia i conducta, Mc Graw Hill. ISBN 84-7615-840-8
• Michele Boldrin i David K. Levine. Against Intellectual Monopoly ("Contra el monopoli intel·lectual"), Universitat de Cambridge. ISBN 978-0-521-87928-6

• Fonaments d'economia política, per Miguel Puchades Navarro
• Introducció a l'economia, per Amparo Tusón
• Competència i monopolio, selecció d'articles de l'Instituto Juan de Mariana (castellà)